Article del darrer Catalunya Resistent, 117. Us animem a llegir el butlletí sencer, ple de memòria i valors democràtics.
Enric Cama. Casa de colònies Penyafort. Pontons, Alt Penedès. 14/7/2024
Companyes i companys,
Us porto la salutació fraternal de l’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme, de la seva Junta Directiva i, especialment, del seu president Carles Vallejo. Però abans de res permeteu-me unes paraules d’agraïment per la distinció que acabo de rebre. Que aquesta Escola d’Estiu porti en la seva edició d’enguany el meu nom i m’estigui dedicada, i em declareu Membre d’Honor de la vostra organització, m’ha sorprès positivament. Com algunes i alguns sabeu, sempre he mantingut una especial relació amb l’organització de joves. Sempre he pensat que una associació de joves sòlida i arrelada al seu entorn és una garantia de futur per qualsevol organització; una garantia de l’imprescindible relleu del nucli dirigent. Però, en la meva opinió, també és imprescindible que una associació sigui capaç de barrejar en la seva activitat quotidiana el vell i el nou, doncs la barreja de la gosadia, de la força, del pensament crític dels que acaben d’arribar, amb l’experiència de la veterania, del coneixement dels que fa temps que lluiten per tirar endavant l’organització, és la millor manera de mantenir una organització estable i de fer-la avançar. Aquesta barreja l’he experimentada en la meva vida d’amant de la muntanya, en concret en la pràctica de l’escalada, en la qual la millor cordada és la formada per la barreja de joves i veterans. Sempre he observat que d’aquesta manera es forma un molt bon equilibri entre la prudència i l’audàcia.
Sempre he tingut una relació molt estreta amb l’organització dels joves. Ja els anys seixanta del segle passat (d’això en fa doncs molts anys) un grup d’amics seguíem la política i cercàvem la manera d’entrar a militar en alguna organització, a poder ser de tendència comunista doncs en aquell temps s’estenien pel món els Moviments d’Alliberament Nacional -que conformarien el Tercer Món- i arreu ressonava l’èxit de la Revolució Cubana.
En aquells temps buscàvem el PSUC, però no era fàcil trobar-lo. Era difícil establir contactes amb el Partit per qüestions de seguretat. Vàrem entrar i vàrem sortir de diverses organitzacions que ens pensàvem eren el PSUC i un cop a dins vèiem que no era el que buscàvem. I així vàrem passar, entre d’altres, per organitzacions com Acció Comunista, de característica trotskista, o per una fracció universitària del PSUC que després seria el Partit Comunista Internacional.
Vèiem i escoltàvem algunes coses que no quadraven de cap manera amb el nostre pensament polític. Un cop fins i tot vàrem creure que havíem entrat veritablement al PSUC i a les primeres reunions vam sentir coses que no ens quadraven i amb les que no hi estàvem gens d’acord. Evidentment ens ficàvem on no volíem. Vam marxar tot seguit. Finalment i a través de les Comissions de Barri, en aquell cas de l’Eixample, van poder establir relació amb el PSUC. De feia temps jo sentia admiració per la JCC, en la qual hi veia uns joves idealistes, valents, agosarats, herois que lluitaven contra la dictadura franquista. Tenia 20 anys i escaig i creia que era el lloc més adequat per militar-hi. Però quan vaig demanar l’entrada a la JCC van dir-me que era millor que entrés a militar directament al PSUC i van concertar una cita amb Miquel Núñez, un dirigent del PSUC amb el que amb el temps establiria una gran amistat. La cita era a la plaça Molina i des d’allà vam baixar pel carrer Balmes i vam acabar a la Barceloneta.
