Parròquies obreres  i antifranquisme a Terrassa, 1963- 1977

per Joan Coma i Ainsa, Historiador i membre de la Comissió Pedagògica de la ACPEPF

El dia 29 d’abril hem afegit una nova placa a l’itinerari de la ruta de la memòria democràtica a Terrassa. En aquesta ocasió hem volgut, a més a més, retre homenatge als capellans i les comunitats cristianes que es van implicar a la nostra ciutat, als anys 60 i 70, en la defensa de les persones més vulnerables. En Joan Coma, historiador, va ser la persona encarregada de fer l’argumentari.

Terrassa té un impressionant actiu de lluita democràtica i fou un referent de la resistència contra la dictadura franquista i en la lluita per a la recuperació de les llibertats democràtiques i nacionals. Per tal de donar-lo a conèixer l’Ajuntament de Terrassa desenvolupa el programa “Terrassa T Memòria” juntament amb entitats, associacions de memòria i persones estudioses del tema, aplegades a l’Espai de la Memòria i els Valors Democràtics de Terrassa.

En aquest marc, el Programa de Plaques de Memòria, assenyalen indrets on s’han produït esdeveniments o bé han realitzat la seva activitat persones que han protagonitzat actes o trajectòries personals importants de la nostra història recent, així les plaques commemoratives fan que la memòria democràtica formi part del paisatge urbà. Des de 2017 fins avui se n’han instal·lat onze, de les quals podem dir que set corresponen a la memòria obrera i antifranquista de la ciutat.

Enguany hem posat una nova placa a la Plaça de la Immaculada del barri d’Ègara, en homenatge la paper que van tendir la Parròquia de Sant Llorenç en l’acolliment d’activitats de entitats, partits i sindicats clandestins i en record del conjunt de capellans i comunitats cristianes que posant-se al costat de les lluites populars, ho van fer possible.

El text que segueix pretén ser, més que una crònica, una breu síntesi explicativa dels esdeveniments d’aquells anys de franquisme i transició, del paper que hi van tenir els clergues i les comunitats cristianes i també, de les conseqüències que van tenir pels barris, la seva gent i la ciutat de Terrassa.

A tall d’introducció

L’Església catòlica, amb la jerarquia i les autoritats eclesiàstiques al capdavant,  va ser un dels pilars del règim franquista, des del seu origen amb el seu suport entusiasta al cop d’estat dels generals contra la República, durant la guerra, que qualificà de Cruzada, i al llarg dels trenta-sis anys posteriors de dictadura. Així ho demostrava a Terrassa l’alcalde Clapés, quan adreçant-se als capellans que,  venien a la nova parròquia d’Egara els va mostrar la seva admiració per venir a domar la fiera, corria l’any 1964. Era conscient l’alcalde del perill que implicaven els barris obrers que creixien sense parar, i sense ordre ni concert, a la perifèria de la ciutat i del paper que hi podia, hi devia segons ell, jugar l’església catòlica. Però no va anar així, de cap manera: la nova parròquia de San Lorenzo  – que abastava els barris de Sant Llorenç, Egara i Les Arenes ⁱ portada, des de l’estiu de 1963, per en Damià Sánchez Bustamante ⁱⁱ i Joan Rofes ⁱⁱⁱ que hi va arribà a primers de 1964 – es va convertir en una parròquia obrera i conciliar, lluny, molt lluny, del nacional-catolicisme tridentí que donava suport i contingut ideològic al regim franquista.

En paral·lel, va arribar al barri de Les Arenes l’Alejandro Garcia Duran de Lara, escolapi, on en pocs anys aixeca una escola, que alhora va ser  centre cultural del barri, i es posà al capdavant d’una comunitat que, juntament amb l’Associació de Veïns, serien les animes del barri i impulsores de reivindicacions, projectes i realitzacions emblemàtiques d’un barri humil i molt castigat per la riuada del 1962. Més endavant s’incorporaren, entre d’altres, Josep Ma. Segura, Esteve Ascacibar i Ferran Sans Pasqual.

