1º de Mayo. A la calle que ya es hora de pasearnos a cuerpo, 1969
El 20 d’abril de 1963, a les cinc i mitja de la matinada va ser afusellat Julián Grimau García. Tenia 52 anys. Tres anys més tard, el Primer de maig de 1966, jo vaig ingressar al PSUC, tenia 17 anys, em vaig organitzar a la Joventut Comunista de Terrassa.
Aquesta crònica té a veure amb la història d’aquest país, cal no oblidar-ho a les portes d’aquest primer de maig de l’any 2024.
“Era un dissabte de primavera, però Grimau no estava en condicions de gaudir de la benigna estació perquè el seu cos era una sèrie d’elements desconjuntats després que la policia el llencés per la finestra de la Direcció General de Seguretat mentre era interrogat i torturat des del dia de la seva detenció, el 8 de novembre de l’any anterior, 1962”. Aquest recordatori es pot llegir a la Web de la nostra Associació “61 anys de l’assassinat de Julian Grimau“.
El seu assassinat va provocar una commoció interna i externa, malgrat la campanya infame del ministre Manuel Fraga Iribarne, que va signar la sentència de mort. Encara recordo al meu pare escoltant les emissions dramàtiques de la Pirenaica. Indignació i impotència. Jo tenia 14 anys. La Consol també recorda la consternació del seu pare Juan Hernández Herrerías, que va morir un any més tard, el 21 de març de 1964. A les capitals europees centenars de milers de persones van denunciar aquell crim, però aquí poca gent es va assabentar. El règim de Franco, la dictadura, la més cruel, llarga i sanguinària d’Europa, celebrava els 25 anys de Pau.
Qué dirá el Santo Padre que vive en Roma, va cantar Violeta Parra. Qué dirá el Santo Padre. Antoni Gutiérrez Díaz, qui va ser secretari general del PSUC, i que va conèixer a Julián Grimau a la presó de Carabanchel, va adoptar el nom clandestí de Julià/Julian per preservar la seva memòria. L’assassinat de Grimau va ser una tragèdia. Però també un exemple per les noves generacions.
L’any 1966 quan vam crear el Club JG a casa meva, al carrer Mozart 88 de La Cogullada, estàvem preservant el seu nom i a la seva memòria. No eren temps fàcils. I no tothom coneixia l’origen d’aquelles inicials JG. El club JG “Julián Grimau” va ser el viver de la JC de Terrassa. Va començar a caminar al barri de La Cogullada i va continuar la seva trajectòria davant del barri de les Arenes. Després vam ser llavor de molts centres de joventut a Terrassa. El club JG va ser un punt de trobada de la gent jove que no es va resignar. Juntament amb les assemblees de CCOO a les rodalies i parròquies de la ciutat de Terrassa, va ser viver i escola de formació de les Joventuts Comunistes de Terrassa. Per aquesta raó he volgut reivindicar el vincle del club JG amb les manifestacions del 27 d’octubre de 1967 “la manifestació de les pedres”, la concentració i manifestació del Primer de maig de la Font de les Canyes, i la significació de la Plaça Roja, entre d’altres.
https://nascutel49.com/2017/10/29/50-anys-de-la-manifestacio-de-les-pedres/
https://nascutel49.com/2019/05/01/1-de-maig-memoria-internacionalisme-i-fraternitat/
Recordo perfectament com les setmanes abans del Primer de Maig de 1969 preparàvem des del Club JG les octavetes clandestines, les pancartes i consignes de la JC. Són les que va recollir la Direcció General de la Guardia civil al seu informe del dia 2: “Sobre las 17,30 horas unas TRESCIENTAS personas, aproximadamente de las que había en la “Fuente de las Cañas”, integrado por jóvenes de ambos sexos, aunque en su mayoría eran varones, se preparaban para manifestarse (…). Tenían instaladas cuatro pancartas con las siguientes inscripciones “UNIDOS POR LA PAZ”, “JOVEN, ÚNETE A NOSOTRAS PARA DEFENDER TUS DERECHOS, JUVENTUD DEMOCRÁTICA FEMENINA”; otra con la efigie de Che Guevara y recortes de prensa extranjera alusivos al Vietnam y otros países donde se han suscitado luchas “1º DE MAYO, A LA CALLE QUE YA ES HORA DE PASEARNOS A CUERPO, 1969”; y otra con el de “LUCHEMOS POR LA LIBERTAD DE ESPAÑA, M.D. UNIDAD CONTRA LA CARESTÍA DE LA VIDA, LAS MUJERES DEMOCRÁTICAS”.
Full volant, editat clandestinament per la Joventut Comunista de Terrassa, cridant a la participació en el Primer de Maig de 1969. Arxiu Domènec Martínez.
Aquella convocatòria del Primer de Maig de l’any 1969 a La Font de les Canyes va significar una nova demostració de compromís i de fermesa de les lluites obreres i populars a la nostra ciutat, coneguda com a “Terrassa La Roja”. Desafiant la dictadura més de 300 persones, entre elles algunes famílies senceres de comunistes, amb moltes històries de repressió acumulades, i també de les noves fornades d’estudiants i del món de la cultura, es van conjurar per celebrar la festa internacional dels treballadors, per reivindicar els drets socials bàsics i manifestar la seva voluntat internacionalista contra la Guerra del Vietnam. No érem més, hi havia molta por, i la dictadura exercia com a tal i ho va fer imposant la repressió i el terror fins al final. Encara faltaven uns quants anys.
Les persones detingudes aquell dia, entre elles qui subscriu aquestes notes, van seguir un itinerari habitual: Caserna de la Guardia Civil i Presó de Terrassa, conducció al Govern Militar de Barcelona i presó La Model, sota jurisdicció militar. El judici per delictes de “manifestació no pacífica” es va celebrar al TOP de Madrid al mes de novembre d’aquells anys. Els testimonis vius de la “Generació TOP”, enguany recordem els 60 anys de la seva creació, encara ho poden explicar. Les visites organitzades a La Model, la darrera amb més de 150 professores i professors, ens permet establir un diàleg intergeneracional, pedagògic i d’afirmació democràtica en temps de desmemòria.
Ara, amb motiu del primer de maig del 2024, els serveis tècnics de l’Ajuntament de Terrassa ens comuniquen que la placa ja la tenim ubicada al seu lloc, a tocar de la Font de les Canyes. Caldrà tornar-hi i passejar pels entorns, convertit ara en un parc. Ara més que mai cal proclamar que la memòria és cultura, és coneixement, i per això és imprescindible preservar i fer pedagogia amb el jovent i la significació de les plaques de la memòria.
Tanco aquesta crònica quan l’extrema dreta i el PP, els hereus de la dictadura de Franco i de Manuel Fraga, i la col·laboració de grups mafiosos ultra feixistes, intenten fer descarrilar la democràcia. Ara ja no poden afusellar als opositors de matinada, o torturar-los fins a la mort amb el garrot. Però tenen recursos econòmics, el control de mitjans de comunicació poderosos, i sicaris judicials que intenten alterar i subvertir l’ordre democràtic. Un sistema sens dubte millorable, però que pot patir retrocessos [la derogació de les lleis de memòria democràtica allà a on poden, és simptomàtic] greus. Convé no defallir en la preservació de la memòria. Per imperatiu democràtic!
Domènec Martínez García, membre de la Junta Directiva ACPEPF
Afiliat a CCOO, i membre del PSUC des del primer de maig de 1966. 58 anys cotitzant.
