Els que ens vam criar lligats a l’escola franquista no oblidarem mai els dos retrats que presidien les aules, un a cada costat de la creu: la imatge del “Caudillo Franco” i la d’un jove amb camisa blava que no sabien gaire qui era però que intuïen que devia ser algú també important. Amb el temps vam saber que era un tal José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, aleshores el partit oficial del règim i única força política oficial. També que era fill del general Miguel Primo de Rivera, que havia dirigit el país de manera dictatorial entre 1923 i 1929, després d’un pronunciament militar realitzat des de Barcelona amb el consentiment del rei Alfons XIII. Precisament ara fa cent anys d’aquella primera dictadura.
Quan, més endavant, vàrem tenir en el programa escolar una assignatura que rebia el nom de FEN (Formación del Espirítu Nacional) ja ens vam informar bastament de la personalitat d’aquell jove, que havia estat afusellat durant la guerra pels republicans i envoltat d’una mitologia, sobretot pel que fa a la seva exhumació i trasllat del cadàver a peu d’Alacant a l’Escorial, que als nens que encara érem no deixava d’impressionar-nos. Recordo que els nostres pares ens advertien, amb la prudència que aconsellaven els temps, que era un personatge històric del règim i per tant no hi havia cap motiu per considerar-lo una figura a valorar positivament.
José Antonio Primo de Rivera, va ser efectivament un personatge curiós, molt influenciat per la trajectòria del seu pare i molt convençut que s’havia comés una injustícia amb la manera en que el rei s’havia deslliurat del dictador. Sempre va defensar la dictadura del pare i la bona relació que es va mantenir amb Mussolini. Aquesta influència del feixisme italià va portar-lo a fundar Falange Española, amb un ideari contra els polítics, el sistema liberal, el catalanisme, el nacionalisme catòlic, etc. tot plegat les bases sobre les que Franco aixecaria poc després la seva dictadura. Entre els generals Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco, entre les dues dictadures, van governar Espanya durant 43 anys i és innegable que van deixar una petjada que encara avui es reconeix.
José Antonio Primo de Rivera va tenir en la història del país un paper que va ser sobredimensionat pel propi Franco. No va ser mai una figura rellevant però Franco en va fer un mite per utilitzar la seva imatge al servei de la seva dictadura. En la creació del mite de José Antonio i la seva figura en la constel·lació franquista, s’ha de situar la exhumació, al final de la guerra, de les seves restes i seu trasllat, a peu, a l’esquena de falangistes, des d’Alacant fins el Monestir de Sant Lorenzo del Escorial. Un autèntic aquelarre necrològic imitant l’increïble recorregut que va fer a principis del segle XVI per una part del país la reina Juana amb el cadàver de Felipe el Hermoso, fet que va quedar gravat com un dels episodis tragi-còmics de la nostra història.
Però el ball de cadàvers no s’havia acabat, i passats els anys vam assistir a una altra exhumació, en aquest cas que tancava la etapa iniciada el 1939, la de la dictadura del general Franco. Però la mort de Franco el 1975 no va significar la fi absoluta del franquisme. La herència de la dictadura franquista va ser molt llarga i la seva influència profunda, tant profunda que encara avui ressonen en algunes formacions polítiques com a VOX clarament les seves notes. Durant la Transició, quan Espanya començava a gaudir de llibertats democràtiques, algunes estructures de l’Estat mantenien encara actituds franquistes, com en la Justícia, o, en els primers temps de llibertats, la mateixa policia no havia canviat gaire les maneres de fer de la dictadura. Lentament, però, les coses es van anar situant d’acord amb la realitat lluny de situacions pròpies del passat i de nostàlgies dels temps perduts. Malgrat tot, a Cuelgamuros quedaven la tomba del “Caudillo” i la de José Antonio, com si els dos fossin sentinelles d’una altra època.
Finalment, el 15 de febrer de 2019 el govern de Pedro Sánchez va aprovar l’exhumació i reubicació del cadàver de Francisco Franco. A partir d’aquell moment es va iniciar una batalla amb el cadàver de Franco com a protagonista. Els seus partidaris van lluitar perquè els tribunals anul·lessin l’acord del govern, o si això no era possible, que el cadàver de Franco fos traslladat a la catedral de l’Almudena, qüestió aquesta que va ser rebutjada, proposant definitivament el govern que les restes del dictador fossin traslladades al cementiri de Mingorrubio, situat al districte madrileny d’El Pardo. Finalment, el 24 d’octubre de 2019, amb una expectació màxima i amb 500 periodistes acreditats, es va procedir altre vegada a l’exhumació de les restes de Francisco Franco, esperem que definitivament.
Però quedaven les restes de José Antonio, unes restes viatgeres. Primer, i un cop afusellat, van ser depositades en una fosa comuna de la Sacramental de Florida Alta (Alacant), el 1938 van ser traslladades a un nínxol del cementiri alacantí de Nostra Sra. dels Remeis i un cop acabada la guerra, el 1939, les restes foren traslladades al Monestir de l’Escorial, i, des de 1959 ocupaven un lloc preeminent a la basílica de la Vall de Cuelgamuros. Finalment (?), i per decisió de la família, les restes reposen al cementiri de Sant Isidre, a Madrid, des del 24 d’abril de 2023, en un trasllat fet discretament i només “amenitzat” pels aldarulls que a la porta del cementiri van protagonitzar un grup de simpatitzants del fundador de la Falange.
Dues dictadures i dues exhumacions que han marcat la historia d’Espanya dels darrers cent anys. Deixem que descansin per sempre les dues.
Enric Cama