En aquesta llarga caminada em va explicar que darrerament hi havia hagut moltes detencions que havien afeblit l’organització i que jo feia més falta al PSUC que a la JCC. Vaig preguntar si això volia dir que jo també seria detingut aviat (s’ha de recordar que érem a un Estat d’Excepció) i Miguel va respondre, amb tota tranquil·litat, que molt possiblement… Efectivament, al cap de poc temps, ja estava a La Model. I des d’aleshores porto 55 anys afiliat al PSUC…
Sempre he sentit una especial afecte per la JCC. Sempre he dit que allà on hi ha una munió de joves amb idees, que pensen que el món és pot millorar, que dediquen una bona part del seu temps a construir una societat de lliures i iguals, a construir una societat on un desigual bressol no comporti una desigual vida, a construir una societat de pa i roses per tothom -com li agradava dir a Miquel Núñez-; allà on hi ha un grapat de joves amb aquest esperit allà hi trobem les arrels del gran arbre del món nou que substituirà al vell. I allà tenim un motiu per l’esperança. Una esperança imprescindible per empentar la humanitat cap un món millor, però una esperança que en cap cas podem confondre amb ingenuïtat. No és un joc qualsevol intentar canviar el món, és una cosa molt seriosa. Però això ja ho sabeu.
I de la mateixa manera hem de tenir molt present, permeteu-me que us ho digui, el sentiment de que la lluita no és inútil. Molts cops ens trobem massa gent que creu que és inútil l’esforç per canviar les coses. Hem de combatre aquest sentiment d’impotència. Al meu entendre no hem de perdre de vista mai que la història de la humanitat està plena d’objectius aconseguits que han millorat en concret la vida de la gent. És evident que les passes endavant en aquest sentit han estat molt nombroses i plenes de dificultats. Que des de la revolta d’Espartac i els esclaus de Roma fins la lluita avui dels palestins a Gaza, la història és la història d’una lluita de classes. I és cert que no sempre s’acaba aconseguint el que és just, però molts cops sí.
La Memòria Democràtica ha projectat llum sobre aquestes realitats que han anat canviant la història. I és evident que en el tema de la Memòria Democràtica s’ha produït una dura lluita que la dreta ha plantejat per poder controlar el relat històric. Avui som davant d’un combat per la veritat en el qual s’intenta recuperar el relat històric real. Sabem que qui controla el relat històric controla al relat polític, i avui, amb l’excusa d’una revisió crítica, és modifica el record, es tergiversen els fets i es presenten sota un contingut marcadament conservador. Aquest revisionisme històric té ja alguns exemples notables. A França per exemple, es va començar revisant la importància transformadora dels fets de la Revolució Russa tot contraposant-los a la Revolució Francesa. Però després li va tocar el torn a aquesta i es va posar en qüestió, entre moltes d’altres coses, el seu mateix caràcter igualitari. I aviat serà -ja comença a ser-ho- la mateixa Il·lustració la que serà revisada negativament. I així anirem revisant i reinterpretant la història fins arribar al mateix Espartac, el qual al final ens serà presentat com un esclau de Roma sense ganes de treballar, borratxo i faldiller que junt amb una colla de trinxeraires van saquejar i assassinar a tort i a dret.
I fa temps que s’està intentant tergiversar la història en un tema molt sensible per nosaltres: les Brigades Internacionals. S’està intentant, amb l‘excusa de pretesos documents trets dels arxius del KGB, canviar la seva bona imatge i tenyir-la de negre embrutant una de les històries més boniques del segle XX.
Soc membre, des de 1992, de Junta Directiva de l’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme, i fa quasi 30 anys que dirigeixo la revista de l‘entitat. I us vull dir que a l’associació he conegut gent admirable que ha passat a la presó una part important de la seva vida. I voldria dir que he aprés moltes coses al seu costat. Vaig treballat molt estretament amb gent com Maria Salvo, que va estar 16 anys empresonada o amb l’Enric Pubill que en va estar 11.
