Enguany, l’aniversari del 18 de juliol coincideix amb un entramat d’elements que fan d’aquesta data un esdeveniment contradictori. No pot oblidar-se que en aquesta data va produir-se el Cop d’Estat d’una part de l’exèrcit que, derivat en guerra civil, finalment acabaria amb la República espanyola. Però el 18 de juliol de 1936 pot ser recordat també per la victòria del poble sobre l’intent de Cop d’Estat. A les principals ciutats del país (Madrid, Barcelona, València, Bilbao…) la població va sortir al carrer a defensar la República i els militars revoltats varen ser, en aquells primers dies, derrotats. Només en algunes parts de la península va tenir èxit. Cal recordar-ho.
On sí va triomfar plenament el Cop d’Estat va ser a les Canàries i al Marroc espanyol on Franco, al front de les tropes marroquines i de la Legió, va dominar des del primer moment el territori. Però Franco estava al nord d’Àfrica aïllat de la península doncs la flota es mantenia a les ordres del govern republicà impedint que els revoltats creuessin l’estret de Gibraltar. Davant d’aquesta situació que condemnava el Cop d’Estat al fracàs, Franco va demanar la intervenció dels governs d’Itàlia i Alemanya que van respondre ràpid i el 26 de juliol, només vuit dies després del Cop d’Estat, van arribar els primers avions alemanys i italians i comencen a transportar tropes colonials a la península en un pont aeri militar que, inicialment transportarà més de 13.000 soldats de l’exèrcit d’Àfrica i 270 tones de material de guerra. Aquest fet canviarà el curs de la història, i permet afirmar que Hitler i Mussolini són en gran part responsables de la tragèdia espanyola, doncs sense la seva intervenció el Cop d’Estat no hagués triomfat, no hi haguessin hagut tres anys de guerra i la història d’aquest país hagués anat per d’altres indrets.
Però aquest 18 de juliol d’enguany es troba també amb un país preocupat per una situació on el feixisme renovat ha avançat notablement, ocupant espais de poder a Ajuntaments i Comunitats Autònomes i presentant una sòlida aliança amb el PP que pot generar un tomb conservador en la política espanyola. Caldrà veure si l’esquerra està en condicions d’aturar aquesta onada reaccionària que s’estén per Europa i el món i si es podrà mantenir una política d’unitat progressista que en els darrers temps ha impulsat unes mesures de govern positives per la població. Al nostre entendre el resultat electoral de la gran batalla del 23 de juliol condicionarà el futur del país i això vol dir que caldrà que no es perdi ni un vot, i que fem de la campanya un enfrontament d’arguments i de idees amb la dreta i l’extrema dreta desemmascarant davant la població l’ideari absolutament reaccionari que explícitament manifesten, d’entre d’altres, personatges de VOX com la presidenta de les Corts Valencianes o el president del Parlament de les Balears, que han estat elegits amb el pacte amb el PP.
L’anunciat desmantellament de la política de Memòria Democràtica, la liquidació de les polítiques de gènere, l’orientació anticatalana, l’absència de referències al canvi climàtic, el retorn a antigues polítiques educatives fa temps superades, etc. tot plegat anuncia un retrocés considerable per la societat espanyola que després de 46 anys de les primeres eleccions democràtiques torna a tenir davant una part important de la població disposada a votar a unes candidatures hereves del franquisme.
Aquest 18 de juliol però té un altre esdeveniment que volem recordar: l’aniversari del naixement de Nelson Mandela. Un mateix 18 de juliol, aquest de 1918, fa 105 anys, va néixer al Transkei (Sudàfrica) Nelson Mandela, un dels grans campions de la lluita contra la injustícia i la discriminació racial, que va liderar els moviments contra l’apartheid i que després d’una llarga lluita i de 27 anys de presó va presidir el primer govern que posava fi al règim racista.
Mandela va representar un punt de referència mundial per tots els lluitadors per un món millor, adoptant la ideologia de l’humanisme internacionalista, proper a una visió socialista de la societat que volia construir. El Congrés Nacional Africà, del qual n’era un dirigent destacat, va ser el moviment que va mobilitzar el poble de Sudàfrica, qual cosa va representar la repressió i detenció de la major part dels seus dirigents, Mandela entre ells. Fou acusat d’alta traïció, jutjat i condemnat a cadena perpètua. Estant a la presó fou anomenat president del CNA. Durant 27 anys (1963-1990) va estar empresonat en penoses condicions, essent el govern sud-africà insensible a les peticions que de tot el món exigien el seu alliberament. Mandela es va convertir en una figura llegendària que representava el patiment i la manca de llibertat de tots els negres sud-africans.
Finalment, el 1990, i afavorit pels canvis que estaven produint-se al món, Sudàfrica va legalitzar el CNA i va alliberar a Mandela, que en les primeres eleccions lliures va ser elegit el primer president negre del país, desenvolupant una política d’entesa entre totes les races. No es va presentar a un segon mandat i el 2013 va morir essent considerat un dels personatges més carismàtics i influents del segle XX. La seva figura ha entrat a la història como encarnació de la lluita per la llibertat i la justícia. L’associació el recorda, igual que recorda un 18 de juliol de 1936 quan el poble va aturar momentàniament el feixisme fins que Hitler i Mussolini van intervenir. No ho oblidem el proper 23 de juliol….
Enric Cama
