Article del darrer Catalunya Resistent, 115. Us animem a llegir el butlletí sencer, ple de memòria i valors democràtics.
Per: Eduard Amouroux
Una nova generació d’historiadors, especialment historiadores, dona esperança de que les tasques de divulgació dels fets solidaris de les Brigades Internacionals a la Guerra d’Espanya disposaran d’una base d’investigació científica cada cop més amplia i sostenible.
Avui hem de parlar de la Celia Villar Oviedo, una joveníssima historiadora que ha rebut el III Premio Luis Martínez Garcia pel seu treball de Final de Grau en Historia i Patrimoni de la Universitat de Burgos, sobre el camp de concentració del Monestir de San Pedro de Cardeña, premi que li ha estat atorgat per unanimitat per un jurat format per Eudald Carbonell, Lena Saladina i Delfín Sánchez, amb una nota superior al 9,5. El Premio Luis Martínez Garcia es va instituir en reconeixement d’aquest Catedràtic de Historia Medieval de la Universitat de Burgos. Es concedeix a aquells treballs que el jurat considera tenen una major qualitat científica i rigor conceptual.
El camp del Monestir de San Pedro de Cardeña es va convertir, el 1938, en camp oficial del franquisme destinat als brigadistes internacionals fets presoners. El treball de la Celia Villar ens permet conèixer amb detall com estava organitzat el camp, com s’utilitzava l’espai d’un antic convent de l’època visigòtica que va ser ocupat per diferents ordres monàstiques fins a ser abandonat definitivament l’any 1920. Situat molt a prop de Burgos, en els primers moments després del Cop d’Estat de juliol de 1936 va ser habilitat per recloure presoners de guerra del front del Nord.
A partir de l’abril de 1938 el seu destí va ser albergar presoners de nacionalitat estrangera, brigadistes internacionals. Hi anaven aquells presoners que escapaven del compliment de l’ordre que tenia l’exèrcit colpista de disparar a tots els estrangers armats que es trobessin en el camp de batalla. Alemanya i especialment la Itàlia de Mussolini volien recuperar les persones que havien vingut a defensar la II República Espanyola contra el nazisme i el feixisme.
Les condicions de vida en el camp, tal i com descriu la historiadora, eren penoses, poc menjar i de mala qualitat, higiene molt escassa. Passaven fred per la carència de cap roba d’abric i el mal estat de les instal·lacions. Eren sotmesos a rutines diàries com a cantar cada matí el “Cara el Sol” o assistir a la missa dominical que les autoritats del camp consideraven formes de reeducació.
S’ha de fer especial menció al fet que molt d’ells eren sotmesos als experiments del pseudo-psiquiatre, Antonio Vallejo Najera que pretenia trobar “el gen rojo”, responsable de les actituds esquerranoses dels brigadistes internacionals. Aquest pretès psiquiatre havia fet estudis a Alemanya i col·laborava amb la Gestapo.
Per la nostra entitat de memòria, que té com objectiu principal la difusió dels fets solidaris més importants del segle XX que representen les Brigades Internacionals, la posta al dia que fan tots els treballs dels historiadors joves ens permet seguir recuperant una història que s’ha volgut amagar, minimitzar o trivialitzar durant molts anys i ara és més necessari que mai tornar a posar-la en primer pla de l’interès públic davant de l’onada negacionista que travessa Europa. Cada dia es reben noticies de substitució de monuments dedicats a brigadistes que son reemplaçats per altres que recorden als botxins de la Gestapo i de les SS a països com Ucraïna, Hongria, Letonia, Rumania, etc…
Com ens recorden sovint els nostres amics de l’Amical de Mauthausen, “Mai més” el nazisme i el feixisme a Europa.
