L’Associació Catalana de Persones Expreses Polítiques del Franquisme ha col·laborat amb la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona organitzant una visita memorial a La Model
El passat 15 de juliol, amb motiu de la Trobada Bianual de la International Association of Genocide Scholars, que en aquesta ocasió portava per títol Authoritarianism & Genocide: Narratives of Exclusion, l’ACPEPF va oferir a un grup internacional d’acadèmics, acompanyats per la professora Rosana Alija, una visita a La Model en anglès.
Després d’una petita introducció històrica que ens va portar des de 1904, any en que la presó va ser inaugurada, fins a la COPEL passant per Ferrer i Guardia, Durruti i Ascaso i l’execució de Puig Antich el 2 de març de 1974, el nostre relat es va centrar en tres testimonis: la denúncia sobre les condicions de la presó Modelo de Joan Comorera, publicada a Mèxic al 1948, i el relat de les experiències viscudes de primera mà pel nostre president, Carles Vallejo Calderón, i el membre de la nostra Junta Directiva, Domènec Martínez Garcia. El seus testimonis, traduïts a l’anglès, i llegits per l’actriu Mireia Clemente, sòcia de l’ACPEPF, van arribar a aquest públic tan internacional.
Carles Vallejo va estar empresonat a la Model en dues ocasions, la primera al gener del 1971, quan tenia vint anys. Va explicar que la recorda gris, bruta, amb rates i paràsits. “Però la paradoxa de la meva experiència és que entrar en aquesta presó, per a mi, va suposar un alleujament després de passar 20 dies sota tortures a la Prefectura Superior de Policia de la Via Laietana.” També els records del Domènec el van portar a explicar unes sensacions similars: “Sempre s’ha dit que arribar a la presó durant aquella època podia significar un ‘descans’. Cal tenir en compte els antecedents previs. Casernes de la Guàrdia Civil, Comissaries, Governs militars, interrogatoris de la Brigada Político Social. Maltractaments i tortures. M’estalvio els detalls”.
Carles Vallejo va ressaltar també la importància de mantenir la memòria: “Cal continuar recordant que, no fa tant de temps, a joves com jo, una dictadura militar feixista ens torturava i empresonava per tractar d’exercir el que avui són drets constitucionals”. I és que el van acusar de “delictes” tan ‘greus’ com els d’associació, reunió i propaganda, “per tractar d’organitzar un sindicat a la principal planta automobilística d’Espanya, l’empresa SEAT”. També ens va dir que per al règim franquista eren uns delinqüents i mai se’ls va reconèixer com a presos polítics. “Aquest va ser el motiu d’una vaga de fam durant una de les meves estades en aquesta presó. L’acció va tenir repercussió en la premsa internacional però vam ser aïllats i condemnats a les cel·les de càstig i de condemnats a mort de la 5a galeria. Vaig estar un mes en total aïllament en una cel·la buida, sense llit, ni cadira, ni taula i sense cap contacte amb l’exterior”.
Altra coincidència dels dos relats, el de Domènec i el de Carles, va ser la referència a les seves famílies. Carles ho va explicar així: “El major patiment del pres no és el propi, sinó el de la família: el pare, la mare, la companya o company, que s’han de fer càrrec dels fills, treballar per obtenir ingressos, denunciar la situació dels presos i canalitzar la solidaritat. Això és el que van fer el meu pare i la meva mare durant el meu empresonament, promoure denúncies públiques, visitar cures, bisbes i advocats, entrevistar-se amb la premsa estrangera i visitar-me un cop per setmana en els anomenats locutoris, res a veure amb els actuals: Hi havia dues tanques de espessa malla de filferro, separades per un passadís per on passejava un funcionari que controlava tot el que es parlava, prohibint qualsevol conversa que no fos en castellà. La visita durava uns 20 minuts enmig d’una cridòria que impedia poder entendre’s. Naturalment els que estàvem castigats perdíem el dret a aquestes comunicacions”. I així ho va recordar Domènec Martínez: “El pitjor era les comunicacions amb la família, la meva mare, com totes les mares, patia molt. El passadís de fil ferro i els funcionaris pel mig, tothom cridant i jo amb un somriure dient ‘estic molt bé, no patiu”.
I, després d’escoltar els testimonis al Saló d’Actes, un recorregut per la presó va posar al seu lloc físic tots aquests records i va portar a la memòria de la Isabel Alonso Dávila, coordinadora de la comissió pedagògica de l’ACPEPF, als seus records de les presons de dones de València i Granada, alguns dels quals també va compartir amb aquest grup internacional d’acadèmics especialitzats en genocidis i autoritarisme.
En aquest PDF trobareu imatges i informació sobre la visita.