En Damià, en Joan i l’Alex, són el nucli inicial de les comunitats de capellans que es van instal·lar a la ciutat i que seguint l’ensenyament del Concili Vaticà II, volien canviar l’Església, posar-la al costat del pobres i recuperar l’esperit  inicial del cristianisme. Ho explica molt bé en al seu llibre Egara, una parròquia obrera bajo en franquismo 1963-1977 ^iv, en Josep Ricart Oller, jesuïta que arribà a Terrassa uns anys més tard, el 1968. Una petita comunitat de jesuïtes, procedents de Misión Obrera de l’orde, s’instal·laren al barri. Entre ells en Santi i Manel Marcet ^v, en Victor Blajot, Ignasi Salvat, Victor Codina i Ramir Pàmpols.

A d’altres barris també van arribar capellans compromesos i amb aquest nou tarannà, n’Agustí Daura a Ca N’Anglada, on s’obri un important conflicte amb el bisbat i les jerarquies locals del règim. També a les parròquies de Sant Pere, San Josep -al barri de Can Palet- i la Sagrada Família ^vi, amb en Joaquim Garrit – que als primers setanta aterrarà a Ca N’Anglada- i més tard, 1972,  en Jaume Desquens, esdevindran, amb els diferents grups d’esplais i d’escoltisme, plataformes de nuclis contestataris.

La parròquia de Sant Llorenç, Egara i Les Arenes

A Egara el nou rector en Damià Sánchez Bustamante i el seu company de seminari Joan Rofes, arriben amb il·lusió, impregnats de voluntat de renovació  i immersos en una profunda reflexió sobre la seva praxis que la voldran amb menys rituals i més reflexió espiritual. Per tal d’acostar-se al barri i la seva gent, convocaran assemblees als tres barris on plantejaren la seva visió i propostes per a la parròquia.

Aniran arribant els canvis: suprimir els aranzels, es a dir, el cobrament per les cerimònies bodes, comunions i enterrament que ni havia de diferents categories i preus; posar l’economia de la parròquia en mans de la comunitat- una comissió de seglars se’n faria càrrec – i  renunciar al sou de l’Estat per posar-se a treballar per guanyar-se la vida,  com qualsevol altre persona. També s’implementaran els canvis litúrgics que implicava el Concili com ara, la supressió del llatí, fent la missa de cara a la comunitat i d’altres canvis en la celebracions – per ex. En les comunions –  que generaren rebombori al barri i a la ciutat.  I en les homilies es començarà a parlar dels problemes de la gent, de les seves necessitats i les dels barris, del paper de l’Església, de justícia, … i un llarg etcètera.

El compromís amb la gent, la formació d’una comunitat, l’obertura de la parròquia a tothom, fer denuncies públiques de les deficiències dels barris, impulsar l’associacionisme veïnal són la mostra d’un fort compromís social que, inevitablement, va portar al conflicte: el mateix 1964, ja hi ha un grup de persones que contesten una homilia amb crits de Arriba España, i es munta el primer aldarull contra los curas cabrones. Una revista falangista, Qué pasa,  denuncia la parròquia com a palenque de la subversón política ^vii. La tensió arribà a la pròpia feligresia: algunes persones vinculades al règim, els amics de primera hora que compartien amb l’alcalde Clapés allò de venir a domar la fera, van abandonar la parròquia metre s’hi acostaren d’altres que mai s’haguessin pensat que ho farien.

Mes endavant, el compromís social va portar al compromís polític: treballar per la igualtat va portar a parlar i lluitar, per la justícia. Indefectiblement s’havia d’arribar a l’antifranquiesme. La dictadura era instrument de la injustícia i la desigualtat, calia combatre-la i lluitar per les llibertats que negava al poble. Així doncs, l’esperit de lluita havia substituït a l’esperit de resignació de l’església oficial, el conflicte estava servit!

