Generació TOP: Carlota Falgueras i Marsal (Camallera, 1950) 25 anys quan va morir Franco.
Detencions: 1969 i 1973
Universitat Autònoma de Barcelona
(Entrevistada l’1/12/2023 a CCOO, Sala de premsa)
Jo soc Carlota Falgueras i Marsal. Vaig néixer a l’any 1950. Per tant, quan es va morir Franco, tenia 25 anys. Com a conseqüència, soc de la generació TOP. Soc de la generació TOP perquè, a més a més, vaig passar pel TOP dues vegades. En aquelles èpoques estava al moviment estudiantil.
El primer any de carrera em van detenir. És a dir, que era en el 69. L’1 de Maig del 69, jo tenia 19 anys. Em van detenir en una manifestació, una manifestació del Primer de Maig. Estava organitzada per CCOO. Hi anaven estudiants junts amb obrers, manifestant-nos pel Dia dels Treballadors. Però, a més a més, també per una lluita que fèiem en contra de l’encariment del transport públic. Es feien unes lluites en aquell moment, que organitzava CCOO, en contra del preu del transport públic.
En aquella manifestació hi va haver gent que va tirar pedres, es va inclús cremar un autobús. Jo no cremava autobusos ni tirava pedres però, en canvi, anava davant de tot de la manifestació amb una bandera vermella, junt amb una altra companya. I, quan va venir la policia, que, de fet, eren uns secretes que eren guàrdies civils retirats, van venir els guàrdies civils retirats i ens van detenir a totes dues i també a una altra companya. Ens van portar cap al seu cuartel de Guardia Civil, que era una caserna de la Guardia Civil que hi havia a prop de La Meridiana, no sé exactament on era. Allà vam estar-hi un dia. Ens van tractar bé, d’una manera molt paternalista, els guàrdies civils, pensant que érem noietes joves i que pobretes de nosaltres que no sabíem res. Home, no sabíem gran cosa perquè és veritat que érem molt joves, teníem dinou anys i acabaven d’entrar a la universitat. Ara, sí que sabíem el que fèiem i on anàvem i perquè hi anàvem i ningú ens havia convençut ni menjat el coco, sinó que ho teníem molt clar nosaltres. I, bé, vam estar allà a dintre.
Després vam passar al jutjat militar. Vam anar al jutjat militar perquè era Guardia Civil. I la Guardia Civil anava per la jurisdicció militar. Vam anar al jutjat militar, allà ens van prendre declaració. Un capità ens va prendre declaració i ells mateixos ja van considerar que ens passaven a La Trinitat. Ens van passar directament cap a la presó, cap a la presó de La Trinitat. És a dir, no vam passar per Via Laietana, per la comissaria de la Via Laietana, perquè era la guàrdia civil.
Vam estar a La Trinitat. Quan hi estaven, al començament, estaven sota jurisdicció militar. Però, després, a partir de les negociacions que van fer els advocats, doncs ens van passar al Tribunal d’Ordre Públic. O sigui que, a partir de llavors ja vaig pertànyer al TOP. Vam estar a La Trinitat un mes i divuit dies i després d’això vam quedar en llibertat.
Nosaltres vam continuar, a la Facultat, lluitant i combatent i anant igualment a manifestacions i a reunions. I, és més, encara més que abans, més que abans perquè precisament aquest mes i divuit dies de presó va ser com una escola política per nosaltres, va ser una escola de vida. Allà vam aprendre moltes coses, vam parlar molt, vam discutir políticament. Jo, concretament, que és veritat que era bastant innocent i no sabia massa res, allà realment vaig aprendre. Per a mi la presó va ser la universitat política. I al sortir, vam continuar.
Al cap d’un any, o sigui que això significa a l’abril del 70, ens van fer un judici pel TOP. Vam anar a Madrid i el Tribunal d’Ordre Públic ens va fer un judici . El jutjat número 1 del TOP. Ens van jutjat en allà i ens van posar tres mesos que, com que ja havíem fet un i mig, doncs quedava compensat i no havíem d’entrar a complir-los.
Però jo estava a la universitat i continuava lluitant. A més, jo estava a l’Autònoma i era una persona bastant dirigent de l’Autònoma. O sigui, dirigia les assemblees i tal. Per tant, molt coneguda.
A cinquè de carrera, a l’any 73, em van detenir una altra vegada a una altra manifestació, una manifestació precisament en solidaritat amb un obrer que van matar a Sant Adrià. A aquest obrer que van matar a Sant Adrià, l’havia matat la policia, lògicament, en una lluita obrera. Doncs, tots els estudiants vam sortir al carrer a manifestant-se en contra d’aquest assassinat. I aquella manifestació, l’11 d’abril del 73, sí que va ser bastant dura. Va venir-hi la policia i van haver-hi enfrontaments amb la policia, es van tirar pedres i es van tirar còctels molotov també. Jo tampoc ni vaig tirar pedres ni còctels molotov, però em van detenir. A mi, junt amb dos nois més. És a dir, érem tres. I ens van portar cap a la comissaria de Via Laietana.
