Quan el passat divendres 18, de bon matí, em va telefonar el company Carles Vallejo, president de l’Associació Catalana de Persones Ex preses pel Franquisme per comunicar-me, amb un cert trasbals, el decés el dia anterior de la companya Ma. Àngels Espuny, vaig quedar un moment paralitzar per la notícia i amb el cor encongit per un fet que no m’ha acabava de creure. El dia anterior ens havíem comunicat, per correu electrònic, en interessar-me jo per la seva salut, doncs tenia forts dolors en una cama que li privaven de mobilitat i la tenien al llit immobilitzada. Costava de creure que encara no vint-i-quatre hores després s’havia apagat un dels estels lluminosos del PSUC, d’aquell PSUC que havia constituït un dels elements centrals de la lluita contra la dictadura i posteriorment de la reconstrucció nacional de Catalunya.
Ma. Àngels havia nascut al barri obrer del Poble Nou, en el sí d’una família treballadora. Els seus pares, amb molt de sacrifici, li van facilitar una infància confortable en la qual no hi van faltar els estudis ni la consciència social. Va incorporar-se a la lluita contra la dictadura ja durant els seus anys d’universitat i a finals dels anys seixanta va entrar en contacte amb el PSUC, que ja seria per sempre el seu partit, i sempre durant la seva militància psuquera, va mantenir unes posicions favorables a fer del PSUC un partit democràtic, obert i lluny del sectarisme. Val a dir que va jugar un paper important en la constitució i desenvolupament de l’Assemblea de Catalunya.
Ma. Àngels Espuny va ser durant molt de temps una de les figures d’aquell PSUC convertit en el primer partit de Catalunya, on va desenvolupar les seves virtuts polítiques i organitzatives amb una gran eficàcia al costat de Gregorio López Raimundo i el Guti. Al mateix temps militava en la seva organització del Guinardó
i mantenia una intensa activitat en el moviment europeista, entre d’altres tasques formant part de la Junta Directiva del Consell Català del Moviment Europeu i establint una relació intensa amb el Parlament Europeu. Era admirable veure com es movia per aquella institució comunitària, per aquells passadissos interminables, establint unes relacions i deixant una empremta que va facilitar en gran manera el treball europeista del Guti. Som molts els testimonis que recordem els viatges a Estrasburg i a Brussel·les, alguns amb dels quals van ser autèntiques lliçons d’europeisme.
Va ser molta amiga de la nostra associació, amb els membres de la qual mantenia estretes relacions, i tenia tres constants que va mantenir inalterables: una gran estimació pel seu pare, pel que sentia una autèntica vocació; una molt estreta relació amb el Guti, que sempre va ser el seu referent; i una devoció per la caseta que tenia a la Roca del Vallès, on passava moments de tranquil·la felicitat. Estic segur que des de «la caseta», com deia ella, ens mira i recorda els bons moments que ha deixat enrere. Per la nostra part, tindrem feina a acostumar-nos a la seva absència.
Enric Cama
