Carles Vallejo, veí de Cornellà des de fa més de 20 anys, va ser torturat durant 20 dies a la comissaria de la Via Laietana de Barcelona. Foto: Generalitat
Quan Carles Vallejo va ser torturat durant 20 dies a la comissaria de la Via Laietana de Barcelona, el desembre del 1970, no era conscient que aquella vivència el portaria a liderar una lluita jurídica i social pel reconeixement de les tortures franquistes que encara ara, 55 anys després, continua. “El que jo vaig fer, com la resta de represaliats, va ser, simplement, exercir uns drets que ara són constitucionals, però que abans eren considerats delictes”, explica a aquest mitjà. Conscient de la injustícia que això suposava, aquest veí de Cornellà nascut al Poblenou va decidir alçar la veu perquè el que va patir no ho hagués de viure ningú més, fins a tal punt que aquest agost acudirà al Tribunal Europeu de Drets Humans i a les Nacions Unides per denunciar les tortures patides durant el franquisme i la transició, i exigir justícia.
Ho farà acompanyat de Maribel i Pepus Ferrándiz, també represaliats, per culminar la lluita contra la dictadura que va iniciar fa tants anys. “Tant ells com jo som uns dels últims testimonis vius de la repressió franquista més dura, i no podem permetre que caigui en l’oblit. Sobretot tenint en compte el període de convulsió política que es viu arreu del món, marcat per l’auge de l’extrema dreta, en el qual podem perdre les llibertats que tant ens va costar guanyar”, alerta. En aquest context, el cornellanenc mira amb preocupació “el blanquejament que s’està fent del franquisme i la ignorància generalitzada sobre el passat recent per part de les noves generacions”, diu, a l’espera que la justícia internacional es posicioni sobre les tortures franquistes i pugui donar per tancat, així, aquest capítol dedicat a condemnar la violència de la dictadura davant dels tribunals.
Contra la impunitat
Tot i que la lluita jurídica de Vallejo pel reconeixement de les tortures franquistes es remunta a principis de segle, no va ser fins al 2022, amb l’aprovació de la llei de memòria democràtica, quan va poder presentar una querella a l’Audiència de Barcelona, convertint-se en el primer cas que posava sobre la taula aquesta qüestió. “Malgrat ser pioner, la jutgessa va trigar molt a pronunciar-se i, finalment, no va admetre a tràmit la querella”, recorda el cornellenc. Insatisfet, Vallejo va moure fitxa i va presentar un recurs a l’Audiència Nacional.
En aquest sentit, l’assumpte tampoc es va resoldre de manera favorable i Vallejo va anar un pas més enllà, presentant un recurs al Tribunal Constitucional, que va acabar desestimant el cas. “Per això, ara he fet el salt a l’àmbit internacional, amb el suport del Centre de Defensa dels Drets Humans Irídia, d’organitzacions memorialistes i de la societat civil, i presentarem el cas a Estrasburg aquest agost”, celebra.
Preguntat pel que espera del Tribunal Europeu en aquest sentit, però, Vallejo no es mostra gaire esperançat. “L’objectiu final no és que tot plegat es resolgui de manera favorable, tot i que seria l’idoni, sinó fer palès el dolor que vam viure tota una generació. Ho fem per compromís ètic, per responsabilitat i perquè les tortures del franquisme no són història passada; són impunitat present”, denuncia. “Sigui com sigui, el que vam patir no té reparació”, afegeix.
Tota una vida lluitant
A aquesta situació hi ha arribat després de tota una vida implicada en el moviment social. Vallejo, de jove, va estar vinculat a l’associacionisme juvenil i al Sindicat Democràtic d’Estudiants, i més endavant, i des de la clandestinitat, es va afiliar a les Joventuts Comunistes, i després al PSUC. L’any 1969 va entrar a treballar a la SEAT, formant part de la Comissió Obrera de l’empresa, i per fer sindicalisme i defensar drets dels treballadors com el d’anar a la vaga va ser detingut, el 1970, i torturat, amb l’objectiu d’aconseguir informació sobre com s’organitzava la lluita sindical.
“Encara que sigui dolorós, toca recordar-ho perquè el testimonieig és l’única manera de mantenir viu el passat”, valora Vallejo. Al llarg d’aquells fatídics 20 dies, el cornellanenc va viure, en un soterrani de la comissaria, “interrogatoris continus amb pallisses, cops, puntades de peu i amenaces”, relata. “Fins que em van enviar a la Model de Barcelona, un moment que vaig viure com un alliberament davant de tot aquell dolor”, detalla. Allà hi va estar sis mesos i després va sortir en llibertat condicional.
“Malauradament, vaig ser detingut de nou, em van acomiadar de la SEAT i, davant la inseguretat que hi havia, em vaig exiliar a França el 1971”, continua. Des d’allà, i després des d’Itàlia, va estar treballant per a Comissions Obreres, per al sindicat CGIL i coordinant la solidaritat antifranquista, fins que amb l’indult del 1976 va tornar a Barcelona, i amb l’Amnistia Laboral es va reincorporar a la SEAT.
Des de llavors, la seva tasca sindical i antifranquista no s’ha aturat, i per això s’ha convertit en un referent estatal en la lluita contra la dictadura. Més enllà de presidir l’Associació Catalana d’Expressos Polítics del Franquisme, Vallejo ha rebut reconeixements destacats, com el premi Memorial Lluís Companys l’any 2018, la Medalla d’Honor de Barcelona l’any 2019 o el Premi Especial Ciutat de Cornellà 2024.