XVI jornades UPEC, 4, 5 i 6 de novembre de 2020
La pedagogia de la memòria. Domènec Martínez García, sociòleg. 5 de novembre de 2020
- Agraïments
Vull agrair a la UPEC i al seu rector aquesta invitació. És oportú recordar que la UPEC va atorgar a la Comissió Generació TOP un dels guardons de l’any 2011, el va recollir l’Enric Pubill com a President de la nostra entitat (ACEPF) en aquesta Sala Brigades Internacionals, sota el lema Resistències. L’any passat sota el lema El futur és un país estrany vam acompanyar a Lluís Martí Bielsa a l’acte de cloenda d’aquesta Universitat quan va rebre un guardó per la seva trajectòria de compromís i combat per llibertats. “Un d’entre tants. Memòries d’un home amb sort”, va deixar escrit.
Memòria i pedagogia en temps de pandèmies és ja una declaració de principis per part de la UPEC. Aquests testimonis citats: l’Enric Pubill i en Lluís M. Bielsa avui ja no hi són. Afortunadament ens ha deixat el seu llegat, les seves memòries. Moltes altres s’han perdut. Aquest maleït virus ha fet estralls a la nostra memòria col·lectiva, la d’una generació irrepetible: les persones (moltes anònimes) que van viure la Guerra d’Espanya i la II G Mundial, una dictadura, i la recuperació de les llibertats. Elles van ser les protagonistes de les lluites socials per fer habitables les ciutats suburbis, i les que es van deixar la pell a les fàbriques i a la construccióper tal que els seus fills, nétes i nets, poguessin anar a la universitat, viatjar o somniar amb forjar una societat amb noves oportunitats. Són també les mateixes persones, les iaioflautes, que van ocupar les places defensant les pensions i la sanitat pública durant els darrers anys. No per elles sinó per les noves generacions. Practicant una solidaritat i fraternitat ben entesa.
Ens agrada repetir que aquest és un patrimoni immaterial que hem de preservar per imperatiu democràtic. Indispensable per combatre els virus mentals dels mercaders dels discursos de l’odi i la intolerància, tal com hem deixat escrit recentment. https://expresospoliticsdelfranquisme.com/2020/10/28/xarxes-socials-etica-memoria-i-fraternitat-per-domenec-martinez/
Dit això. Cal constatar que arribem tard, molt tard. I això té un preu com estem veient aquests dies.
2. Arribem tard i arrosseguem un greu dèficit democràtic
Fa un any –i amb motiu de la retirada de Franco del Valle de los Caídos- afirmàvem públicament: és una vergonya i una indignitat que durant més de quaranta anys s’hagin mantingut símbols d’exaltació de la dictadura com aquest. El genocida Queipo de Llano continua a la basílica de la Macarena, les restes de més de 100.000 homes i dones a les cunetes encara esperen una exhumació digna. La Llei de Memòria de Zapatero (2007) conté ambigüitats i limitacions greus, però el pitjor de tot és el seu incompliment: Rajoy la va congelar amb pressupostos 0. El mateix que estan fent ara a Andalusia. El que està passant a Madrid, ciutat i Comunitat, és una infàmia i una tragèdia. Per cert una conseqüència de les greus irresponsabilitats i divisions de les esquerres.
No comparteixo en absolut les afirmacions barroeres que atribueixen a la Llei d’Amnistia de 1977 una intencionalitat en la seva gestació de “llei de punt i final dels crims del franquisme”. Convé llegir les actes de les comissions i les intervencions parlamentàries durant la seva tramitació pels diputades i diputades sorgides de les eleccions del 15 de juny. Això no significa cap autocomplaença, vist el que ha succeït, ni tampoc pot servir de pretext per deixar de revisar amb criteris jurídics i d’acord amb els tractats internacionals subscrits per Espanya en matèria de drets humans, els apartats que a la pràctica perverteixen i obstaculitzen aquesta possibilitat, i tal com han recomanat els relators de l’ONU i els experts internacionals.
