Brussel·les, 10 i 11 d’abril de 2019, per Cinta González Sentís.
Publicat a Catalunya Resistent, 96 (segon trimestre 2019).
La recuperació de la memòria antifeixista passa necessàriament per la construcció d’espais de reconeixement i col·laboració a nivell internacional. La recerca, la crítica, el diàleg entre entitats i també amb les institucions, així com una participació activa de la ciutadania, són mecanismes que les entitats memorialistes exploren en la lluita contra l’oblit. Sota aquesta premissa, tant l’Associació Catalana d’Ex-presos Polítics del Franquisme com l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya, vam assistir els dies 10 i 11 d’abril a les jornades sobre Memòria Històrica a la seu del Parlament Europeu a Brussel·les. La nostra participació ens va permetre consolidar aliances, i intercanviar i conèixer noves experiències i entitats. A més, el nostre company i historiador Enric Cama va transmetre a través de la seva ponència la importància de parar atenció a quina nomenclatura escollim quan ens referim a la Guerra contra el franquisme i el feixisme que va tenir lloc a Espanya durant els anys 30. I és que aquesta és una qüestió essencial també a l’hora d’entendre i analitzar la lluita contra el feixisme i el nazisme arreu d’Europa en el passat, tasca indispensable per combatre els (aparentment) nous discursos identitaris, excloents i retrògrads de l’extrema dreta.
El Grup dels Verds – Aliança Lliure Europea va convidar una desena d’entitats d’arreu d’Espanya i França, a més d’historiadors i altres experts, en una jornada emmarcada en la commemoració del 80è aniversari de la victòria del bàndol franquista i l’inici de l’exili republicà. L’esdeveniment va consistir en un interessant repàs a diferents aspectes de la tasca memorialista tant des del punt de vista acadèmic, com institucional i civil. Institucions supraestatals com el Parlament Europeu, si hi ha iniciativa i voluntat polítiques, poden jugar un paper decisiu per treballar de forma conjunta cap a la recuperació i difusió de la Memòria Històrica. Així doncs, la feina que es fa des del Grup de Treball sobre Memòria Històrica, on diferents membres de diversos grups parlamentaris europeus debaten i actuen de forma conjunta per assolir un objectiu comú, és un bon exemple del que cal per anar cap a un necessari escenari en què es recuperi i es posi en valor la memòria antifeixista europea.
El cicle de conferències va començar amb un conjunt de ponències sobre el paper dels milicians i milicianes en la lluita per la llibertat i la democràcia. A més de parlar del paper d’organitzacions i civils d’arreu dels pobles d’Espanya, es va parar també especial atenció a les Brigades Internacionals i altres experiències de solidaritat des d’arreu del món, i és que aquests precedents de solidaritat internacionalista són un patrimoni que, vuitanta anys després, cal continuar reivindicant. Tot seguit, les entitats memorialistes espanyoles i franceses van protagonitzar una taula rodona on es va reflexionar sobre l’exili i la resistència un cop acabada la Guerra. Henry Farreny, de l’Amicale des anciens guérrilleros espagnols en France, va parlar de la importància d’incloure la perspectiva de la Memòria Històrica en l’educació, qüestió en què la resta de ponents i assistents van estar d’acord. El president de l’Associació Catalana d’Ex-Presos Polítics del Franquisme, Carlos Vallejo, va voler reivindicar també la figura d’històrics combatents amb qui encara tenim l’honor de compartir lluita, com el president de l’Amical de les Brigades Internacionals Lluís Martí Bielsa. El tercer i últim bloc va servir per conèixer de més a prop algunes de les iniciatives i accions que s’estan duent a terme per aconseguir justícia i reparació, com és el cas de la querella argentina, la querella Martín Villa, o les reivindicacions entorn el cas del Pazo de Meirás.
