Per Joan Boada Masoliver Professor d’Història
«Cuando desaparecen los dictadores, aparecen inmediatamente los organizadores del olvido». Juan Gelman (2008). Cita treta del llibre d’Enrique Javier Díez, La asignatura pendiente (2020).
Arrel de la primera jornada sobre «Pedagogia de la Memòria» organitzada per l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme el passat abril, voldria compartir un seguit de reflexions sobre el tema:
1. La no existència de polítiques públiques de memòria històrica democràtica és un problema greu que pateix la nostra societat. És una realitat volguda per la majoria de governs des de la mort de Franco i acceptada per bona part de la població, convertint l’oblit en una mancança democràtica. El revisionisme franquista, l’equidistància en la repressió dels dos bàndols són eines que utilitza l’extrema dreta (i no només) per banalitzar uns fets històrics, els de la Guerra d’Espanya i la dictadura franquista, protagonitzats per la tortura, la confiscació de béns, la depuració cultural i social, l’assassinat i la imposició d’una moral basada en el catolicisme més fonamentalista sobre una part de la població.
El professor Enrique Javier Díez en el llibre, «La asignatura pendiente» ens mostra com moltes editorials que publiquen llibres de text a l’ESO i al batxillerat tracten aquest període de la història d’Espanya d’una manera parcial, equidistant i, a vegades, la invisibilitzen.
D’aquesta manera generacions de joves estudiaran aquesta part de la nostra història d’una manera asèptica, sense crítica, sense emoció, com un fet més de la llarga programació.
2. Davant aquesta voluntat política invisibilitzadora ha existit una ferma voluntat de resistència per part de moltes persones que de manera individual o col·lectiva han exigit i aconseguit que aquesta memòria no s’oblidi. Han mantingut la llum de l’esperança d’aquelles persones que volien recuperar els cossos dels seus familiars assassinats pel feixisme i que descansen, sense justícia, en fosses comunes o en altres indrets de la geografia espanyola. Cap racó del nostre país es va escapar de la barbàrie franquista.
És una resistència creativa, capaç de generar propostes al servei de la recuperació de la nostra història: rutes dels maquis, espais de memòria, exhumació de fosses comunes, memòria oral.
Totes aquestes propostes estan al servei de la ciutadania i en concret del professorat que les utilitzem per carregar de consciència crítica i d’emoció la programació escolar (el xat de la Jornada bullia d’exemples).
3. Com deia el professor Díez, la preservació i el coneixement de la memòria no l’han de fer les associacions ni les individualitats conscienciades sinó que és una tasca que han de fer les Administracions locals, autonòmiques i estatal. És una obligació democràtica lluitar contra l’oblit, és una responsabilitat constitucional dotar de pressupost digne a totes les activitats dedicades a la recuperació de la memòria i és un deure moral visibilitzar la lluita antifranquista d’aquelles persones que no varen dubtar en sacrificar la seva vida per a les generacions posteriors. Els joves han de sentir-se orgullosos d’aquesta lluita. Només així podran defensar, avui i sempre, la llibertat i la democràcia.