Aquesta és una història de vides creuades, iniciada a barris populars com la Creu Alta de Sabadell i Poble-sec a Barcelona, i uns protagonistes singulars que van marcar un temps col·lectiu que cal conèixer i reconèixer. Uns fets que caldria estudiar a les escoles. A cada taula digital (ara tan reivindicades) o pupitre escolar i a peu de carrer. Ras i curt: el dia 31 d’agost es commemora el centenari del naixement de Francesc Boix. A finals de maig vam poder compartir els 100 anys de la Maria Salvo. En aquest mateix blog trobareu enllaços amb articles i homenatges.
Avui he volgut rescatar algunes referències, i aquesta imatge que sempre m’ha captivat.
Quan Francesc Boix declarava al judici de Nuremberg del 1945 contra la cúpula dirigent del Tercer Reich certificant les fotografies que havia obtingut i tret de Mauthausen (gràcies també al coratge i fraternitat d’Anna Pointner, una dona valenta i aliada imprescindible), la Maria Salvo es trobava a la presó de Las Ventas de Madrid esperant ser jutjada en consell de guerra. Era les dues cares de l’Europa de 1945. D’una banda la derrota del nazisme i el feixisme a gran part del continent europeu, i per l’altre, el reconeixement del dictador Franco com a nou aliat del anticomunisme a Espanya, començava a definir-se la nova línia divisòria de la Guerra freda en l’àmbit mundial. Ho recordarem ara amb motiu dels 70 anys de l’operació Bolero – Paprika, iniciada el 7 de setembre del 1950.
Què tenen en comú la Maria i en Francesc? Joventut i compromís en temps convulsos: són els anys 30, l’auge del feixisme a Europa. Anem a pams. La Maria va néixer a Sabadell el 27 de maig de 1920 i va créixer al barri de la Creu Alta, un barri fabril amb carrers plens de tallers, de família humil i treballadora, de pare republicà, anticlerical i amb tics masclistes, com era habitual. Set anys més tard va marxar amb la família cap a Barcelona, a on es van instal·lar en una porteria del carrer Balmes, al cor de l’Eixample. La proclamació de la República, la guerra i el seu compromís amb la Joventut Socialista Unificada i aquella foto que van publicar al setmanari Juliol, va marcar l’inici de la seva biografia social, la Maria tenia 16 anys. El noi que li va fer la fotografia tenia tres mesos més, havia nascut a finals d’agost del 1920. Amb 14 anys va entrar d’aprenent a un taller de fotografia, als 16 ja treballava per la revista Juliol. En un altre país aquestes fotografies formarien part del llegat permanent dels grans museus d’història.
La María Salvo, amb 16 anys va viure els preparatius de l’Olimpiada Popular molt intensament. El seu germà Ferran va ser campió de natació, i va participar a l’Olimpiada Popular d’Amberes de 1937. La derrota de la II República va estroncar la seva carrera esportiva, patint exili i repressió. Tots dos són fills de Sabadell. La seva història està recollida al llibre de Ricard Vinyes El daño y la memoria, publicat l’any 2004. Després vindran els bombardejos, l’exili i la resistència, les detencions, les tortures i la presó, millor dit les presons: Les Corts, Las Ventas, Segovia, Alcalà d’Henares. La Maria és detinguda un matí del 26 d’octubre de 1941 a Madrid, i acusada de “conspirar contra l’Estat”, va deixar la presó central d’Alcalá d’Henares el 16 d’abril de 1957. Setze anys a la presó! La tornada a la “normalitat” tampoc va resultar gens fàcil.
La història d’en Francesc és més curta. S’incorpora amb 17 anys a la 30ª Divisió de l’Exèrcit de la II República Espanyola. Tres anys de Guerra formant part de l’equip de professionals gràfics. Després vindrà l’exili, el confinament als camps de Vernet d’Ariège i de Septfonds, la resistència a França i el seu internament al camp de presoners de guerra (Stalag XI-B, a Bad Fallingbostel), a on va aprendre alemany. A començaments de l’any 1941 es enviat al camp de concentració de Mauthausen-Gusen. Com ja s’ha dit abans Francesc Boix va ser l’únic testimoni català als judicis de Nuremberg i Dachau, tenia 25 anys. Després va treballar com a reporter gràfic per diferents publicacions, entre elles l’Humanité, òrgan del Partit Comunista francès. Va morir l’any 1951 per malalties que arrossegava de la seva estada al camp de concentració. Tenia poc més de trenta anys. Fi de la història. L’alcaldessa de París Anna Hidalgo va portar les seves despulles al principal cementiri de París l’any 2017 amb una cerimònia d’homenatge.