Va ser dins del primer bloc de xerrades, que Enric Cama va presentar els arguments que sostenen la necessitat de rebutjar la denominació de “guerra civil”. L’historiador va exposar que a Espanya no es va lliurar tan sols un conflicte entre espanyols, sinó que es va produir, bàsicament, un conflicte de caràcter internacional amb la participació de moltes nacions, especialment d’Alemanya i d’Itàlia que, a més, van ser principals responsables de l’inici d’aquest conflicte ja que van organitzar el trasllat de les tropes marroquines a la península després del fracàs del cop d’estat. L’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini van ser necessàries per a que, finalment, els perpetradors del cop d’estat triomfessin. El marc internacional en què es van desenvolupar tots els fets, marcat també de manera decisiva pel paper del Comitè de No Intervenció, va ser un dels punts que Cama va voler destacar per recolzar els seus arguments. Així doncs, Cama va proposar que “Guerra d’Espanya” és una nomenclatura molt més ajustada a la realitat i va denunciar el tarannà propagandístic que desprèn la nomenclatura “Guerra Civil”, ja que amaga la necessària intervenció de forces estrangeres i invisibilitza el caràcter de preàmbul de la Segona Guerra Mundial que va ser en realitat la lluita contra el feixisme a Espanya. En acabar la seva ponència, va apuntar la idoneïtat de llegir el discurs de les 3 P (Pau, Pietat, Perdó) que va pronunciar Manuel Azaña el 18 de juliol de 1938 a l’Ajuntament de Barcelona.
El segon i últim dia, vam conèixer una experiència de col·laboració internacional entre estudiants de secundària de Girona i de Viena. Els nois i noies van dur a terme un treball audiovisual en què establien un paral·lelisme entre l’exili Republicà i la situació d’emergència per la qual estan passant les persones refugiades que fugen de la guerra de Síria. Vam tenir per tant l’oportunitat de constatar la importància de continuar amb la tasca memorialista per assenyalar situacions injustes que ens recorden massa els pitjors moments de la nostra història. El projecte comptava amb el testimoni de gent que havia viscut l’exili ara fa 80 anys, i també amb les vivències en primera persona d’un bon grup de nois i noies sirians que actualment s’han vist forçats a fugir de casa seva.
Així doncs, aquesta sortida al Parlament Europeu ens renova les forces, els arguments i els ànims per continuar reivindicant la creació d’una agenda de memòria a nivell internacional. Una proposta indispensable per caminar cap a una societat més democràtica. La memòria i la justícia, a més de ser eines per enfrontar-nos als discursos i forces reaccionaris que ens recorden les èpoques més fosques de la nostra història, han de ser la base per renovar una solidaritat internacional que cal que arribi també més enllà de les fronteres europees. L’Associació Catalana d’Ex-Presos Polítics del Franquisme i l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya, en aquest any en què commemorem el 80è aniversari de l’exili, reivindiquem els valors de la solidaritat i de l’internacionalisme dels herois i de les heroïnes que van defensar la democràcia, la justícia social i la llibertat al nostre país, i reiterem el compromís amb el seu record participant i comprometent-nos amb experiències en què la recuperació de la memòria democràtica sigui reconeguda com un fonament per construir un projecte europeu obert, inclusiu, just i solidari.
Intervenció al Parlament Europeu. Grup Verds-Aliança Lliure Europea Brussel·les, 11 d’abril de 2019. Enric Cama
Bon dia a tothom,
El passat 1 d’abril es va commemorar el 80è aniversari del comunicat signat per Franco on es declarava que la guerra s’havia acabat. Però, ¿quina guerra s’havia acabat? ¿una guerra civil, tal i com ha estat coneguda durant tants anys, o una guerra lluitada en territori espanyol però amb evidents característiques internacionals?
Sense cap dubte fou un enfrontament principalment entre espanyols i amb les causes arrelades en la història d’Espanya. Un conflicte que culminava un enfrontament de molts anys entre les dues Espanyes.
Per un costat, l’Espanya que al llarg del segle XIX s’havia oposat a la modernització, la que es negava a modificar unes estructures socials, polítiques i econòmiques que mantenien els privilegis d’una minoria, i que havien rebut la República amb gran hostilitat, una Espanya reflectida en la llista dels contribuents més alts el 1931, on trobem:
– el duc de Medinaceli declarant ser propietari de 79.147 Ha
– el duc de Peñaranda amb 51.016 Ha,
– el duc de Villahermosa amb 47.203 Ha.
– el duc d’Alba, amb només, 34.455 Ha. etc.
Una Espanya en la qual en aquells anys hi havia 9 milions d’habitants analfabets, 2 milions de pagesos sense terra, 5000 convents amb 20.000 frares i 60.000 monges, i presidint tot aquesta societat un exèrcit totalment sobre-dimensionat amb 15.000 oficials i 800 generals (1 oficial cada sis soldats republicans i un general cada 100).
Per altra costat hi havia l’Espanya il·lustrada i progressista, que volia superar aquest retràs secular, partidària de grans canvis, que volia una reforma agrària que acabés amb la injusta distribució de la propietat de la terra, que volia la separació de l’església i l’Estat, un ensenyament per a tothom, una reforma de l’exèrcit, drets pels treballadors, acabar en la injusta situació de la dona ,etc.
