L’artista i el partit, més enllà d’un cartell
Txema Castiella
Fes clic aquí per llegir sencer
UN REGAL D’ANIVERSARI
Maig del 1978. Galeria Maeght, carrer Montcada de Barcelona. Antoni Tàpies saluda, amb un somriure complagut, Enrico Berlinguer, el secretari general del partit dels comunistes italians (PCI). L’acompanya el líder del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), Antoni Gutiérrez Díaz, que ha organitzat aquesta trobada, tot just després de la visita que han fet al Museu Picasso, al mateix carrer Montcada. És el dia previ al míting del PSUC a la Monumental, un dels grans esdeveniments de l’eurocomunisme, aquesta tendència que capitanegen els comunistes italians i que encarna Berlinguer. Al seu voltant, s’agrupen alguns partits comunistes europeus que, cada vegada més allunyats del «socialisme real» de la URSS i dels països de l’Est, estan bastint una estratègia de transformació basada en la «revolució de la majoria», una majoria expressada democràticament. Per tant, no només consideren compatibles el socialisme i la democràcia, sinó que les entenen com aspiracions inseparables.
La fotografia, vista amb la perspectiva actual, sembla un document insòlit i aparentment contradictori. Un dels artistes catalans amb més projecció internacional conversa amigablement amb líders de dos partits polítics. Tot i la radical defensa que fa Tàpies de la independència del procés creatiu en relació a la política i al poder, aquí no sembla existir desconfiança, desafecció o por a la instrumentalització. Fa dos anys que Tàpies ha pintat el cartell amb motiu del 40è aniversari del PSUC. Fundat el 1936, el partit complia 40 anys encara prohibit i perseguit, però molt arrelat a sectors populars de la societat catalana, al moviment obrer organitzat, a la universitat, al moviment veïnal. També té presència i prestigi entre la intel·lectualitat progressista. No és només un partit comunista, és la principal força d’oposició al franquisme, el que s’ha anomenat «el partit dels antifranquistes a Catalunya». Tàpies els admira i per això ha decidit pintar aquest cartell. No ho ha pensat inicialment, però el regalarà al PSUC. Serà el seu regal d’aniversari.
L’obra, un guaix, transmet la vitalitat d’un moment històric determinat. Sobre un fons groc ocre, les sigles del PSUC, d’on davallen les quatre barres vermelles de la senyera, en una composició semblant a la de «L’esperit català», una obra de 1971. Per sota d’aquesta potent imatge, el cartell incorpora paraules que, com grafits en una paret, emergeixen per anomenar sectors de la resistència antifranquista: obrers, camperols, escriptors, veterans, joves, professionals, treballadors, intel·lectuals, empresonats, estudiants, artistes. Sectors que es fan visibles i es projecten més enllà de la realitat matèrica de l’obra. Tàpies hi ha escrit una síntesi de «l’aliança de les forces del treball i de la cultura». Semblava un eslògan més, però darrere d’aquest tipus de formulacions, el partit teoritzava i impulsava una estratègia d’àmplia unitat de les forces antifranquistes. Com és un homenatge al PSUC, al centre hi ha l’expressió «XL aniversari» i una de les equacions tan cares a l’artista: «Catalunya = llibertat». Una resposta contundent a la voluntat de la dictadura franquista d’aniquilar les llibertats i negar el caràcter nacional de Catalunya.
El cartell tindria un títol explícit: «PSUC, per Catalunya, la Democràcia i el Socialisme». L’artista vol remarcar que és una obra política, una obra de compromís polític. Aquest cartell de Tàpies esdevindrà una icona del partit, que el reproduirà en pòsters, en portades de llibres, en cartells d’actes. I, amb el PSUC hivernat —que és la situació actual d’aquell històric partit— el cartell de Tàpies continua sent un homenatge vigorós a la principal força d’oposició al franquisme. Llegeix sencer en PDF.
Llegeix l’entrevista de L’Avenç a Joaquim Alo “Parlem de «microhistòria» amb Joaquim Aloy”.