La Maria i en Francesc es van apuntar a les Joventuts Socialistes Unificades dos o tres mesos abans del cop militar de juliol de 1936. Ho fan amb totes les conseqüències. Calia defensar les institucions democràtiques i republicanes (i en primer lloc, guanyar la guerra!), que volia dir, sobretot, escoles sense segregació, nous espais d’igualtat per les dones i accés a la sanitat pública. Ella arribaria a ser responsable de propaganda del comitè de Barcelona de les JSU, i van estar resistint a la Diagonal amb barricades fins al darrer moment al gener de 1939, quan ja entraven “los nacionales”. M’agrada repetir que tot va començar aquí aquell estiu, tres anys abans de l’inici de la II GM, preparant l’Olimpiada Popular antifeixista. La conspiració i el complot contra la II República va rebre el suport internacional actiu de Hitler i de Mussolini, l’hostilitat de la Gran Bretanya, França i els Estats Units. A casa nostra l’Església oficial va beneir La Cruzada des del moment zero, les grans fortunes van finançar el cop militar i amb la derrota republicana es va crear un estat de terror contra els dissidents. Milers de morts a les cunetes, presons, tortures i molts anys d’una dictadura que va rebre molts suports, i de manera continuada, cal no oblidar-ho. Concordat amb el Vaticà, reconeixement de Franco pels Estats Units i una part de la comunitat internacional, i el suport financer i empresarial molt sòlid i sense fissures territorials durant moltes dècades. La manca de llibertats es va convertir en un bon negoci: Estat i educació confessional “apostólica y romana”, partits i sindicats prohibits i perseguits. Eliminació de totes les conquestes republicanes de les dones dels anys 30. No podem oblidar, igualment, la xarxa de suport als criminals nazis de tota arreu d’Europa que van trobar acollida i refugi en el règim de Franco durant quaranta anys. Personatges coneguts i repartits per tota la geografia, que van muntar empreses i negocis molt lucratius (protegits i subvencionats) alternant al salons més solemnes de les noves autoritats i aristocràcies econòmiques, socials i polítiques. Ho explica molt bé Almudena Grandes al seu llibre Los pacientes del doctor García.
El retorn a la “normalitat” de la Maria Salvo a finals dels anys 50 no va ser gens fàcils. Ella tenia molt clar, com ho va fer amb les Dones del 36 i amb el treball obert per la Tomasa Cuevas o la Teresa Pàmies, que calia rescatar el nom de les dones, amb nom propi, en el combat per la llibertat. La Maria ha estat la presidenta de l’Associació Catalana d’Ex-presos Polítics del Franquisme (ACEPF), i la persona que va demanar a l’acte d’homenatge a les persones represaliades per la dictadura, l’any 2002 al Gran Teatre del Liceu, la necessitat de crear un Memorial Democràtic, com una institució pública que tingui la funció d’explicar i difondre, reunir i fer conèixer el que ha significat el combat per la llibertat.
Francesc Boix, va morir molt jove, encara no tenia els trenta-un anys. Afortunadament avui disposem d’una gran petjada de la seva trajectòria en forma de llibres (excel·lent el llibre de Benito Bermejo: Francisco Boix, el fotógrafo de Mauthausen, 2007), els treballs de recerca i divulgació “Els catalans als camps nazis” de l’esdcriptora Monteserrtat Roig, documentals, exposicions, i fons i tot alguna pel·lícula, que hem pogut veure recentment. Aquesta setmana, darrera d’agost, vull recomanar, el llibre o novel·la gràfica de Salva Rubio, Pedro J. Colombo i Aintzane Landa. El Fotógrafo de Mauthausen, presentada l’any 2018. Una publicació de gran qualitat i sensibilitat que compte a més a més, amb un excel·lent suport documental, amb forma d’escrits i cronologies incorporades al llibre, amb un prefaci de la historiadora Rosa Toran. Una obra molt adient per difondre a les escoles. També per demanar-la i reivindicar-la a la Xarxa de biblioteques públiques.
Justament el dia 5 de març d’enguany, pocs dies abans del confinament per la pandèmia del COVID-19, va tenir lloc a la biblioteca que porta el seu nom (Biblioteca Poble-Sec- Francesc Boix), la presentació del llibre Los campos de concentración de Franco, del periodista Carlos Hernández de Miguel, autor entre d’altres de Los últimos espanyoles de Mauthausen. La sala era plena de gom a gom. L’autor, emocionat per trobar-se en una biblioteca amb el nom d’en Francesc Boix, va dedicar un exemplar del seu llibre a la delegació de l’APEC que vam assistir a l’acte.
També durant aquest temps de confinament he tingut coneixement (gràcies a Patricia Zamora) d’una publicació: Mauthausen 90.009, del 2003. En aquest llibre es fa esment al meu oncle Santiago Martínez Plaza, voluntari a les BI, i la trobada al camp d’Argelès amb Antonio Muñoz Zamora, el seu cunyat, que va acabar a Mauthausen. He sabut recentment que Antonio Muñoz va ser un resistent actiu també en la preservació de la memòria de les víctimes dels camps nazis d’Almería i un dels impulsors del “Monumento a la tolerancia”, inaugurat el 5 de maig de 1999 al parc de les Almadrabillas. Un monument (bosc de columnes recordant les 142 víctimes d’Almería), amenaçat avui per operacions especulatives i de regressió de la memòria democràtica, com han fet públic en un comunicat de l’11 de juny els familiars dels deportats i l’Amical de Mauthausen. Això ens recorda que els principis i valors democràtics s’han de defensar cada dia.
Són petits retalls i connexions intergeneracionals que serveixen com a fil conductor per reivindicar la trajectòria i el compromís de la Maria (gaudint dels seus 100 anys) i d’en Francesc, també avui molt viu a la nostra memòria. Imprescindible per entendre la història d’Europa del segle XX i el nostre present imperfecte. Fa pocs dies Carmen Calvo, vicepresidenta del Govern d’Espanya, va retre homenatge al darrer supervivent de Mauthausen, Juan Romero. Encara que arribem tard i malament, és una bona notícia, cal ara posar fil a l’agulla a la Llei de Memòria Democràtica. Sense dilació, per imperatiu democràtic.