La guerra va ser la culminació de lluites entre les dues Espanyes. Unes lluites dures, aspres, cruels, com ho eren les diferències entre una minoria privilegiada que volia defensar els seus interessos i una majoria que vivia en condiciones precàries quan no en la misèria més extrema.
I voldria esmentar el tema de la seva denominació de la guerra. El nom en aquest cas defineix políticament les característiques del conflicte. El nom de Guerra Civil és al meu parer totalment inadequat, i ja es va obrint camí la denominació més ajustada de “Guerra d’Espanya”. Igualment que s’han de posar en qüestió altres denominacions com “Cruzada”, o “rojos” i “nacionales” per identificar els dos bàndols. Totes aquestes denominacions formen part de la propaganda política del bàndol franquista, que durant molt de temps les ha utilitzat per desfigurar les característiques del conflicte, i en el cas de la denominació de “Guerra Civil” per justificar la política de No Intervenció, el trist paper de les democràcies europees i la decisió de no acabar amb Franco un cop morts Hitler i Mussolini. Amb la denominació de Guerra Civil el conflicte quedava limitat a un enfrontament entre espanyols, com un assumpte intern del qual les nacions europees calia que se’n mantinguessin al marge. Una autèntica falsificació històrica, doncs Espanya ja era un territori on eren presents tropes estrangeres.
I això ens porta a la vessant internacional del conflicte.
Mentre els que organitzaven el Comitè de No Intervenció tancaven els ulls davant l’avenç feixista i es considerava un èxit del Comitè de No-Intervenció que la guerra d’Espanya no s’estengués per Europa, a Espanya començava un enfrontament internacional de gran volada. Pel cel de Madrid s’enfrontaven avions soviètics amb alemanys i italians, a Guadalajara hi havia una autèntica guerra civil entre italians, a les Brigades Internacionals hi participaven combatents de 53 països, la Legió Còndor alemanya amb 700 moderns avions, amb artilleria i 20.000 soldats, era decisiva en tots el fronts de batalla, a més hi havia consellers alemanys a l’estat major de Franco, per la seva part Mussolini traslladava a Espanya 80.000 combatents i un destacament d’aviació situat a Mallorca que bombardejava insistentment Barcelona. Una Mallorca on regnava el Compte Rossi, un excèntric i cruel feixista italià que deixarà un dolorós record. Salazar va enviar des de la Portugal feixista 16.000 soldats per ajudar a Franco. I deixo pel final un dels elements militars que constituiran la força de xoc de l’exercit Franquista: 80.000 marroquins de les tropes colonials espanyoles. Per cert, els alemanys, la majoria de religió protestant, i els marroquins, la majoria de religió musulmana, són un bon exemple d’exèrcit “creuat catòlic, apostòlic i romà…” Per la seva part en el costat republicà trobarem, a més dels brigadistes internacionals, material soviètic (avions i tancs), assessors militars i consellers polítics, i amb grans intermitències material militar procedent de França. Com sostenir, amb aquest components, que fou simplement una Guerra Civil Espanyola?
Cal tenir present la situació a Europa en aquells anys convulsos. Només havien transcorregut 19 anys des de la revolució russa, les idees comunistes s’estenien arreu, els poders econòmics i les elits conservadores aixecaven un mur de contenció davant d’això: serà el feixisme. Els anys 30 del segle passat seran protagonistes de l’enfrontament entre el feixisme i el comunisme, i patiran les conseqüències del Tractat de Versalles i les repercussions de la gran crisi del 29. Tot plegat projectarà sobre aquells anys una gran ombra sobre el futur, amb la segona guerra mundial al fons.
La guerra d’Espanya no va escapar a aquesta situació i pot considerar-se un preludi de la gran tragèdia europea. De fet, la política del govern Negrín és, a partir del convenciment de que la victòria republicana no és possible, resistir fins la segona guerra mundial. La victòria de les nacions democràtiques sobre el nazi-feixisme seria també la victòria de la república. Malauradament no es va arribar a temps, i l’1 d’abril de fa 80 anys, Franco va firmar el comunicat de la victòria feixista. Només 5 mesos després començava la 2GM.
