Article del darrer Catalunya Resistent, 116. Us animem a llegir el butlletí sencer, ple de memòria i valors democràtics.
Per Alonso Dávila
Dijous 30 de maig passat, a les 18:41 hora argentina, vam llegir “La família de Nora Irma Morales de Cortiñas comunica su fallecimiento, en el día de la fecha, a los 94 años de edad”. I les xarxes van començar a replicar el missatge familiar i a comentar què significava per a cada persona aquest nom, tant argentí, amb aquests cognoms, tan espanyol, el primer, tant gallec, el segon.
Jo vaig tenir la sort de poder saludar a Nora Cortiñas en un curs per a professorat que organitzaven las Madres de Plaza de Mayo, a Buenos Aires. Seria l’any 1996 o 1997. I és que les Madres de Plaza de Mayo sabien que la formació del professorat en drets humans seria garantia d’una bona educació i d’una joventut formada com a ciutadania.
Nora Cortiñas es va incorporar a Madres de Plaza del Mayo a partir del segrest del seu fill, Gustavo Cortiñas, el 15 d’abril de 1977. Gustavo no ha aparegut mai. Però Nora ha lluitat pels drets humans fins al final de la seva vida. De fet, com es manifesta en el comunicat familiar, Nora estava últimament profundament preocupada per la greu situació que travessa l’Argentina. I no era només preocupació, sinó que també estava disposada a continuar la lluita.
“Una mujer enorme” vaig llegir que posava Sole al grup de WhatApp “Desobedientes del mundo” del que formo part. O també: “Se murió Norita, qué pena, muy cercana a nuestro colectivo. Recuerdo que fue la primera que estuvo con nosotros. Qué mujer más linda… chistosísima, nos habló de sus amigas trans”, escrivia José Luis Rovano. Bibiana Reibaldi afegia: “Esta tarde estuve en la Ronda en la Plaza pensando en ella. La última vez que la vi fue el 23 de abril en la Marcha Universitaria. Tuve la suerte de poderla abrazar y recordarle nuestro amor y eterno agradecimiento. Fui con el libro Escritos desobedientes a esa Marcha. Ella nos acompañó cuatro veces a presentarlo”. José Luis afegia: “Fue la primera referente del mundo de los Derechos Humanos que nos entendió y acompañó desde el primer día”. I Bibiana li responia: “Así es, Pepe. ¡Amor y agradecimiento eterno hacia la gran Norita!, siguiendo su ejemplo de vida, tan coherente e incansable hasta el final”.
I, aquesta llarga vida de lluita, la de Nora Cortiñas, m’ha fet recordar allò que va escriure Bertold Brecht: “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N’hi ha uns altres que lluiten un any i són millors. Hi ha els que lluiten molts anys i són molt bons. Però hi ha els que lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles”. Per al cas de Nora, canviem la paraula “homes” per “dones”, i aquí la tenim a ella: una de les imprescindibles.
La seva memòria, i la de les incansables Madres de Plaza de Mayo, ens acompanyarà sempre.