Molts membres de l’associació han passat també llargs anys a la presó. Citaré gent com el mateix Miguel Nuñez, que n’hi va estar 16 anys o Joan Busquets, anarquista, que va estar tancat 20 anys, o García Tristany 9, o Wilson Batlle que es va fer el boig per evitar l’execució de la pena de mort, va estar 18 anys empresonat i al final ja ningú sabia si fingia o no. I no voldria deixar de citar el també llibertari Angel Fernández, que va estar 16 anys empresonat o a Domènec Serra -marit de la Maria Salvo- amb 14 anys de presó. I tants milers com ells que van patir llargues condemnes per haver lluitat per la llibertat i que ara no tenim temps ni possibilitat d’anomenar.
Deixo pel final el degà dels empresonats polítics del franquisme, Marcos Ana, que va passar 23 anys seguits a les presons de la dictadura i que vaig tenir l’honor de conèixer i col·laborar amb ell a l’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques.
Vaig aprendre molt de tots ells. Van ensenyar-me a no ser sectari, a no odiar ni alimentar rancúnia. Amb ells vaig aprendre que és millor discutir amb un somriure als llavis que no pas amb una ganyota despectiva. Amb ells vaig aprendre també que, com deia l’escriptor txec Milan Kundera, fins i tot en els moments de més profunda dissort podem trobar-hi bellesa, i que amb gent lluny del nostre pensament podem establir moments d’entesa. Vaig aprendre que hem d’estar sempre disposats al Pacte i preparats per aconseguir aliances, i per això cal analitzar la correlació de forces, cal estar oberts a cessions sense les quals és impossible arribar a pacte amb d’altres forces diferents de la nostra.
L’associació, un cop aconseguides qüestions que afavorien materialment els ex-presos, està decididament dedicada a la preservació de la Memòria Democràtica, a la defensa de la democràcia i a la lluita antifeixista. No som un grupet de gent gran que es troba per explicar “batalletes”, sinó que estem molt actius, a voltes massa, i també participem en moltes organitzacions; som membres, per exemple, de la Federació Internacional de Resistents que manté ben alta la bandera de l’antifeixisme. Anem a centres educatius de primària i secundària, organitzem cursets de temàtiques polítiques, coordinem les nostres activitats amb d’altres organitzacions de l’Estat i participem sempre que podem de les iniciatives que contra el feixisme es desenvolupen al nostre país.
Resumint: idees clares de canviar la societat, organització ben estructurada, barreja de la novetat i la veterania, fugir sempre del sectarisme -jo he vist el mal que fa el sectarisme i la idea de que la raó la tenim només nosaltres, i confiança en el futur de la humanitat.
Companyes i companys, benvolgudes amigues i benvolguts amics, la vida està composada d’il·lusions i emocions sense les quals és molt avorrida. Us felicito per haver triat viure la vida, precisament en uns moments en que el neo-feixisme avança pel continent europeu. Ja no porta corretges ni uniformes, però continua essent la serp de sempre, al servei de la reacció. En l’actualitat veiem com avancen les seves posicions, encara que les recents eleccions al Parlament Europeu no han significat la victòria per l’extrema-dreta que les enquestes pronosticaven. Tot i així el seu l’avenç és notable.
Hem de fugir, però, de dibuixar escenaris catastròfics, doncs aquests escenaris impedeixen trobar solucions, amb l’argument que el món es dirigeix cap la seva ruïna i davant d’això només queda resignar-nos. No és veritat. I ni ens resignem ni ens desanimem i continuarem lluitant sense perdre l’esperança en el nou món que vindrà, i que com diu el poeta Carlos Álvarez, si nosaltres no ho arribem a veure, algú el veurà enfilant-se a la nostra esquena.
I voldria acabar amb una frase de l’escriptor Josep Roth, “L’alegria d’haver lluitat per una gran idea segueix determinant la nostra conducta molt després que els dubtes ens hagin tornat més lúcids, conscients i un xic desesperançats”.
Gràcies per la distinció que m’heu lliurat i per haver-me convidat a aquesta Escola d’Estiu.
Fins sempre, salut!
