Història de l’Associació
L’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme és una organització els orígens de la qual es remunten a la clandestinitat de la lluita antifranquista, quan a finals dels anys seixanta, grups d’ex-presos es van organitzar per donar suport als presos polítics que sortien de la presó, ajudant-los a reintegrar-se a la vida laboral i cívica, especialment a aquells que sortien sense família o que estaven a la presó a Catalunya i provenien d’una altra part de l’Estat. Aquests grups, que també servien per canalitzar l’ajut que arribava de l’estranger, intentaven cobrir les dificultats de tota mena que comportava l’estada a les presons, dificultats físiques, socials, econòmiques, psicològiques.
L’ajut que aquests primers grups d’ex-presos proporcionaven als empresonats era fonamentalment portar-les-hi menjar, roba, llibres i altres objectes que poguessin fer més fàcil la dura existència a la presó, a la vegada que orientaven les seves activitats a la solidaritat amb les famílies. També facilitaven, la majoria de vegades per procediments d’ocultació, informació de la qual els presos mancaven i que era de gran vàlua a l’interior de les presons. Finalment, i això no és menys important, mantenien contactes amb els presos un cop sortien en llibertat. En aquesta estructura solidària tenien un paper essencial les dones, que, molts cops amb greu perill personal, eren el principal contacte amb els presos.
En aquests grups d’ex-presos, que en un principi basaven la seva organització en relacions d’amistat fetes durant la reclusió i després ja s’organitzaven per zones geogràfiques, n’hi havia molts que un cop alliberats no podien incorporar-se a la militància política activa per qüestions de seguretat, ja que en estar fitxats, i en alguns cops controlats per la policia, podrien posar en perill les estructures de les organitzacions polítiques clandestines, especialment del PSUC, partit del qual procedien una part considerable de militants polítics que sortien de la presó.
Per a la consolidació i l’ampliació del moviment de solidaritat amb els presos polítics va ser força important la col·laboració d’amplis sectors de la societat catalana, inclosos grups de l’Església, que començaven a posicionar-se en aquells temps clarament enfront de la dictadura. En aquest sentit, cal destacar el paper que va tenir el Monestir de Montserrat, tant per part de l’abat Aureli M. Escarré com del seu successor Cassià M. Just que sempre van donar suport a la campanya per l’amnistia i van expressar la seva solidaritat amb els presos polítics de la dictadura.
A part de l’Església, entitats cíviques de tota mena van donar també suport de maneres diverses a aquesta solidaritat amb els presos polítics, com per exemple l’entitat d’Amics de les Nacions Unides, al carrer Fontanella, que va ser el lloc on l’Associació es va fundar, i que sempre va mantenir una porta oberta a la relació amb els ex-presos polítics. Cal destacar també el gran suport que pels presos polítics, i pels lluitadors antifranquistes en general, van representar els advocats demòcrates i, en particular, els advocats laboralistes, que sempre van estar al costat dels perseguits polítics. No es pot parlar dels presos polítics de la dictadura sense col·locar en un lloc rellevant advocats com Josep Solé Barberà, Agustí de Semir, Albert Fina, Montserrat Avilés, Francesc Casares, Antonio Cuenca, Lluís Salvadores, i molts i molts altres, el record dels quals acompanya sempre els presos polítics del franquisme. Durant tots aquests anys de dictadura, els grups inicials primer, el Comitè pro Presos després i, finalment, l’Associació Catalana d’Ex-presos Polítics, van treballar combinant cada cop més les actuacions clandestines amb altres de legals. Cada cop es van anar incorporant més col·laboradors i col·laboradores a les tasques de solidaritat, es va anar estenent el suport social als presos i ex-presos i la campanya per l’Amnistia rebia cada vegada més adhesions.
En aquest sentit, cal destacar el primer acte públic de suport als presos polítics realitzat el 25 d’abril de 1970 al Price de Barcelona, encara amb dictadura. Amb el local atapeït de públic es va celebrar el I Festival Popular de Poesia Catalana amb participació dels principals poetes catalans. L’acte es va convertir en una gran manifestació política reclamant llibertat i amnistia, i va ser organitzat en solidaritat amb el Comitè pro Presos de Catalunya, que en va rebre els beneficis econòmics. Les autoritats de l’època recullen en un informe la llista completa de les persones que integraven en aquell temps el Comitè pro Presos, citant, en primer lloc, el doctor Joan Colomines, que serà el primer president de l’Associació.