Article del darrer Catalunya Resistent, 115. Us animem a llegir el butlletí sencer, ple de memòria i valors democràtics.
Per: Miguel Angel Díaz
“Crims d’especial gravetat com l’assassinat, l’extermini, l’esclavatge, la deportació o el trasllat forçat de població, la greu pèrdua de llibertat o la tortura, que es produeixen com a part d’un atac generalitzat o sistemàtic contra la població civil i amb coneixement del mateix”, ras i curt: l’estat d’Israel està cometent crims contra la humanitat a Gaza. Legalment quedarà pendent de valoració per part del Tribunal Penal Internacional si es pot considerar genocidi, com ha denunciat Sudàfrica, qüestió per la qual cal demostrar la intenció d’exterminar un grup determinat. Més enllà d’aquesta valoració legal (difícil de demostrar, d’altra banda) l’evidència de les atrocitats de l’estat d’Israel contra població civil és tan cruel que ha portat a alguns del seus habituals aliats a demanar contenció perquè la vergonya ja era insuportable. Però els petits gestos de la comunitat internacional, i particularment del món occidental amb els EUA al capdavant, són ridículs davant la gravetat de la massacre i aniquilació que tothom està veient en directe. Cal aturar les operacions de l’exèrcit israelià a Gaza immediatament i cal una intervenció internacional urgent per salvar la vida de centenars de milers de palestins i palestines innocents que en aquests moments estan morint de gana mentre pateixen els bombardeigs de l’exèrcit israelià.
Com en tots els conflictes, totes les parts necessiten d’un relat que justifiqui les seves actuacions. Des del final de la II Guerra Mundial ningú es presenta obertament al món dient que té la intenció i el dret (racial, polític, històric, etc…) de cometre aquests actes. És aquí on la memòria, o millor dit, la perversió de la mateixa, juga un paper rellevant. L’estat d’Israel justifica aquesta massacre pels atacs de Hamas que van assassinar i segrestar a centenars de civils innocents, alguns encara privats de llibertat i pels que, evidentment, reclamem l’alliberament immediat i el retorn amb les seves famílies. Els fets són certs i en aquest conflicte, com en tants d’altres, podríem començar a remuntar-nos succés a succés fins fa més d’un segle buscant el crim inicial que justifiqui les accions posteriors o ens ajudi a trobar el culpable primigeni. Però la memòria democràtica no és només una recopilació de fets (i per això no en diem memòria històrica), la memòria democràtica ha de ser una comprensió global dels fets i una defensa a ultrança de la supremacia dels drets humans.
La memòria democràtica tampoc pot ser un relat maniqueu i binari de bons immaculats i dolents absoluts. Avui ningú dubta que la victòria dels aliats sobre l’Alemanya nazi fos desitjable i motiu de celebració i això és perfectament compatible amb la certesa de que els aliats van cometre crims contra població civil als països de l’eix quan els governs d’aquests països ja estaven derrotats. Ningú gosaria dir que el bombardeig de Dresde o les bombes nuclears sobre Hiroshima i Nagasaki equiparen als aliats i al Reich, però “els bons” també cometen crims. La democràcia i la seva memòria son fràgils perquè necessiten de militants ferms disposats a passar comptes amb la seva pròpia història de forma equilibrada. La mala digestió de la seva pròpia història porta a polítics i gran part de l’opinió pública Alemanya, per exemple, a no poder fer la més mínima crítica a les actuacions d’Israel (arribant al deliri de demandar per delicte d’odi a un jove director de documentals israelià per la seva intervenció en favor de la pau al premis de cinema de la Berlinale), com si tots els jueus compartissin la política de Netanyahu o com si la condició de víctima o la discriminació d’un poble justifiquessin les actuacions d’un estat.
En el conflicte entre Israel i Palestina molta gent i molts grups han comès molts errors i molts crims. Però a una banda hi ha una població sotmesa, privada de llibertat, sense estat ni exèrcit que els defensi o els representi, doncs ni Hamas ni cap altre grup armat ostenta la representació política del poble palestí perquè Israel nega les mínimes condicions per tal que els palestins puguin organitzar la seva representació política amb garanties. Els palestins ni tan sols tenen estats aliats, perquè els governs dels països àrabs han fet i desfet el seu suport als palestins en funció dels seus interessos circumstancials per molt que facin gestos per manifestar la solidaritat que sí tenen els palestins entre la població dels seus països. A l’altra banda hi ha un estat reconegut i un dels exèrcits més potents del món amb capacitat de sotmetre (i com estem veient aniquilar) a desenes de milers de civils desprotegits, i que es vol presentar com “l’únic estat democràtic de la regió” (sic) mentre comet crims contra la humanitat. Els estats que cometen crims contra la humanitat també se’ls ha de tractar com criminals, es diguin Israel, Rússia, EUA o Xina.