La llarga nit de la dictadura (llarga perquè va tenir molts suports: potències occidentals, EEUU, Concordat i Vaticà, organitzacions empresarials i patronals, banquers, instàncies jurídiques i un aparell repressiu implacable) va projectar una llarga ombra (amb moltes complicitats): durant 40 anys no s’ha ensenyat a les escoles i a les Universitats el que va significar la República, el cop militar i el suport de Hitler i Mussolini a una guerra, pròleg de la IIGM, i els 40 anys posteriors de persecució i repressió de la dictadura franquista.
Però el que ha mancat, sobretot, és voluntat política i disposicions jurídiques dels diferents governs per fer una veritable política de memòria, veritat, justícia, i reparació. Particularment durant les majories absolutes del PSOE, i a casa nostra de Convergència i Unió.
Permeteu-me un parell exemples.
El primer té a veure amb la presó de Carabanchel. Aquests dies s’està recordant com després de llargs anys de desídia, espoli i abandó, l’any 2008, amb la responsabilitat de l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid (majories del PP) i del Govern de Zapatero (PSOE), el Congrés tombava una esmena defensada pel Grup Mixt, i avalada per les entitats ciutadanes i diferents referents internacional, per dedicar una part de les instal·lacions de la presó a un Centre i Museu de la Memòria, de la Pau i la Convivència i dels respecte dels drets humans, la majoria que vota en contra és la formada per PSOE i PP. Fa 12 anys la presó va ser derruïda. S’explica molt bé en aquesta publicació de Jesús Rodríguez. Carabanchel. El derribo de la vergüenza.
Luís Solana, destacat militant socialista va escriure: “¡Qué ocasión ha perdido un Gobierno de izquierdas para que los progresistas represaliados tuvieran un monumento a la memoria! (…) El último gran monumento al dolor de los luchadores por la libertad, se está tirando abajo. ¡Qué error, qué increíble error! ¿Un error de quién? De un gobierno socialista. (…) José Luís, si autorizas que Carabanchel se derribe, estás tratando de que se nos borre un pasado de lucha y sacrificio por la libertad que ahora tenemos”.
Els responsables no van ser els lluitadors i les lluitadores per les llibertats i que van “habitar” Carabanchel. Les persones que van arriscar de debò per fer possible una Constitució. Els responsables d’aquest desastre van ser les majories parlamentàries i els governs que hem tingut posteriorment. Una responsabilitat col·lectiva.
Segon exemple. Maria Salvo, presidenta de l’ACEPC, que enguany ha fet 100 anys, va presentar al gran acte del Liceu (abril del 2002) el “Manifest per un Memorial Democràtic”. Havien passat 22 anys des de la constitució del primer Parlament i Govern de Catalunya (Govern de Jordi Pujol). La creació del Memorial Democràtic va ser una obra del tripartit d’esquerres i catalanista i la Llei del Memorial Democràtic es va aprovar finalment el mes d’octubre del 2007 amb 69 vots a favor (PSC, ERC, ICV-EUiA), 17 vots en contra del PP i de Ciutadans, i 47 abstencions de CiU. Per cert va estar congelada durant el primer Govern d’Artur Mas.
De nou, la importància de construir majories parlamentaries amb voluntat política. Cal explicar-ho perquè també forma part de la pedagogia de la memòria.
Això vol dir que la gent de la nostra generació ho va fer tot bé? Clar que no. Segurament vam fer el que vam poder, hi havia altres urgències. Jo ho recordo, després de les primeres eleccions del juny del 1977 calia començar a treballar en una Constitució (1978) i un Estatut d’Autonomia (1979). Vam prioritzar el nostre coneixement i també les nostres energies en la construcció d’un sistema democràtic, i vam arribar fins a on vam arribar. Després calia preparar les primeres eleccions municipals, 1979, i a continuació les del primer Parlament de Catalunya (1980). Tot estava per fer i tot era possible, com deia el poeta. Jose Luis López Bulla, un protagonista d’aquells temps, de tant en tant ens recorda “que lo primero es antes”.