Les autoritats franquistes i també la jerarquia catòlica, van veure clar el risc que significava tot plegat pel sistema polític i eclesiàstic, la qual cosa explica la tremenda agressivitat que es desferma contra les parròquies contestatàries de San Cristòfol a Ca N’Anglada ^viii i la de Sant Llorenç a Egara. Entre 1965 i 1977 hi hagué de tot: aldarulls i vigilància policial a les misses, atacs als edificis, agressions a les persones,  intromissions i registres als locals parroquials, detencions  i empresonament dels capellans, … . La crònica que en fa en Pep Ricart ^ix és apassionant, gairebé novel·lesca, reproduir-la  és impossible en un article com aquest, en referenciarem de manera breu i cronològicament els fets més significatius.

La primera actuació de la policia fou el 1965 amb motiu d’una xerrada sobre el Concili, es dedicà a identificar tots els participants a la sortida – les dones no van ser molestades – que foren apuntats religiosament en un llistat. Evidentment, fou motiu de les primeres queixes i corresponent informe al bisbat.

l’any 1966, té com a fita, la manifestació de les sotanes de l’11 de maig a Barcelona. Un grup de mes d’un centenar de capellans surt de la catedral per dirigir-se a la comissaria de Via Laietana, per entregar un escrit de protesta per la detenció i tortura d’un estudiant, Joaquim Boix. La policia actuà amb contundència, apallissant i perseguint un grup d’homes que corrien con las sotanas arremangadas, tots menys l’Alexandre Garcia-Duran que resta quiet i va rebre una autentica pluja de cops ^x.

El 1967 segueix sent conflictiu, la crisi industrial es concreta en tancament d’empreses, destaca l’anomenada Manifestació de les pedres ^xi. Els capellans,  ben integrats en al dinàmica de Terrassa la roja, participen en l’emblemàtica manifestació. La nit del 27 d’octubre són detinguts en Joan, en Damià i l’Agustí Daura ^xii i significarà el seu processament pel TOP, Tribunal d’Ordre Públic: el procés va quedar en via morta, però per les autoritats locals la sentència era ja definitiva, estos curas son comunistas ^xiii.

L’any 1968 és el de l’establiment al barri de la comunitat de jesuïtes, arriben en Josep Ricart, els germans Manel i Santi Marcet, Victor Blajot. En Pep Ricart treballarà a l’empresa tèxtil Saifa Keller i Manel i Victor a les emblemàtiques empreses AEG i Fontanals, respectivament. També arribarà a Les Arenes en Ferran Sans ^xiv, que farà costat a l’Alexandre Garcia-Duran. Les parròquies van continuar aixoplugant l’activitat del moviment obrer i les homilies denuncien detencions i tortures i es fan ressò de tots i cadascun dels conflictes que es viuen a la ciutat, a Catalunya i a Espanya.

El 1970  és l’any de la gran vaga de l’AEG, en que la parròquia es veurà ben implicada: acollirà els vaguistes, després que fossin expulsats de l’església Ca N’Anglada, també es produirà un tancament a la catedral de Barcelona en que fou detingut Joan Rofes i que comportarà un enfrontament directe amb la jerarquia eclesiàstica.

Es fa habitual la presencia de la policia en els misses, que prenen nota i fins tot graven en magnetòfons portàtils les homilies. En alguna ocasió se’ls reserva el lloc amb un cartell enganxat a un parell de cadires. D’aquestes actuacions se’n van derivant citacions a comissaria i al jutjats, per on van passant religiosament a declarar tots els capellans Als despatxos parroquials es reben anònims plens d’amenaces, la situació personal dels afectats és molt difícil, amb amenaces i alguna agressió perpetrada per gent vinculada al Règim, membres de la Guardia de Franco o falangistes.

