Per Carles Vallejo, president de l’associació.
El 29 de novembre de 2018 va morir a Barcelona la nostra sòcia centenària, l’estimada Lola González Nicolás, “la Lola”. Nascuda l’any 1917 a El Puntal, Múrcia, era la tercera de set germans fills d’una família que va patir repressió per les seves idees republicanes. No va poder anar a l’escola i amb només vuit anys ja treballava de minyona.
Als catorze anys va viure la proclamació de la segona República amb esperança, creient que s’acabaven les misèries i les injustícies que patien. Sempre decidida, la Lola va deixar la casa on treballava perquè no volien que anés amb el Miguel Serrano, un noi del poble perseguit per comunista. El 1937 es van casar i l’any següent va néixer el seu únic fill, mort al dos anys. El Miguel va fer la guerra amb les forces blindades de l’exèrcit republicà, mentre la Lola quedava al poble, afiliada a les Joventuts Comunistes. En tornar al poble el 1939 el van detenir i torturar durant vuit dies. Fou condemnat a mort, commutant-li la pena per la de 30 anys. Així comença un periple per diverses presons, entre elles el penal de Burgos. La Lola, dona de pres, el segueix en condicions terriblement penoses. Sense diners, el poc que guanya ho destina a comprar menjar pel seu marit. En sortir en llibertat han de marxar del poble per la persecució a que estan sotmesos.
S’instal·len a Barcelona amb documentació falsa, al Camp de la Bota primer i, més tard, al Poblenou. S’incorporen al PSUC i la Lola treballa a una parada al mercat del barri. La Lola va continuar l’activitat política tota la vida, deia que mai havia tingut por. Acollint a casa a diversos companys clandestins durant el franquisme i treballant en la tasca de solidaritat amb les persones represaliades i empresonades. Ja en democràcia va ser una activista en la lluita del immigrants tancats a l’església del Pi, el 2001. En va allotjar uns quants a casa seva i no va parar fins aconseguir que els lloguessin un pis a la seva escala. Sempre somrient, activa i inquieta, va poder complir alguns dels seus somnis, com ara viatjar a Cuba a una edat més que avançada. Segons diuen amb la seva energia deixava enrere a les companyes de viatge!
Els darrers anys de la seva vida ha estat en una residència on s’ha fet estimar per tothom i on rebia les visites d’amics, especialment les de la Rosario i l’Antonia, que l’han atès amb gran afecte. Membre de la nostra Associació i sòcia d’honor de la Fundació Pere Ardiaca, podem dir que la seva vida és “La militància constante”. Tothom es va emocionar en la celebració del seu centenari veient el monòleg d’Iván Campillo La Lola, memorias de una mujer republicana, interpretat per Mireia Serrano. Com deia ella: Así es mi vida. Siempre luchando por los míos y por mis ideas. No me cansa la lucha.