3. La memòria antifeixista a Europa: alerta davant revisionismes i negacionismes
Hi ha un llibre magnífic de Géraldine Schwarz “Los Amnésicos”, que recomano molt efusivament. Tracta de la memòria europea desprès de la gran tragèdia de les dues guerres mundials. “Nuestras memorias y nuestros sueños son distintos, a veces contradictorios. Pero, dentro de la diversidad, hay un denominador común: la experiencia del totalitarismo, que aplasta a las persones, niega su individualidad, las aterroriza, las tortura, las ciega, las manipula, para fabricar un ejército de clones al servicio de la locura mortífera de una idea.” El somni de Primo Levi.
Constata com les polítiques de memòria a les escoles son molt recents a Alemanya, pràcticament dels anys 80 i 90. Durant els anys d’Adenauer, la posició oficial va consistir en prohibir el partit comunista i negar la col·laboració de la població amb el nazisme. Moltes de les persones amb el carnet del partit nazi integraven sense pudor els instruments polítics i judicials de la nova República Federal. Fritz Bauer no té cap plaça, ni cap carrer que recordi on va viure i va morir. Va ser un jurista, resistent antinazi jueu i socialdemòcrata. L’any 1962 va escriure un llibre “Sobre las raíces de la acción nazi” per ser distribuïts a les escoles. Denunciava els tres nivells de responsabilitat. El primer els que propugnen idees i actituds nazis, el segon l’autoritarisme i militarisme prussià, el tercer la gran massa de gent obedient i conformista. Helmuth Kohl no ho va permetre “encara és massa aviat per fer un judici moral sobre el nazisme”. Fritz Bauer va morir l’any 1968 ofegat en una banyera. Suïcidi o accident, mai ho sabrem. Ho va explicar Rafael Poch (ex corresponsal de La Vanguardia a Berlín) el 2010. https://rafaelpoch.com/2020/03/02/fritz-bauer/
El mateix succeïa a Àustria. L’autora recorda que l’any 1985 quan ja era evident la monstruositat dels crims nazis -Mauthausen i el seus camps és tot un símbol de l’horror- el ministre de Defensa, Friedhelm Frischenschlager (FPÖ, El Partido de la Libertad de Austria) va rebre com a heroi nacional l’antic SS Walter Reder, després de complir 33 anys de presó a Itàlia, condemnat per la massacre de 770 civils italians a Marzabotto, entre ells molts nens i moltes dones. Un any més tard, el 1986, descobríem que Kurt Walheim, diplomàtic de carrera i secretari general de l’ONU del 1972 al 1981 havia estat oficial de la Wehrmacht als Balcans, en una unitat responsable de nombrosos crims de guerra. A França el general De Gaulle, va considerar resistents als funcionaris i molts dels responsables del Govern col·laboracionista de Vichy, amb l’objectiu de reduir la influència i el prestigi dels comunistes francesos i dels republicans espanyols (el nervi principal de la resistència) com hem recordat fa poc amb motiu del 70 aniversari de l’operació Bolero Paprika. https://www.elmon.cat/politica/70-anys-operacio-bolero-paprika-franca-alliberada-perseguia-catalans_2134215102.html
Tal com ens han confessat els alcaldes d’Argelers en diferents actes institucionals, fins ben avançats els anys 80, la gent no coneixia el que havia passat a les seves platges. Avui a Perpinyà governa l’extrema dreta.
