L’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme (ACEPF) es va fundar a començaments de 1976, però els seus orígens, la raó de la seva existència, s’enfonsen en el substrat més profund de la dictadura franquista. L’ACEPF no deixa de ser, per a moltes de les sòcies i socis que la van constituir i que l’han mantinguda viva i activa fins avui, una etapa més d’una llarga trajectòria activista en favor de la llibertat. No és pot explicar ni comprendre la història de l’Associació sense conèixer la història de la repressió de la dictadura i de la resistència antiranquista.
La seva activitat es remunta a la clandestinitat, pels vols de la segona meitat dels anys seixanta, quan grups d’expresos es van organitzar amb l’objectiu de donar suport als que anaven sortint de la presó, ajudant-los a reintegrar-se a la vida laboral i cívica, especialment a aquells que sortien sense família. Aquests grups també servien per canalitzar l’ajuda que arribava de l’estranger pels empresonats polítics de la dictadura. L’activitat de l’Associació, al marge dels partits clandestins per obvies qüestions de seguretat, es centrava bàsicament en la lluita per la consecució de l’Amnistia. Arreu del país es van anar constituint comissions de solidaritat amb els presos polítics, aixoplugades molts cops per associacions legals que desenvolupaven una gran tasca de suport als expresos i les seves famílies. Per la consolidació d’aquest moviment de solidaritat va ser força important la col·laboració d’amplis sectors de la societat catalana, inclosos importants grups de l’Església que començaven a manifestar-se enfront la dictadura. A part de l’Església, entitats cíviques molts diverses participaven d’aquest suport, com associacions de veïns, col·legis professionals, entitats com Amics de les Nacions Unides o el col·lectiu d’advocats demòcrates i, en particular, els advocats laboralistes.
Cada cop més, els grups pro-presos anaven combinant les activitats clandestines amb altres de legals, a la vegada que s’hi anaven incorporant més col·laboradors i col·laboradores. Els expresos polítics eren cada cop més presents en les activitats polítiques i, en aquest sentit, cal destacar el primer acte públic de suport als empresonats polítics realitzat el 25 d’abril de 1970 al Price de Barcelona, que es va transformar en una gran manifestació reclamant llibertat i amnistia. L’acte va ser organitzat en solidaritat amb el Comitè pro-Presos, que en va rebre els beneficis econòmics i va significar una de les primeres presentacions públiques del que, amb el temps, seria l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme.
El febrer de 1976, a la seu dels Amics de les Nacions Unides, a Barcelona, es va prendre l’acord de constituir-se en associació legal configurant una entitat cívica plural amb la voluntat de modificar la societat en la qual vivim, per fer-la més humana i més justa. Immediatament es va presentar la petició de legalització al Govern Civil de Barcelona que, evidentment, fou denegada. Però encara que estatutàriament fos il·legal l’Associació va començar a actuar com si fos legal.
Els membres fundacionals, en aquest primer intent de legalització, van ser:
Joan Colomines Puig (metge analista)
Pedro León Martínez (agent comercial)
Narciso Julián Sanz (ajustador mecànic)
Victor Ríos Vidal (administratiu)
Antonio Campos Crespo (comerciant)
Catalina Juárez Solano (metal·lúrgica)
Juan Antonio Cuadrado Diago (comerciant)
Francisco Benages Tomás (dibuixant)
Jordi Carbonell (catedràtic)
Francisco García Nieto (agent comercial)
Jordi Conill Vall (químic)
Manuel Vázquez Montalbán (periodista)
Juan Mallarol Vilarubia (mecànic)
Carlos Pradas Bergés (espectacle)
Miguel Núñez Gonzàlez (traductor)
Maria Assumpta Cabré Mascorda (ATS)
Joaquin Boix LLuch (enginyer industrial)
Adonio González Mateos (administratiu)
Agustí de Semir i Rovira (advocat)
Amb la constitució de l’Associació, encara que fos rebutjada la seva legalització, va començar una nova etapa que cal qualificar d’a-legal, però no pas de clandestina. Malgrat no estar legalitzats es va promoure una política de fets consumats, actuant a cara descoberta; es va incrementar el nombre d’associats, va impulsar-se la campanya en demanda d’Amnistia i es va editar un butlletí amb el nom de LLIBERTAT. També es va participar en la “Marxa per la Llibertat”, en la qual van ser detinguts membres de l’Associació de Girona.
La Transició Política, amb les primeres eleccions democràtiques després de la guerra, el 1977, va portar finalment a la legalització dels partits i a la promulgació de la Llei d’Amnistia, però una amnistia que s’atorgava paral·lelament també als repressors i deixava sense reconeixement públic els que havien patit el terror franquista, mantenint molts cops els que havien exercit tortures en els seus llocs de treball.
