Article del darrer Catalunya Resistent, 116. Us animem a llegir el butlletí sencer, ple de memòria i valors democràtics.
Per Marià Hispano
«Les finestres tornen a ser finestres. Han deixat de ser miralls. Han tornat a ser el que eren al principi: uns ulls. I a través d’elles ara es pot mirar a dins i a fora.»
Maig del 1944, jorn de la victòria partisana contra el nazisme a Grècia (Theodor Kallifatides)
El dia 9 de juny del 2024 vam ser cridats a votar a unes eleccions europees que s’albiraven transcendents pel futur del vell continent, una Europa que avui debat el seu patró democràtic i el seu protagonisme en la construcció d’un món global i digital. Lluny ens queda el segle XX: un temps per a la Gran Guerra, la Revolució Russa, el Crack de 1929, la Segona Guerra Mundial, el Tercer Món o la Guerra Freda. Una Europa, que d’ençà 1945, va ser capaç bastir des de la raó crítica i partisana una cultura humanista democràtica de resistència front els despotismes i els abusos de poder. No va ser possible el triomf de tots els anhels i somnis projectats, però l’hegemonia política cultural va fer costat a l’ideal de voler forjar un món millor per a totes i tots. D’aquesta hegemonia política sorgí el París i la Praga del 1968, la lluita antifranquista, la Portugal dels clavells, el sindicat polonès Solidaritat o la socialdemocràcia nòrdica.
Aquesta conjuntura cultural va fer via, però, entre múltiples traves polítiques orquestrades des dels sectors polítics i econòmics més reaccionaris, sempre atents a les febleses, errors i contradiccions de les democràcies i dels moviments progressistes d’arreu. Les crisis econòmiques o períodes culturals transitoris i en transformació van esdevenir sempre un terreny abonat per a una dreta extrema àvida en la seva voluntat d’erosionar uns drets i unes llibertats democràtiques penjades sovint d’un fil per culpa d’un marc polític mundial -la Guerra Freda- apuntalat en l’amenaça militar atòmica.
Un segle XX violent i descarnat, també un segle XX conqueridor de drets i llibertats per a les classes i els col·lectius més desafavorits de la societat. Un segle XX com últim hereu de la Revolució Industrial i paridor d’un segle XXI protagonitzat per les tecnologies digitals i un món global dissolvent de fronteres i identitats. La caiguda del Mur de Berlin el 1989, els atemptats suïcides coordinats per al-Qaeda als Estats Units l’11 de setembre de 2001 i la pandèmia de COVID-19 (2020-2023), s’erigiren com icones del tomb de segle i d’un mudament d’aquell món nascut de la Il·lustració francesa. D’aquest trasbals, aquestes incerteses que vivim i patim a vessar de preguntes i minses respostes.
El present no s’asseu ni s’acomoda, i el demà imaginari sembla no poder calar futurs tangibles. Resultat d’aquest món d’incerteses, l’amenaça de les urpes reaccionàries que avui amenacen les democràcies europees i d’arreu del món: enfront uns sistemes i una cultura democràtiques fatigades i desorientades pel nou món que s’albira, organitzacions d’ultradreta alcen discursos i programes polítics populistes, elementals i primaris, però vigorosos i capaços de generar cercles fortificats per a garantir seguretats i vacunes davant l’anunci d’aquest progrés desconegut.
Com a resposta a les incerteses i el profit que la ultradreta en treu del conreu de la por, les forces polítiques democràtiques europees hem d’afrontar i comprendre aquestes pors i confusions, activant seguretat amb propostes polítiques accessibles i diàfanes, assentades en una aposta clara i austera per la democràcia, la participació ciutadana i la defensa de la despesa pública per a reforçar drets i béns comuns com són la sanitat, el dret al treball digne, l’educació, l’habitatge o la sostenibilitat ecològica. I encara més, encara demanaria més gosadia en aquest combat: assentar programes polítics amb l’objectiu de conquerir un present pautat i pausat capaç de concretar un futur pròxim capgirat però versat per a ser governat per les democràcies.
A l’espera d’aquesta defensa aferrissada de la democràcia per part de les classes polítiques europees, la ciutadania progressista s’ha de mobilitzar per a reclamar a totes i a tots els veïns del vell continent un vot europeu antifeixista en defensa d’una dignitat humana fàcil d’evocar. Com afirma Hannah Ardent:
«La civilitat és l’art de conviure en societat, respectant els drets i dignitat dels altres».
