Article del darrer Catalunya Resistent, 117. Us animem a llegir el butlletí sencer, ple de memòria i valors democràtics.
Cinta González Sentís, Secretària General de la Federació dels Joves Verds Europeus
Al conjunt de militants històrics
La joventut és una època de la vida difícil de definir i delimitar. No podem permetre que se’ns allargui massa: no convé gaudir del luxe d’endossar a aquesta condició passatgera l’excés o la manca de gosadia. I tampoc no volem que comenci molt d’hora, no sigui que ens despertin del somni de la infància abans del que toca. Més enllà de consideracions numèriques i poètiques, la joventut és un moment en què les desigualtats socials operen sense pal·liatius. En aquest sistema que explota la humanitat i els ecosistemes que l’acullen, el bressol dicta el destí de les persones. Per a uns pocs, quan arribi la joventut, el bressol es convertirà en ales per volar del niu cap a infinits horitzons; per a la majoria es transmutarà en barrots que limiten i que endarrereixen o impossibiliten l’inici dels projectes de vida independent. L’articulació d’anàlisis i propostes del jovent organitzat és, doncs, una peça clau dels esforços emancipatoris. Tot i així, les polítiques i prioritats juvenils son, en els millors dels casos, de segon ordre. Intentant alçar-se des d’un calaix de sastre, de vegades invisibles sota una pretesa transversalitat que no s’arriba a fer tangible, i sempre entre les ganyotes incòmodes del paternalisme, les veus del jovent son quelcom exòtic i tal vegada inintel·ligible.
Crec que la primera vegada que vaig començar a creure’m una mica més això dels joves va ser durant la festa del 100è aniversari del company Leandre Saún. Jo tenia 17 anys i m’havien demanat que toqués La Internacional amb el violí durant la cloenda. Armada amb el meu instrument, seguia l’esdeveniment entre bastidors quan el mestre de cerimònies, el Matías Vives, va posar en boca de l’homenatjat les paraules “más vale un joven que lo haga medio mal que un viejo que lo haga medio bien”. El Leandre va fer que sí amb el cap amb la convicció i tendresa que el caracteritzaven. Durant els meus anys de militància juvenil, que ja s’acaben perquè el temps és més tossut que jo, m’he trobat amb molts joves que ho fan molt millor que “medio mal” i amb molts vells que fan molt més bé que “medio bien”.
Entre aquest grup de persones amb més experiència, els membres de les entitats memorialistes han demostrat una aposta clara pel jovent, així com una visió estratègica que els insta a respondre les convocatòries i deures que dicten el sentit de responsabilitat compartit. Durant les darreres dècades, generacions de joves organitzats que ens identifiquem amb el llegat del PSUC hem teixit lligams amb homes i dones que formen part d’aquest grup que anomenem de militància històrica. El paper protagonista de les entitats juvenils hereves del PSUC en l’homenatge cada mes de febrer als afusellats del Partit és un exemple d’aquesta relació.
La meva organització, Joves Ecosocialistes, ha recuperat una tradició de l’entitat que la precedeix, Joves d’Esquerra Verda: la figura del militant d’honor. Els enyorats Maria Salvo i Enric Pubill van ser els darrers companys en rebre aquest reconeixement. Durant l’Assemblea Nacional de Joves Ecosocialistes del 2023, la direcció va anunciar que pel mandat que llavors començava restauraria de nou aquesta pràctica i que l’Enric Cama passaria a ser considerat membre honorari de Joves Ecosocialistes. Amb aquest gest reconeixíem el suport de sempre de l’Enric a la nostra organització en particular i pel que fa al jovent de la classe treballadora en general.
Durant la darrera trobada d’Estiu de Joves Ecosocialistes, realitzada a Pontons, dedicada precisament a Enric Cama, aquest terrassenc adoptiu va rebre per part de l’organització el títol de militant d’honor. L’Enric és, doncs, des del 14 de juliol del 2024 i ja per sempre més, un “jove” militant de Joves Ecosocialistes.
Continuem colze a colze, joves i menys joves, treballant per a que un bressol desigual no signifiqui una vida desigual; per a que el jovent treballador no vegi les seves aspiracions truncades a causa d’un sistema depredador; per la recuperació de la memòria democràtica, la justícia, la reparació i la no repetició de moments històrics que el nostre país coneix prou bé.
La joventut és una època de la vida difícil de definir i delimitar. Sent membre de Joves Ecosocialistes esperem que l’Enric es consideri un jove amb molta experiència i, per sobre de tot, amb moltes ganes i empenta per continuar militant.
