D’ALLÒ APRÈS

20-12-23

Article del darrer Catalunya Resistent, 114. Us animem a llegir el butlletí sencer, ple de memòria i valors democràtics.

Per Maria Freixanet Mateo, politòloga, investigadora de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials

Els dies 29, 30 de setembre i el dia 1 d’octubre va tenir lloc a Villanueve-sur-Lot, França, la XIIª Jornada de la Memòria històrica, democràtica y antifeixista. La María era la primera vegada que participava en una trobada sobre temes de memòria. El seu article conté les emocions que aquesta trobada li van suscitar. Un privilegi poder incorporar la seva signatura i col·laboració a les pàgines de Catalunya Resistent.

Acabava setembre quan ens tancàrem diversos dies i les seves nits, amb un programa replet de punts de contacte amb el passat (i futur) col·lectiu, en les trobades transfrontereres de les entitats de memòria històrica, en la seva edició número dotze. A França. La vida allí em va convocar.

Després, fa unes setmanes, em va demanar el Domènec un retorn d’allò viscut a Villeneuve però no hi ha manera, la veritat. Impossible. No hi ha manera de relatar allò viscut, perquè ell ja ho ha fet meravellosament aquí. Concret, exacte i detallat. I no hi ha manera de reportar tampoc allò pensat, col·lectivament organitzat, perquè ha quedat plasmat estupendament en aquest altre aquí, que això és allò conclòs. Ordenat i polititzat.

M’emporto doncs aquest text a un altre lloc. Un lloc parcial, i les disculpes van per endavant per aquest parlar particular. Vaig, clar, a allò après. O pres. Allò que va prendre en mi.

Foc primer: La falta d’una història pròpia.

Acudir a una trobada entre entitats de memòria històrica significa que et permets instal·lar en el teu present, enmig del teu temps actual, la presència d’un record. Però no és un record concret, petit i particular, sinó un record de records, un record de fets majúsculs, veritats, dolors, violències, d’un pes intensíssim, d’un impacte col·lectiu enorme, que malgrat les mantes d’oblit ens construeix i ens defineix i ens explica fins al dia d’avui.

Em va estremir en repetides ocasions la gravetat dels fets explicats, la brutalitat d’aquest passat nostre, no per no saber-ho sinó per com és presentat així, directe, exhibida la realitat, ocupant la centralitat de l’atenció i el temps, i per com es transforma en batalla de present i de futur.

Això, sumat al fet que hi ha cops que impactaren en pell de qui et parla, de qui t’escolta, de qui comparteix habitació amb tu. Em veig per exemple en radical silenci, mentre la Isabel i la seva força anomenen, però de pas, colateral a una altra cosa, el fet d’haver estat ella detinguda, empresonada, i se li retorna un altre jo també. També. I jo els miro i segueixen. Viuen i somriuen. I somien fort, molt millor que jo. Percebo la gravetat i al mateix temps un optimisme genuí.

Així mateix, a més, acollint s’hi trobava la contrapart francesa. Una contrapart absolutament conscient de si mateixa. Filles i nets d’exiliats espanyols. Totalment arrelats en el que són, totalment informades de d’on venen i amb aquesta herència intacta, estructurada, agraïda.

I de sobte la vergonya. A l’adonar-te’n de que tu no coneixes la teva, d’història particular. Que no la tens. Que el meu avi va caminar entre les bombes als seus dotze anys, deixant enrere el seu pare i la seva mare. Va creuar Catalunya sencera per a acabar al camp d’Argelers, i mai li vaig preguntar res. Quan parlava no vaig escoltar. Quan recordava jo atenia altres coses. Res sé de com va sobreviure, de com va tornar ni de com això el va constituir. O la meva àvia, els seus ulls terroritzats el dia que va veure la forma en què jo estimava la política.

Ella murmurava i plorava, em demanava que no, que no. Deixava caure, entre el tràfec dels fogons, anècdotes remugades que eren horrors, soltes, matances, la denúncia del veí, tal home que va arribar amb tres caps penjats del seu cinturó. Mai li vaig preguntar res. Res sé de com la Història la va configurar. De quanta de l’alegria que m’expliquen que tenia se li va morir. La vergonya d’adonar-te’n ara, a mitja vida teva, que la Història els va modelar, a ell, a ella (vaig viure amb ells i la seva por); i per tant a mi mateixa.

