Familiars de l’Antonio: germà, fills, néts; amics i amigues; és per a mi especialment emotiu adreçar-vos aquestes paraules en representació de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme. Fa escassament deu dies vaig trobar-me amb l’Antonio a casa seva a L’Hospitalet. Tenia un dia particularment feliç, ens va rebre per fer-li una entrevista com tantes ha fet al llarg de la seva vida. L’Antonio sempre ha estat disponible per transmetre el seu testimoni, particularment al joves. Precisament al passat dimecres 1 d’agost un jove de Madrid, estudiant de INEF, el va venir a entrevistar per a la seva tesi sobre l’esport popular durant la República. Per cert Alfons, a tu també et va entrevistar, ja que el germans Cánovas heu estat un referent de la natació a la Barceloneta i com a esportistes d’aquest barri vau participar als preparatius de l’Olimpíada Popular.
Dons bé, l’Iker, aquest jove estudiant madrileny, quan li vaig comunicar la mort de l’Antonio va quedar molt afectat i m’ha demanat que us digui que la seva memòria no caurà en l’oblit i que donarà a conèixer la seva història. Us llegeixo les paraules de l’Iker:
“Antonio, un deportista al servicio del pueblo trabajador que supo elevar los valores deportivos al más alto grado para transformar la sociedad, militante de la libertad, la solidaridad y el compromiso, que supo dar lo mejor de sí mismo en la lucha per un mundo más justo. Tengo metida en la cabeza una frase suya: ¡Madrid no cayó, Madrid no cayó! Al menos le pude dar las gracias por defender Madrid del fascismo” L’Antonio, voluntari de primera hora el 18 de juliol, amb els treballadors de la Barceloneta van parar i desarmar la columna d’artilleria de la caserna de l’avinguda Icària; voluntari en el desembarcament de Mallorca, va poder salvar la pell gràcies a la seva experiència de nedador, mentre el feixistes el disparaven al mar quan es dirigia al vaixell que l’havia de treure de l’illa. Voluntari de la columna Carlos Marx, després 124 brigada mixta, una brigada de Xoc. Sempre va estar als fronts i a les batalles més dures de la guerra. Ens recordava que al front de Madrid, com que era baixet va fer d’enllaç de les diverses unitats, corrent sota els trets de les tropes feixistes. Després va lluitar a la batalla de Terol, a l’ofensiva de l’Ebre, on de nou va ser-li molt útil la seva experiència de nedador per ser dels primers en creuar el riu. Va ser dels darrers en passar la frontera ja que amb la seva Divisió cobrien la rereguarda. Com el seu gran amic Lluís Martí Bielsa i tants d’altres republicans va patir els camps d’Argelers, Agde i Saint-Cyprien, enrolat a les Companyies de Treballadors Estrangers va anar a parar a la base naval de Brest, d’on fugí disfressat de mariner quan la van ocupar els nazis i els francesos els abandonaven a la seva sort. Pensant que anava cap a Amèrica es va trobar al Marroc on comença el seu periple africà: presons, treballs forçats al Sàhara… però també una nova vida formant una família a Casablanca (Una vegada més el mar l’acompanyava). El compromís amb el seu partit (el PSUC i el PCE) el torna a França on treballa en la logística clandestina fabricant maletes de doble fons, passant informació d’una banda a l’altra de la frontera i fent de xofer pels quadres del partit. Amb el retorn a Catalunya no deixa el seu compromís, que el porta a l’Amical d’Antics Guerrillers i a l’Associació d’Expresos Polítics, de la que ha estat un membre actiu i disposat.
Sempre ens quedarà el somriure de l’Antonio, un home discret, amb la consciència tranquil·la per haver seguit el consell que el seu pare li va donar quan tenia 16 anys: “Feu el que vulgueu, jo no us ho puc impedir, però el que feu, sempre a favor del poble” En una entrevista l’Antonio deia: “Potser faria les coses d’un altra manera, però no me’n penedeixo. Jo abans de la guerra no sabia el que eren unes vacances, una seguretat social… pensava que quan arribés a vell, em moriria i no tindria res. Si hem aconseguit el poc o molt que tenim ha estat per la lluita, per la gent que ha mort o que ha passat fam, mai ho ha solucionat el capitalisme. Jo el que he passat ho dono per ben fet, ens ha costat molt, però crec que ha valgut la pena”.
Carles Vallejo, en nom de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme
Barcelona, 10 d’agost de 2018
