Reproduïm la intervenció de Domènec Martínez, en nom de l’Associació Catalana de Persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme, a l’acte d’homenatge a Víctor Jara que organitza cada any el Centre Salvador Allende a Barcelona
La nostra Associació es va fundar a començaments de 1976. Ens acollia l’espai de l’Associació d’Amics de les Nacions Unides i Joan Colomines figurava com a promotor de la Comissió gestora. Però els seus orígens, la raó de la seva existència, va començar a les tàpies dels cementiris, durant la negra nit del franquisme.
La nostra samarreta evoca els temps de la solidaritat, els comitès i comissions de suport cívic amb les persones represaliades per la dictadura. També invoca els anys de resistència, una llarga trajectòria a favor de les llibertats democràtiques i els drets socials. AMNISTÍA I LLIBERTAT, una demanda plural i transversal. L’any any vinent farem 50 anys. [Però la nostra Associació no va ser legalitzada fins el gener de 1980]. El Memorial Democràtic déu molt a la reivindicació de persones com Maria Salvo, que presidia la nostra entitat durant l’acte del Liceu: Homenatge a les persones represaliades del franquisme celebrat una vigília de la Diada Sant Jordi de l’any 2002.
Aquest logotip és d’en Josep Ginovart, un artista compromès amb la seva gent i la seva terra, amb una visió universal. És l’autor del cartell Catalunya amb Xile, que s’exposa al Museu dels Drets Humans i la memòria de Santiago de Xile.
L’any 1970 vam viure com a propi el triomf de Salvador Allende i de la Unitat Popular. Alguns i algunes de nosaltres teníem 20 anys, com proclamava Joan Manel Serrat, moltes altres eren més joves. Conservem encara els cassetes de Violeta Parra i de Víctor Jara, gravats de manera casolana, portadors de poemes i cançons que vam fer nostres. Material clandestí. La via democràtica al socialisme a Xile obria les portes de l’esperança. I de Víctor Jara ens va captivar el seu somriure, el seu compromís i la seva cultura.
Però com hem recordat en alguns actes recents, teixint memòries, amb Beatriz Silva i Consol Hernández “Chile, 50 años después”, la proclamació de la República a l’España de 1931 va ser assetjada des del primer dia, molt abans de la victòria del Front Popular del mes de febrer i del cop militar del 18 de juliol de 1936. El mateix va succeir a Xile amb el triomf de la Unitat Popular de l’any 1970. Cap dia de treva, intervenció del capital, sabotatges, el colpisme feixista i del Govern dels Estats Units, per subvertir l’ordre constitucional. Ni als anys 30 aquí, ni als 70 a Xile, no es podia consentir que tingués viabilitat un Govern progressista, legítim, compromès amb la via democràtica, l’educació i la cultura, la justícia social i les polítiques d’igualtat.
Raimon va fer immortal a casa nostra l’Amanda de Víctor Jara anant a la fàbrica allà on treballava Manuel. “El somriure ample / La pluja a la cara / res no t’importava / perquè et trobaries amb ell…”. La vida es eterna en cinco minutos…
[Al mateix disc, homenatge a Víctor Jara i publicat l’any 1974, Raimon va escriure: T’he conegut sempre igual. “Entre el soroll dels cotxes del carrer i de la gent que atrafegada passa he vist molt clar que són molts [i moltes] les que lluiten i com tu calladament treballen”. L’home dels cabells blancs, era en Gregorio López Raimundo, el més clandestí, veníem d’una lluita que és sorda i constant, jo vinc d’un silenci antic i molt llarg. Jo vinc d’un silenci que no és resignat. També va ser membre actiu de la nostra entitat.]
La gent de la nostra Associació ha participat i participa activament, des del primer dia amb el Centre Salvador Allende i el Comitè ciutadà per l’Homenatge a Salvador Allende en la preservació d’aquesta memòria i els seus valors ètics. Estem molt orgullosos de ser-hi.
Enguany, la relació de Xile amb la nostra Associació ha estat molt estreta. L’escriptora Carolina Espinoza ens recordava aquest dijous, 11 de setembre, la vigència del programa de les 40 mesures de la Unidat Popular. També la importància de la transmissió de la memòria:
“Ahí estuvo su acción transformadora (…) Todo lo que vino después de los 1.000 días de la Unidad Popular y el terror impuesto en 17 años de dictadura cívico militar, lo hemos sabido por vivencias propias.
Los caminos tejidos por la historia oral en el testimonio de los protagonistas, el homenaje a las víctimas, los espacios de memoria defendidos a capa y espada por sus supervivientes, las fotos familiares, las arpilleras, las canciones, han jugado un papel clave en la reconstrucción de esa memoria.”
Durant aquest any hem presentat a la Model, en el marc de l’exposició de les Generacións TOP el llibre de Carolina, Exiliadas. Hem tingut la visita, exposició i taller de les Arpilleras. El 17 de maig vam retre homenatge a l’ Asociación de Familiares y Detenidos y Desaparecidos i a la Vicaria de la Solidaridad. De tot plegat conservem un bon grapat de fotografies a la nostra Web. I el càntic compartit: “Y al corazón del amigo abre la muralla”.
[Properament, el dia 18 d’octubre tindrem a la Sala d’Actes de la Model el concert: “Guerres i guitarres”. Un recital de poesia i música inspirat en Guernica, el bombardeig i la interpretació del quadre pintat per Picasso l’any 1937 per encàrrec de la II República.]
La Memòria democràtica és informació, és cultura, és coneixement i és reconeixement. Per aquesta raó les forces reaccionaries i negacionistes, arreu del món, la volen suprimir de les assignatures i de les aules de formació.
Avui hi som aquí per proclamar que la Memòria té a veure amb els Drets humans universals, i la defensa dels valors democràtics, amb el dret a l’habitatge, la sanitat, l’escola pública i els drets cívics i socials per a totes les persones migrades i refugiades. Per avançar amb les polítiques d’igualtat de les dones i de totes les persones.
La Memòria com antídot contra la por, la desinformació i la resignació. Per dir NO a les Guerres, i NO als blocs militars, també a l’OTAN, i
NO a les dinàmiques armamentístiques i de confrontació imperialistes.
I com no pot ser d’altre manera, fem nostre el Manifest llegit a la Plaça Salvador Allende el passat dia 11. Al costat de les injustícies i per lluitar contra les desigualtats creixents, les guerres i els genocidis.
AVUI LA SITUACIÓ A GAZA ÉS MÉS QUE UNA TRAGÈDIA, ÉS UN EXTERMINI, QUE AFECTA A TOTA LA COMUNITAT INTERNACIONAL. NO SOM INDIFERENTS. CAL CONDEMNAR I ATURAR AQUESTA BARBARIE, AQUEST GENOCIDI. DES DELS GOVERS I LES INSTITUCIONS, I DES DE LA SOCIETAT ORGANITZADA.
Per això volem manifestar el nostre suport a la Flota de vaixells de la llibertat que navega, contra totes les adversitats, per arribar a Gaza. I també a totes les manifestacions en favor del poble palestí arreu del món per la seva dignitat i el desig de viure en pau, i a la seva terra.
Companyes i companys. NO a la RESIGNACIÓ, com vam aprendre de Salvador Allende i de les persones que ens han precedit.
Militar a l’esperança és la nostra obligació, la nostra disciplina. Venim d’on venim, de defensar la causa i el cant general de la humanitat. Cooperació, cultura i consciència social.
Avui en aquest cant universal, recordant Víctor Jara, vull afegir també el nom de Lina Òdena, va morir al front de Granada, un 14 de setembre de l’any 1936, lluitant contra el feixisme. Era de la JSUC, i ella, una barcelonina, va ser capdavantera propiciant la unitat de socialistes i comunistes per aturar el feixismes a Europa, tenia 25 anys. La seva imatge, va ser exhibida al Pavelló de la República, Exposició Universal de París de 1937, i es pot veure ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Estimat Víctor Jara, que el teu somriure i la teva memòria ens il·lumini.
O com ens va escriure Andrés López Awad, en una dedicatòria en la presentació del seu llibre sobre Carmelo Soria:
Que las sonrisas de nuestro pasado siempre iluminen nuestro futuro.
Domènec Martínez García. Junta Directiva ACPEPF