Segon foc: L’antídot del qual tenen custòdia.

Poc podia pensar jo, quan em va trucar la Consol convidant-me a l’expedició (el seu envejable entusiasme no em va semblar tampoc que deixés una altra opció), que una trobada entre entitats de memòria espanyoles i franceses podia prendre per a mi el lloc d’arrel que de seguida va començar a tenir. Alguna cosa així com notar que et trasllades a un lloc sòlid. Fonamentat. Amb sentit. On hi habita veritat. I bondat. I d’alguna forma estranya, anhel i possibilitat de futur. De somni. De la societat possible que podríem tenir. De les idees fortes, vermelles, que una vegada van estar disponibles per al món. Un contacte amb aquella gent que podria desplegar un altre programa per a l’esdevenir de la vida compartida. Un altre destí.

La veritat és que vivim temps estranys, tenyits d’una espècie de confusió i desesperació, falta de subjecció, en massa sentits. Una solitud abismal. Una sensació, si no de fi de món, almenys sí de fi d’època. I un dels seus trets clars és la fragmentació social i l’afebliment de les democràcies. El pensament antidemocràtic fent forat. L’auge del neofeixisme, digui-se-li com una vulgui.

Una cosa que va prendre sentit per a mi durant aquests dies és la idea repetida de que les democràcies només són fortes quan ho són socialment els valors d’igualtat i llibertat que les sustenten. I és que, a poc a poc, de taula en taula, d’exposició a documental i de conversa a homenatge, me’n vaig anar adonant de que aquesta gent custòdia un antídot. Algunes d’elles, més grans, en pròpia pell. D’altres, simplement en compromís. I el compromís és exactament una decisió.

Elles custodien un antídot, això és. Un tresor públic. Que la memòria democràtica i el cultiu dels seus valors és la garantia de no repetició de la barbàrie. Ells són la garantia democràtica, això és així; són un ancora, són la consciència històrica, l’única cosa que podria mantenir a una societat allunyada de repetir l’horror. La xarxa enfront de l’abisme. El fre del feixisme.

I vaig a l’últim cremar: la invocació d’allò comú.

Va ser el Luis qui em va parlar, amb aquella claredat seva, sobre quin és el pas que hem de fer, que ens toca fer, com a societat. Aquest és el pas de la memòria històrica a la memòria democràtica, diu. Aquest és el pas de tenir, cadascú o cada grup les seves memòries històriques particulars, i aquí n’hi ha de tot signe – la dreta també té la seva memòria històrica, diu -, a construir una memòria democràtica comuna.

Una consciència del que hem viscut. Un coneixement de quines són aquelles etapes, aquells fets, aquelles experiències històriques, i sobretot aquells valors i idees que, una sumada a l’anterior, són les escales que ens permeten, arribades a un moment, instal·lar allò que anomenem democràcia, que una organització social mereixi el valor de tal nom.

Cuidar aquesta memòria i els seus valors ens és obligació com a societat, ja no diguem com a Estat – aquestes són paraules seves. Cuidar aquesta memòria i els seus valors és el que faria que el net d’un feixista pugui ser demòcrata.

Cuidar aquesta memòria i els seus valors és el que ens permetria ser de veritat un poble madur, que es fa càrrec de si mateix. De la seva pluralitat, del seu benestar, del seu esdevenir.

Tres dies van ser, de cor enrogit. Per la consciència dels buits en la pròpia història. Per l’adonar-te del tresor, de l’antídot, que aquesta gent té en la seva fràgil guarda. I per la comprensió de què important és aquesta convocatòria a construir una memòria democràtica sòlida, conjunta, ni particular ni fraccional sinó comuna. Així, li envio al Domènec les dues pàgines que em va demanar, sabent que no és ben bé això el que em demanava.

El que li envio té la forma d’un text però és un gràcies. Per la invitació, per l’esperança que mantenen, per la posicions sòlides i arrelades, i per apropar-me a aquells cors sobrants, aquells amb els que mai, però mai, ni per un moment, van poder les bombes.