Alerta –el llibre citat- sobre les visions simplistes i autocomplaents del passat, els falsos valors occidentals rubricats amb egoismes identitaris i els nacionalismes simplificadors més proclius al feixisme, i també els neofeixismes emergents que avui veiem a Hongria, Polònia, Alemanya, Itàlia i també a casa nostra. La pandèmia ha generat nous virus contra el que significa més europeisme i està erosionant la cultura democràtica.
El mes de setembre de l’any 2019, i coincidint amb el 80 aniversari de l’inici de la Segona Guerra Mundial, el parlament europeu va aprovar una resolució sobre la importància de la memòria històrica europea equiparant el nazisme i el comunisme. Una declaració impulsada fonamentalment pel grup de Visegrado (Hongria, Polònia, la República Txeca i Eslovàquia) que alimenta el revisionisme historiogràfic qüestionant el paper de la resistència antinazi i antifeixista, amb una voluntat de blanquejar i absoldre els col·laboracionisme nazi i feixista a Europa, justificant-lo tot amb l’amenaça d’extensió del comunisme soviètic. Això explica com s’estan destruint els símbols de la lluita partisana (i de les Brigades Internacionals) a molts d’aquests països i s’enalteixen personatges ultranacionalistes, antisemites, responsables de crims de guerra i es fan homenatges a unitats col·laboradores de les Waffen-SS, considerades avui com agrupacions patriòtiques enfront de l’ocupació soviètica. Ho hem denunciat al Manifest del Fossar de la Pedrera, del 16 de febrer d’enguany. https://expresospoliticsdelfranquisme.com/2020/02/17/acte-homenatge-als-companys-i-companyes-del-psuc-afusellats-pel-franquisme/
S’oblida que la II G Mundial va tenir com a pròleg necessari la guerra d’Espanya de 1936 a 1939, el primer cas al continent europeu d’una agressió no declarada per part d’Alemanya i Itàlia a un Estat sobirà. Amb la passivitat, o la complicitat, dels governs de la No Intervenció. Difuminant la responsabilitat de les potències occidentals que, amb la seva política de tolerància van acceptar la humiliació del Pacte de Munich de 1938. Facilitant la instauració d’un règim criminal, la dictadura de Franco, amb les conseqüències terribles que això va comportar. Tot va començar aquí com hem recordat enguany en aquest text amb motiu del 75 anys de l’alliberament dels camps. https://expresospoliticsdelfranquisme.com/2020/02/01/conferencia-europa-75-anys-despres-de-lalliberament-dels-camps/
Ara, hem vist com són destruïdes les figures que recorden a Largo Caballero, ministre de Treball i Cap de Govern durant la República, els memorials recordant els afusellats pel franquisme del cementiri de l’Almudena, també de Carabanchel i es menteix impunement sobre la memòria de les Tretze Roses. Vandalisme contra la memòria democràtica.
Com anunciava Bertolt Brecht, “encara és fèrtil el ventre que va engendrar a la bèstia”.
Atenció també a les manipulacions. “No perderse en el laberinto de la memoria, en sus olvidos y sus mentiras, sus recovecos y sus excesos”, diu l’autora de Los Amnésicos.
També nosaltres ens ho hem d’aplicar. Si entreu a la nostra pàgina Web veureu al portal una imatge del 27 de setembre de l’any 2017. L’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme va organitzar una visita col·lectiva a la Model amb motiu de l’exposició que el Departament de Justícia de la Generalitat havia inaugurat a la galeria número 5 amb el títol “La Model ens parla. 113 anys”. Vam anar portant les imatges de Miguel Núñez, Numen Mestre, Joaquim Puig Pidemunt, Luis Andrés Edo, Cipriano Garcia…, anarquistes, comunistes, socialistes, obrers, estudiants, militants del PSUC i de CCOO, que havien estat escombrats del relat de la presó. I recordant que l’exposició no feia cap referència tampoc a l’etapa que va servir de presó de les dones (1955/1965). Tampoc hi havia cap referència concreta a Enric Vives, un dels molts herois anònims de la lluita antifranquista als anys cinquanta. Militant comunista va ser el responsable de les classes de català a la presó la Model. Després redactor en cap de Treball a la clandestinitat. Va ser el primer coordinador general de la Comissió de Normalització Lingüística de la CCRTV. Quan va morir a l’octubre del 2013, únicament en Salvador Alsius, amb un grapat de companys de l’Associació, va estar present al seu comiat, cap presència en nom de les nostres institucions ni de les entitats que vetllen per la defensa del país. Un relat francament esbiaixat.