La nova situació va renovar els afanys d’aconseguir la legalització, i va centrar els objectius de l’Associació en el reconeixement oficial de la lluita dels expresos polítics, l’obtenció d’unes indemnitzacions pel temps que havien estat a la presó, el reconeixement a efectes de cotització de la Seguretat Social dels anys de presó i la reivindicació de la resistència antifeixista. Començava la lluita per la recuperació de la memòria històrica. En aquesta línia vam organitzar unes Jornades Internacionals d’Ex-empresonats i Ex-represaliats Polítics, celebrades a Hospitalet de Llobregat els dies 3 i 4 de juny de 1978 que van tenir un important ressò mediàtic i que van servir per presentar públicament l’Associació.
El 1979 es tornà a cursar una nova petició de legalització, i aquesta vegada fou acceptada. Així, finalment, el 23 de gener de 1980 el Ministerio del Interior va legalitzar l’Associació. I una vegada legals, el primer acte públic va ser un homenatge als morts en la lluita per la llibertat, que es va celebrar al Saló del Tinell de Barcelona el dia 12 de maig de 1980, amb una gran assistència i amb presència de delegacions estrangeres, representants de tots els partits polítics i sindicats, autoritats, etc.
La lluita per les indemnitzacions econòmiques pels temps de presó va durar uns llargs 10 anys, fins que el 1998 es va aconseguir que es presentés en el Parlament de Catalunya una proposició no de llei sobre el tema que va ser aprovada i que va obrir unes negociacions amb el Govern de la Generalitat que van culminar l’any 2000 amb un acord que recollia en gran part les reivindicacions de l’Associació.
Pel que fa a la Memòria Històrica l’Associació va preparar un programa de treball amb tres grans objectius: a) edició d’un llibre de testimonis de les presons franquistes. b) realització d’un gran homenatge a les persones represaliades per la dictadura i c) organització d’una exposició sobre les presons de Franco.
El llibre, titulat “NOTÍCIA DE LA NEGRA NIT. Vides i veus a les presons franquistes (1939-1959).” va ser presentat el juny de 2001 en un acte multitudinari a les Drassanes de Barcelona. Després de la publicació del llibre, l’Associació va dirigir el seus esforços a la consecució del segon objectiu: un gran “HOMENATGE A LES PERSONES REPRESALIADES PEL FRANQUISME” L’Associació va entrevistar-se amb el president del Parlament de Catalunya, amb representants de tots els grups parlamentaris i amb representants del govern de la Generalitat, que van donar suport polític i econòmic a la iniciativa. L’homenatge es va realitzar al Gran Teatre del Liceu, ple de gom a gom, el 22 d’abril del 2002. Durant l’acte l’Associació va donar a conèixer la Declaració per un Memorial Democràtic, en la qual es reclamava la creació d’una institució oficial que expliqui, difongui, reuneixi i doni a conèixer el que ha estat la lluita democràtica i el gran cost que aquesta ha tingut. El tercer gran objectiu, l’organització d’una exposició sobre “LES PRESONS DE FRANCO”, es va assolir el novembre de 2003. L’exposició, instal·lada al Museu Nacional d’Història, mostrava el que havia estat el món repressiu del franquisme i va ser visitava per més de 40.000 persones, amb gran presència de col·legis i instituts.
L’Associació ha mantingut una gran activitat a l’hora de difondre l’experiència personal dels seus membres com a lluitadors antifranquistes empresonats. Col.legis i instituts, associacions de veïns, entitats diverses, son llocs on l’Associació assisteix per donar conferències i xerrades amb la finalitat que no s’oblidi el que va representar per aquest país la dictadura i la seva repressió. Entre els molts d’actes que l’Associació va organitzar, cal destacar el que vam fer l’1 de març de 2011 a l’Auditori de Barcelona, amb més de 600 assistents que omplien la sala. L’acte estava dedicat a fer un homenatge global a la Generació TOP, als milers de dones i homes que van passar pel Tribunal d’Ordre Públic. El TOP havia substituït els Consells de Guerra de la dictadura i representava una aparent disminució del rigor d’aquells que des del final de la guerra venien exercint d’executors de la repressió franquista. L’acte, titulat “MEMÒRIA I JUSTÍCIA”, obria la perspectiva d’incorporar a l’Associació a expresos més joves que a la llarga agafarien el relleu dels veterans que havien portat l’Associació fins aquí.
Després de tants anys d’activitat, l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme continua essent una entitat activa, renovada, que participa en la vida política i social del país, mantenint els seus punts de referència de sempre, els que conformen el seu ideari antifeixista i la idea d’un món on un diferent bressol no comporti una diferent vida. Un món d’homes i dones lliures vivint en pau.
L’Associació ha tingut des de la seva fundació els següents presidents:
Joan Colomines
Rudolf Guerra
Tàrio Rubio
Maria Salvo
Enric Pubill
Carles Vallejo
Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme 