Per Marià Hispano, historiador
Mikis Teodorakis va morir als 96 anys el passat 2 de setembre de 2021 a la ciutat d’Atenes, lluny de l’illa de Quíos on va nèxier, terra de frontera i de profunda tradició ortodoxa i hel·lenística. Va ser en aquesta illa on Mikis s’endinsà en una cultura popular grega sostinguda per la tragèdia, els herois, els mites i la mar Mediterrània. Des de ben petit va participar del cor de l’església, va aprendre a tocar la mandolina i va descobrir la música de Beethoven. Aquestes vivències infantils van coagular el primer dels pilars de la seva futura formació humana i intel·lectual: la nostàlgia contra l’oblit, la cultura popular, el joc de la resistència i l’afany pel descobrir. Bastir el seu segon pilar va ser, però, més dur i sacrificat. No va ser per forja pròpia sinó fruit d’uns esdeveniments aliens a la seva voluntat. La presència del feixisme al seu país, primer italià i després alemany, van empènyer a un jove Mikis de 17 anys a lluitar contra aquest monstre que que havia malmès el seu temps de creació i de joventut. Aquest aposta per la llibertat i la justícia assentaran amb ciment aquest segon pilar.
I aquests dos pilars, un de cultural i l’altre moral, sostingueren la creació artística i la participació política de Mikis Teodorakis al llarg de tota la seva vida i carrera professional. Va crear música i va ser activista polític, cultural i social. Va fusionar tradició popular amb música clàssica, bellesa amb compromís polític, poesia amb música, idees amb acció. La música tradicional grega va recórrer el món de la mà dels poetes hel·lènics clàssics i contemporanis i dels millors intèrprets del país. Va musicar poemes de Neruda o Yannis Ritsos i va forjar amistat amb Olof Palme, Santiago Carrillo, François Mitterrand o Salvador Allende. Juntament amb l’actriu i cantant Melina Mercuri va ser un símbol de la resistència antifeixista pel seu combat contra la dictadura dels coronels grecs (1967-1974). Presó, tortures, exilis i censura no van poder silenciar les seves melodies, que arreu de Grècia sonaven clandestinament.
Quan el 1974 s’estableix de nou la democràcia a Grècia, Mikis torna del seu exili de París i participa activament en la reconstrucció moral del seu país. Comunista de soca arrel, no dubta a l’hora de trencar amb els seus camarades si ho considera just moralment. No dubta mai en fer ús del seu sentit crític, dur i responsable. Aquest caràcter –illenc, de sud i marxista-, tot i semblar sovint contradictori, no trobarà mai crítics en un poble grec sabedor que darrere de qualsevol oblit sempre hi trobarà aquell nen de Quíos defensor de la justícia, la llibertat i la mar blava mediterrània.
Detrás del olvido
Lo único sólido que de él quedó fue su chaqueta.
La colgaron allí, en el armario grande. Fue olvidada.
Se pegó al fondo, detrás de nuestras ropas de verano, de invierno,
– nuevas cada año, para nuestras necesidades nuevas -. Hasta que,
un día, llamó nuestra atención – puede que por su color extraño,
puede que por su anticuado corte -. Sobre sus botones
había tres imágenes, iguales y redondas:
el muro del fusilamiento, con cuatro agujeros,
y alrededor, nuestro remordimiento.
Yannis Ritsos