4. Itineraris de memòria local, memòria a peu de carrer
Sí, arribem tard i necessitem lleis i governs locals amb voluntat política. La mobilització i empenta de les entitats memorialistes, amb la incorporació de gent jove, són indispensables. La memòria a peu de carrer ha de ser molt didàctica. Una pedagogia de les petites coses, a peu de carrer i a les escoles. A Barcelona podem organitzar rutes de la memòria amb molta força narrativa: El parapet del Camp de la Bota, La Model, La presó de les Corts, la Trinitat, ben aviat la comissaria de Via Laietana, i també la petjada dels faristols de la memòria i els Stolspersteine, un projecte europeu per construir el memorial més gran del món, ciutat a ciutat, poble a poble, carrer a carrer, posant noms i cognoms als deportats i deportades dels camps nazis. Per cert, les noves tecnologies com els codis QR, permeten aquesta interacció pedagògica.
Què tenen a veure l’Olimpíada Popular de Barcelona del 36, la Maria Salvo, en Francesc Boix, El monument al Carmel de les BI i els germans danesos que van venir en bicicleta des de Copenhaguen, el Camp de la Bota, la Model i la Presó de les Corts? Doncs un fil conductor molt potent pedagògicament per explicar bona part de la nostra història del segle passat. És el que faig servir quan ens conviden a les escoles. https://nascutel49.com/2020/10/22/memoria-civica-i-democratica-a-les-aules/
Permeteu-me un parell de referències de la meva ciutat Terrassa, anomenada la Roja, els anys 60 i 70. El passat 27 d’octubre, es van complir tres anys de la col·locació d’una de les primeres plaques de memòria. Volíem recordar la manifestació de les pedres de l’any 1967 i les lluites per unes condicions dignes dels treballadors. Cipriano Garcia va ser un dels protagonistes. Seguint el seu fil educatiu ens permet explicar una part indispensable de la nostra memòria local. La placa encara hi és.
https://nascutel49.com/2017/10/29/50-anys-de-la-manifestacio-de-les-pedres/
La segona referència també té a veure amb la de-construcció dels monuments franquistes. La gent jove no sap que a la Terrassa d’avui, que lluïm amb orgull pel seu llegat modernista i de patrimoni industrial, també temíem el monument feixista més gran de Catalunya. Una obra faraònica que ocupava un espai central del passeig del Comte d’Egara, en honor dels franquistes terrassencs morts durant la Guerra de 1936 a 1939. Jo encara ho recordo, i les concentracions de la Secció femenina i del Frente de Juventudes. Tambors, cornetes i corretatges.
Però cal explicar que es va desmuntar peça a peça i es va traslladar al cementiri l’any 1991, ara no queda ni rastre al seu emplaçament inicial. Però no va desaparèixer per màgia, sinó per la voluntat política de l’Ajuntament d’esquerres de la ciutat. No teníem Llei de Memòria, però no va representar cap impediment.
“El monument era un conjunt amb una forta càrrega ideològica i un dels més excepcionals dels que es van construir arreu de Catalunya. Eren tres columnes d’una altura de 15 metres i va ser construït amb pedra de Montjuïc. En el seu interior hi havia una petita cripta i en l’exterior destacaven diversos elements decoratius; les figures de dos soldats: un de la Guerra Civil i l’altre, un croat medieval de la reconquesta. Al mig, una figura femenina, que feia la salutació tradicional feixista. Al sòcol hi havia la inscripció «Caídos por Dios y por España: ¡Presentes!». La totalitat de l’obra va tenir un cost de 300.000 pessetes.”