Llavors allà, a Via Laietana, hi vaig estar dos dies, a Via Laietana. Em van interrogar però a mi directament no em van pegar. Però sí que em van anar condicionant. Per exemple, una de les coses així més psicològicament que em va fer més … és que a un dels altres nois que van detenir el van pegar davant meu. És a dir que, clar, això també, t’impressiona molt perquè et sap molt greu que al teu company li estiguin pegant i a més a més dient-li que ell portava el còctel molotov, que no ho portava. Sí que es veritat que a un el van detenir amb una pedra, amb un d’això del carrer (llamborda). La qüestió és que vam estar allà i llavors l’advocat, que jo tenia d’avocat, aquesta segona vegada, al Solé Barberà, va venir a comissaria i va dir-los-hi que “què esteu fent? Agafar a aquesta noia que a l’Autònoma es posarà tota l’Autònoma en vaga, que serà un desgavell increïble, no us convé, no us convé, deixeu-la perquè les conseqüències que hi poden haver-hi són molt pitjors, no veieu que és una persona molt coneguda…” I, pam, pam, total que al cap de dos dies em van deixar.
Vam passar pel jutjat de Barcelona i el jutjat va declarar llibertat amb càrrecs. O sigui, tot i ser reincident jo, no em va fer passar per La Trinitat sinó que em va deixar en llibertat, però amb càrrecs. A llavors, vaig sortir al carrer i al cap d’un any, a l’abril del 74, em van fer el judici al TOP. Vaig estar al TOP. Bé, era la meva segona vegada de TOP. Per tant, aquesta vegada, la sentència del tribunal va decidir posar un any de presó, és a dir, una sentència d’un any.
Vam sortir del tribunal, del judici, i vam continuar, doncs, com sempre, lluitant i tal. I va venir la notificació que havia d’entrar a complir un any de presó. I jo vaig decidir que no volia. Estàvem al 74, poc abans que morís Franco, amb un moment en que la repressió era fortíssima, en que hi havia, per exemple, ¿els assassinats de Burgos?, vull dir els de la ETA i del FRAP. I hi havia bastants condemnes de mort pendents i era una situació dura. I jo vaig decidir que no entrava a la presó perquè era molt jove i vaig decidir que jo no volia que em robessin un any més de presó.
I, a llavors, la solució va ser sortir a l’exili. Vaig estar exiliada. Me’n vaig anar a Itàlia, exiliada a Itàlia gràcies a que el partit, el PSUC –jo a llavors estava al PSUC– em va facilitar un passaport fals. Perquè, és clar, m’havien tret el passaport des de la primera vegada que em van detenir. És a dir que jo tot aquest temps vaig estar sense passaport. Vaig sortir amb un passaport fals. Em deia Mercedes Garcia Jubany. Vaig haver de travessar la frontera i vaig anar a Itàlia.
A Itàlia vaig entrar en contacte amb els companys del PCI. I em van facilitar una feina, un treball a Itàlia, que era organitzar el Comitato Itàlia-Espagna. Perquè en aquells moments hi havia molta solidaritat d’Itàlia amb Espanya en contra de la repressió i tal. I vaig estar organitzant això.
Vaig tenir la sort, vaig tenir la immensa sort que, al cap de poc, el Franco es va morir, cosa insòlita perquè nosaltres pensàvem que aquest home seria etern ja. Però no, finalment, es va morir el vint de novembre del 75. Ho vam celebrar molt.
Jo pensava que ja immediatament donarien una amnistia i podríem tornar i això. Però no va ser així. El primer que va fer Juan Carlos quan va pujar, és a dir qual el van coronar i va començar a ser rei, va ser donar un indult. Però era un indult que no afectava a tothom. Hi havia tota una sèrie de gent a la que no li afectava. Per exemple, no afectava a tots els que estaven catalogats com a terrorisme. I, clar, jo, a la sentència, em constava un delicte de terrorisme. Delicte de terrorisme perquè s’havien fet a la manifestació tota una sèrie de coses que ells consideraven terroristes. No perquè a mi m’haguessin vist fent cap acte de terrorisme. Bé, com que estava terrorisme a mi no em va afectar l’indult. És a dir, que jo no podia tornar.
Fins que, en el 76, finals del 76, a l’octubre, a l’octubre del 76, crec, hi va haver-hi un indult que ja es va denominar més amnistia. Va ser una amnistia, de fet, perquè van amnistiar bons i dolents, per dir-lo d’alguna manera. Van amnistiar als que lluitàvem contra el franquisme, però també als policies que havien reprimit en contra d’aquestes lluites. I, a llavors, ja sí que em va afectar, diguem-ne, i vaig poder tornar cap aquí al desembre del 76. Al desembre del 76 va ser quan vaig poder tornar cap a Barcelona.
S’ha de dir, s’ha de dir, que en aquells moments vaig estar dubtant, perquè em va sortir una feina a Itàlia, una feina a la Universitat de Palerm, un lectorat d’espanyol. Clar, això era bastant atractiu ¿no? Però vaig decidir tornar perquè estàvem a la Transició, era el moment de la construcció de la democràcia i vaig pensar que això no m’ho volia perdre. Perquè, al cap i a la fi, jo havia estat lluitant tota la meva vida per enderrocar el franquisme i per construir la democràcia i en aquell moment que estàvem construint la democràcia doncs, mira, volia venir. Així que vaig deixar lo de la feina de Palerm i vaig tornar cap al meu país, cap a Catalunya i cap a Barcelona, per poder, entre tots, construir la democràcia. I aquí estic avui.