Una altra qüestió que voldria destacar és el decisiu protagonisme de Hitler i Mussolini en l’inici de la guerra d’Espanya. Van possibilitar la transformació d’un cop d’estat militar que d’entrada havia fracassat en una llarga i sagnant guerra. Hem de recordar que el 18 de juliol de 1936 el cop militar d’una part, només una part, de l’exèrcit va ser derrotat a les principals grans ciutats (Madrid, Barcelona, València, Bilbao, etc.) I només en algunes parts de la península va tenir èxit. A on sí va triomfar plenament va ser a les Canàries i el Marroc espanyol, on Franco, que havia sigut reticent fins el darrer moment a la realització del cop militar, és va col·locar al front de les tropes marroquines i de la Legió. Però Franco estava aïllat de la península doncs la flota es mantenia a les ordres del govern impedint que creués l’estret de Gibraltar.
Davant d’aquesta situació Franco envia immediatament al Marquès de Luca de Tena a Roma i a John Bernhardt, cap de la colònia alemanya de Tetuàn, a Berlín, per demanar la intervenció urgent de Hitler i Mussolini. Aquests, que ja estaven prèviament compromesos políticament amb els organitzadors del cop d’Estat, responen ràpidament a la petició i al 26 de juliol arriben els primers avions al Marroc espanyol i comencen a transportar les tropes colonials a la península. Amb els avions Italians i alemanys s’organitza un “pont aeri militar” que transportarà més de 13.000 soldats de l’exèrcit d’Àfrica i 270 tones de material. Això canviarà totalment el panorama i donarà una superioritat als sublevats.
Així pot afirmar-se que Hitler i Mussolini són en gran part responsables de la gran tragèdia espanyola.
Davant d’aquesta intervenció estrangera, que el president Azaña qualificava d’invasió (veure el seu discurs del 18 de juliol del 1938 a l’Ajuntament de Barcelona), el govern de la República va demanar ajut a França, però el govern francès que en principi havia accedit a la petició finalment s’hi va negar per pressions del govern britànic que argumentava que un ajut a la república podia complicar encara més la ja complicada política europea. Finalment, i tancant els ulls a la intervenció alemanya i italiana, es va acordar la creació del Comitè de No Intervenció que postulava la neutralitat en la guerra d’Espanya. El comitè va rebre l’acord de totes les nacions, Alemanya i Italià incloses, constituint una gran farsa amb el veritable objectiu de no enfrontar-se a Hitler encara que fos abandonant Espanya a la seva sort.
Davant de tot plegat el govern espanyol va basar la seva estratègia en l’únic fòrum internacional al qual tenia accés: la Societat de Nacions amb seu a Ginebra. Encara que és evident que la efectivitat de la SDN estava molt limitada per l’activitat del Comitè de No Intervenció, que sota la influència del Foreing Office britànic fou sempre un instrument contrari als interessos de la República, el treball de la diplomàcia republicana va tenir en la SDN un camp on desenvolupar una gran activitat que ha quedat ignorada pel protagonisme de la farsa del Comitè de No Intervenció.
I aquí voldria destacar el paper jugat per la GB, que sempre va tenir una posició de falsa neutralitat amb evidents simpaties pel bàndol franquista. Aquesta posició ambigua deixarà de ser-ho al final del conflicte quan els serveis secrets britànics intervindran de manera clara en l’organització del cop militar del coronel Casado contra el govern de Negrín. Denys Cown, oficial britànic d’intel·ligència, serà l’enllaç de Casado amb el quarter general de Franco a Burgos. El cop d’estat de Casado, que rebrà el decisiu suport de la divisió de l’anarquista Cipriano Mera, que abandonarà el front i entrarà a Madrid, costarà la vida a milers de comunistes i serà el final definitiu de la República.
Finalment voldria apuntar que quan, com preveia Negrín, el nazi-feixisme fou derrotat i els països democràtics van resultar vencedors de la 2GM el 1945, van renéixer les esperances de que Franco correria la mateixa sort que Hitler i Mussolini. Malauradament feia ja temps que les potencies occidentals, encapçalades per EEUU, havien decidit que el més important en la nova situació era el combat contra el comunisme, i en la Guerra Freda que s’instal·lava al món Franco i el seu ferotge anticomunisme eren una peça valuosa i per tant a protegir.
Una vegada més la situació internacional condicionava la nostre història, i si el 1936 vam començar una guerra degut a la intervenció de Hitler i Mussolini el 1945 les potencies occidentals van sacrificar el poble Espanyol a l’altar de la Guerra Freda.
En resum, crec que és evident que la guerra d’Espanya fou un escenari on es va produir un enfrontament internacional en el que la principal víctima fou el poble espanyol. Un enfrontament que cal definir com a Guerra d’Espanya i no pas com a Guerra Civil.
Gràcies.