5. Cal aprofitar la darrera oportunitat. Llei de Memòria Democràtica.
Ara tenim una nova oportunitat amb la proposició de Ley de Memoria Democratica que va aprovar el Govern de l’Estat el 15 de setembre de 2020. Caldria aprofitar-la.
Necessitem d’una veritable Llei de Memòria Democràtica, que superi les ambigüitats i limitacions de la Llei de Memòria del 2007 (Llei Zapatero). Conscients que haurem de consensuar propostes de millora, amb intel·ligència, mobilització social i molta pedagogia per poder generar amplies majories parlamentaries. En aquesta Llei es parla de “fomentar, promover y garantizar en la ciudadanía el conocimientos de la historia democrática española y la lucha por los valores y libertades democráticas”. És un repte imprescindible per conjurar els discursos totalitaris i els feixismes quotidians: el racisme, les discriminacions, l’atac al diferent, les violències i les desigualtats. Tenim molta informació i coneixement acumulat. Universitats i centres de recerca. Cal ara la seva transmissió com a material didàctic i pedagògic a totes les escoles. L’article 45. Medidas en materia educativa i de formación del profesorado, és l’aspecte més rellevant al meu parer.
Iratxe Momoitio directora del Museo de la Paz de Gernika, ho explicava molt bé en unes Jornades recents sobre Carabanchel:
“Nuestros jóvenes saben muy poco de la [República], Guerra Civil y de la dictadura. Aquí te encuentras con gente que sigue preguntando que quién era Franco y si eso no era una moneda francesa. Nuestra responsabilidad es hacer mucha pedagogía con lo que ocurrió en el pasado, pero siempre desde una óptica que lo relacione y lo conecte con el presente”.
Per aquesta raó quan em pregunten sobre els torturadors de la DGS i altres personatges sinistres, responc que no vull perdre ni un segon en citar-los. Si tinc l’oportunitat d’anar a una escola o aula universitària el que vull és que coneguin qui era Enrique, Dolores i Javier, per posar un exemple tràgic del que va significar la transició. La Llei de Memòria Democràtica ha de facilitar que llibres i històries com aquestes: A finales de enero. La historia de amor más trágica de la Transición, de Javier Padilla, formin part del material educatiu.
6. Epíleg
Efectivament, la memòria no pot ser una invocació nostàlgica ha de ser bàsicament útil per entendre el món d’avui. Els drets humans i els drets socials no van caure del cel.
Ens volen amnèsics. Una feina estable, un salari digne, una jubilació com cal és una cosa del passat! Ara hem de ser emprenedors, persones lliures, sense estar encotillats per contractes supervisats per sindicats obsolets, ens diuen! Autònoms, innovadors, i treballant quan vulguem, nosaltres decidim!
Cal atreure talent, diuen, però centenars de milers de joves molt qualificats han hagut de marxar, cal ser innovadors, però els investigadors estan mal pagats i a l’atur, i la nostra sanitat pública se l’han venut i l’han reduït de forma criminal. La precarització, els treballadors pobres, és la nova doctrina triomfant. Per això cal que la gent no tingui memòria. “Aquests iaioflautes que ara reclamen unes pensions dignes (que s’han cregut, són uns privilegiats, encara gràcies que tenen pensió!)”, són uns taps diuen!
S’obliden d’afegir que són els que van sortir al carrer els anys 60 i 70, que l’epidèmia ja s’han emportat uns quants, i que tornarem a sortir al carrer per lluitar per una sanitat i unes pensions dignes.
Com diu el gran José Saramago: “Hay que recuperar, mantener y transmitir la memoria histórica porque se empieza por el olvido y se termina en la indiferencia”.
Bibliografia recomanada:
