Durant els primers mesos de la dictadura xilena, els cercles de dones vinculats a les persones que desapareixien o eren assassinades, van començar a relatar la violència que es vivia a través d’arpilleres, petits tapissos fabricats amb teles i brodats que representaven escenes de la vida xilena. Així com havien fet les afroamericanes amb els seus quilts que explicaven les històries d’esclavatge, les arpilleres xilenes es van convertir en un element de denúncia i en testimoni essencial de la memòria democràtica de Xile. Un que es cosia amb fil i agulla i que sortia clandestinament del país per explicar al món les violacions dels drets humans sota la dictadura.
Una col·lecció d’arpilleres del Museu de la Memòria i els Drets Humans de Santiago de Xile ha viatjat fins al Palau Robert de Barcelona per explicar aquestes històries. El bombardeig a la Moneda, els aplanaments, els centres de detenció i tortura, però també la gana i la misèria que es vivia aquells anys formen part de l’exposició que és també una reflexió entorn del paper de les dones a la memòria democràtica. Aquell que segueix sense escriure’s perquè, com en tants altres àmbits, allò que fan les dones queda sempre en un segon pla, invisibilitzat.
Les arpilleres estan esquitxades de frases brodades que intenten orientar l’espectador. “On són?”, “No més morts”, “Se segueix torturant”. Hi ha escenes que representen dones encadenades davant dels tribunals demanant justícia, organitzant olles comunes per fer front a la fam, però també avions que porten a l’exili grups de persones perseguides que aconsegueixen fugir. Són escenes que, en una primera mirada, podrien semblar infantils en la seva manera de representació però que estan carregades de desesperació i de sentiments: els de les mares, germanes, esposes i filles que amb les seves mans van convertir en art i memòria uns retalls de roba vella.
Les arpilleres van complir en aquell moment un paper de denúncia i de teràpia, però també van representar una font d’ingressos econòmics per a les dones que les fabricaven que eren les que patien més privacions, les que tenien més dificultats per accedir als serveis bàsics i a la justícia, cosa que les va portar a construir un relat alternatiu a la història oficial. És l’art que esdevé involuntàriament testimoni de la història i que reflecteix la dificultat de viure amb la memòria que en aquest cas es construeix amb escenes quotidianes, disperses, que unides es converteixen en la Història en majúscules.
‘Relats de dictadura’ és una exposició sobre la memòria democràtica de les dones, però també sobre el trauma col·lectiu, un que no pertany només a Xile, sinó que és universal i es reflecteix en aquestes petites històries brodades amb fil i agulla. És una reflexió sobre com una societat pot viure amb el dolor i la pèrdua i sobre les conseqüències de la impunitat, de viure i continuar vivint amb crims que no van ser mai jutjats i que han acabat marcant les nostres democràcies.
Podem construir una història compartida del trauma, de la tortura, de la impunitat? Són preguntes que surten com a crits de les arpilleres, de les veus ofegades de les seves autores anònimes que, com deia Primo Levi, no volen aparèixer com a víctimes sinó com a subjectes actius de la construcció de la història i de la memòria, d’una que revisa el passat no per cobrar venjança sinó per aprendre’n i evitar que l’horror es repeteixi.
També hi ha esperança als tapissos que han vingut a Catalunya. A cada arpillera, com també passa amb la gran col·lecció que guarda el Museu de la Memòria i altres museus del món, hi ha un sol que emergeix o s’alça sobre l’escena representada, per trist que aquesta sigui. És el sol que il·lumina des de la serralada xilena, també omnipresent, com un símbol que ens recorda que sota qualsevol circumstància és possible lluitar i sobreviure a la mort, la tortura i la repressió.
La mostra estarà oberta al públic fins al 31 d’agost del 2025.
Text: Beatriz Silva
Fotografies: Sergi Salamé Segura
Per veure l’àlbum complet de fotografies, feu clic aquí
