Sabadell, 1920
En començar la guerra ingressa en les JSUC i participa activament en totes les seves activitats, formant part del Comitè de Barcelona, del qual serà responsable de la Secretaria de Propaganda. Al final de la guerra passa a França amb un grup de les JSUC i és internada en diversos camps de concentració. En començar la guerra mundial és entregada pel govern francès, junt amb un nombrós grup de refugiats, a la Guàrdia Civil a la frontera d’Irun. S’està tres mesos en un camp de presoners a Bilbao. Torna a Barcelona, on s’amaga a causa del seu passat polític i on viu una dramàtica situació familiar. Malgrat tot, i amb un grup de joves, antics membres de les JSUC, organitzen activitats de solidaritat amb els presos de la Model.
Participa en la creació d’un grup anomenat Socors Roig i entra en contacte amb l’organització del Partit Comunista. L’any 1941, en un viatge a Madrid per establir contactes, és detinguda i torturada. Se la trasllada a Barcelona, on torna a ser interrogada a la Jefatura Superior de Via Laietana. Finalment és ingressada a la presó. Jutjada en un consell de guerra, és condemnada a trenta anys, dels quals en complirà setze en precàries condicions de salut, conseqüència de les tortures rebudes.
És membre de l’Associació Catalana d’Expressos Polítics i del grup «Dones del 36», dedicat a preservar la memòria històrica de les dones que van lluitar i patir repressió per defensar la República.
Maria Salvo:
A França vaig estar-me diversos mesos a diferents camps de concentració, i en començar la Segona Guerra Mundial un nombrós grup de refugiats vam ser entregats a la Guàrdia Civil d’Irun pels gendarmes francesos. Entre ells, uns quants joves de les JSUC que vam oposar una forta resistència, obligant-nos a creuar el pont internacional a empentes i arrossegant-nos.
Un cop a Fuenterrabía ens vam veure en la necessitat de buscar un punt de residència, amb la circumstància agreujant que la major part de les famílies estaven desfetes i gairebé ningú podia tornar al seu punt d’origen; van ser unes hores de desconcert i d’angoixa.
Jo vaig decidir anar a Bilbao, on s’estava el meu germà, en una base militar, en una companyia de treballadors; amb mi va venir la Chelo, una amiga que no sabia on anar.
Tenia la seguretat que el meu germà ens ajudaria; ell s’estava allà des del 1938, l’hi havien dut presoner quan es va trencar el front d’Aragó.
Vaig saber, a través del meu germà, que una antiga companya de les JSUC havia arribat a Espanya procedent d’Amèrica i que desitjava veure’m, de manera que vaig desplaçar-me jo a Madrid. Allà vaig trobar-me amb la Perpètua; tenia molts projectes, entre ells la reorganització de les Joventuts tan aviat com fos possible. Per començar, em va encarregar d’anar a Vigo a buscar l’adreça d’un camarada que ella necessitava per començar a organitzar el treball, cosa que jo vaig fer. Mentre jo era fora, un individu va anar a visitar la Chelo i li va dir que pertanyia a l’organització, que venia de part de l’Àngel per avisar-me d’unes detencions que havien tingut lloc a Barcelona.
Volia veure’m de totes totes; la Chelo li va dir que jo era fora, però ell va continuar pressionant al·legant el fet que era importantíssim per a la reorganització del treball; davant de la seva insistència, ella va preparar una entrevista per a quan jo tornés. Quan vaig tornar, vaig trobar-me que el meu germà, coneixent les detencions de Barcelona, havia marxat de Bilbao i que, per por de quedar implicat per la caiguda, s’havia traslladat a Madrid.
A la primera entrevista vaig anar-hi sola, i vaig explicar-ne els resultats a la Perpètua. A mi aquell individu no m’inspirava confiança, però havíem quedat de tornar-nos a veure l’endemà. I va ser llavors quan em vaig trobar la Perpètua en sortir jo de la casa on vivia, quan ella entrava. Aclareixo això perquè no s’entén que ella m’acompanyés. Va ser una imprudència.
Després n’analitzarem les conseqüències. Aquesta persona tenia un gran interès a relacionar-se amb camarades del partit que jo conegués, i alhora em parlava d’altres que jo no coneixia; davant de la meva poca «col·laboració», segons ell, aniria a explicar-ho als organismes superiors; i les coses estaven així quan vaig anar a la segona entrevista a un bar de la Glorieta de Cuatro Caminos. Quan estava a punt d’entrar van sortir diversos policies amb les pistoles a la mà, apuntant-me i obligant-me a pujar a un cotxe que ja estava preparat. Va ser una detenció espectacular pel desplegament de forces que van fer servir. Em van conduir a Governació. A la Perpètua també l’havien detinguda amb mi; em van incomunicar a la cel·la set; aquesta cel·la tenia una trista història que va arribar a motivar una copla per les nombroses persones que hi havien passat i hi havien sofert.
