Marc Andreu.
Mai és tard per aprendre. I encara que hi ha lleis, com la de la memòria democràtica del Govern espanyol, que arriben molt tard (però arriben; ara caldrà que s’aprovi), és llei de vida que una societat avanci reconeixent tot allò que hi han aportat els qui l’han forjat. I en aquest cas és cabdal l’aportació dels lluitadors i lluitadores antifranquistes i, singularment, d’aquelles i aquells que van passar per la presó i -tant per l’acció opositora que els hi va dur com per la tasca que van seguir fent des de dins i, després, en sortir-hi- és a totes elles i ells a qui, en gran mesura, devem una democràcia; les imperfeccions i corrupcions de la qual no són, en canvi, cosa seva. Imperfeccions i corrupcions -o adulteracions democràtiques, si preferiu dir-ho així- que potser s’haurien pogut minimitzar si durant els darrers 40 anys haguéssim tingut més present l’experiència viscuda i les lliçons apreses durant els 40 anys anteriors per part, precisament, d’aquests lluitadors i lluitadores antifranquistes.
Tot això ve a tomb de l’examen que el periodista Enric Juliana (Badalona, 1957) ens posa (després de passar-lo ell mateix amb nota) en aquest gran reportatge històric i biogràfic que és Aquí no hem vingut a estudiar (Arpa Editors, també disponible en versió castellana). Perquè més enllà de l’interès que té conèixer les vivències contextualitzades de dos militants comunistes que van coincidir el 1962 al penal de Burgos i que són projectades des del final de la guerra civil i fins a l’actualitat gràcies a una ploma introspectiva i molt llegidora, aquest llibre ens posa a prova davant d’un joc de miralls o d’ombres projectades a la manera de la cova de Plató. És el líder comunista basc Ramón Ormazábal qui diu que els presos de Burgos han de lluitar contra la dictadura en lloc d’estudiar i és Manuel Moreno Mauricio, andalús de Vélez-Rubio, dirigent de l’Agrupació Guerrillera de Llevant i home clau del PSUC a Badalona, qui sosté el contrari: cal estudiar per poder entendre i orientar la societat que vindrà.
En la pugna concreta a Burgos es va imposar Ormazábal però la història de l’Espanya contemporània va acabar donant la raó a Moreno Mauricio. En tot cas, tots dos (i el que representen) són part d’aquest llegat que hem de tenir molt present i que, en el seu moment concret, a Burgos va derivar en la síntesi del comitè del penal que va rellevar Ormazábal, Pere Ardiaca i Miguel Núñez per part de Vicente Cazcarra, Gregorio Ortiz, José Luis Fernández Álver i Antoni Gutiérrez Díaz. Precisament de la biografia El Guti. L’optimisme de la voluntat (Edicions 62), que acaba de publicar Txema Castiella i que cal llegir en paral·lel al llibre de Juliana, fa de bon citar aquest fragment: “Manuel Vázquez Montalbán, en el pròleg a les memòries de Miguel Núñez, va deixar també constància d’aquest caràcter formatiu de les presons franquistes en general: ‘Aquella militancia hizo de las cárceles universidades en las que nadie concedía el título de doctor, pero todos cuantos pasamos por ellas somos conscientes de que buena parte de lo que sabemos lo aprendimos entre muros que invitaban a imaginar toda clase de paisajes prohibidos’”.
Ja no entre murs, però quan a Catalunya sí hi ha molta literatura política recent que fa bandera d’haver estat escrita a la presó o a l’exili, és entre pàgines de llibres com el d’Enric Juliana i el de Txema Castiella que es pot aprendre molt del passat per entendre el present i pensar el futur. Destriar el gra de la palla sempre és complicat però útil. I ho és molt repassar les lliçons impartides o apreses pels presos polítics a la Universitat Roja de Burgos i a tantes altres facultats però, sobretot, les lliçons que va viure i donar algú com Manuel Moreno Mauricio, que no es va voler posar de puntetes per sortir a la foto de la transició però que va ser un entre tants dels que la van saber enquadrar.