A l’octubre de 1971, en Pep Ricart, juntament amb dues noies i dos nois més, és detingut al carrer La Rasa – ahir General Mola – en una manifestació convocada per CC OO de protesta per al mort d’un treballador de la SEAT: detinguts per la Guardia Civil, passen una nit d’interrogatoris a la caserna del carrer de Sant Leopold, es mengen uns papers comprometedors que portaven i amaguen un pin de la Joventut Comunista darrera el retrat de Franco ^xv. Van ser traslladats a la presó Model, els homes i a la presó de La Trinitat, les dones; van ser alliberats al cap d’un mes i jutjats a Madrid pel TOP  dos anys mes tard ^xvi. El mateix mes, un còctel molotov crema la porta de l’església d’Egarà, de matinada i després de que un grupet de persones entonessin el Cara al Sol, ja era la segona vegada.

Durant els anys següents la pressió sobre la parròquia continuarà. La policia  fa seguiment dels capellans, i intenta saber qui i quan es reuneix a les dependències parroquials. De fet s’hi reunia tota mena de gent i entitats, des de vaguistes de diferents empreses, sindicats i partits clandestins – principalment Comissions Obreres i el PSUC, que són ja gairebé hegemònics a la ciutat – grups de joves, etc.

L’any 1973 culmina amb l’anomenat Sacco d’Egara^xvii: la policia ocupa l’església la nit de Sant Esteve, manté emmanillats els capellans i deté a tothom que passava per allà. L’escorcoll el porten a terme 17 inspectors mentre la Policia Armada – els grisos – amb cascos i porres, envolten l’església i romandran a la plaça de la Immaculada i entorns fins a quarts de tres de la matinada. És la carta de presentació d’un nou comissari en cap, que havia declarat en arribar a Terrassa que acabaria en quatre dies  amb los curas comunistas de San Lorenzo, tota una declaració d’intencions que no trigà en concretar violentament. Això sí, no van aconseguir acabar amb res, van constatar que s’hi guardava de tot – es van endur un munt de propaganda de partits diversos, de CCOO i de la pròpia parròquia- i que no hi havia la multicopista que buscaven. El dia 27 alguns arxius i la resta de documentació que va ser trasllada pels propis capellans al Centre Borja de Sant Cugat. Els fets causaren consternació a la ciutat i les mostres de solidaritat arribaren d’arreu. Fins i tot, la nota explicativa que es va llegir a totes les parròquies comptava amb l’autorització del Cardenal de Barcelona, Mn Jubany.

Davant la intransigència del regim franquista i de la pròpia jerarquia, un cert desencís havia anat entrant en el col·lectiu, la duresa de la lluita s’anirà cobrant les primeres víctimes. En Joan Rofes renuncia ^xviii a exercir com a sacerdot i l’any següent marxa a Sabadell on treballarà de mestre. L’Alexandre García-Duran, l’escolapi de Les Arenes, marxa a Mèxic.

Durant l’any 1974 tot el cicle litúrgic ve acompanyat de la reflexió comunitària i compartida sobre la reconciliació entre persones i la responsabilitat social dels cristians. La parròquia continua denunciant el que passa a la ciutat, afectada per la profunda crisi del sector tèxtil, amb les detencions i maltractaments a joves obrers,  i al país, que viu estorat el judici i execució de Salvador Puig Antic. A l’estiu s’incorpora com a vicari en Manuel Seliva, Manolo, terrassenc de Ca N’Anglada, provinent del Poble Nou de Barcelona una parròquia obrera i compromesa, molt en la línia d’Ègara.

El 1975, l’any dels darrers ajusticiaments del règim i de la mort del dictador, és convuls i difícil. Al febrer, van detenir en Josep Ricart per llegir fragments d’una carta d’en Josep Ma Xirinacs. El van a buscar  a la fàbrica treballava, i conduit directament a Carabanchel, Madrid, i l’empresa aprofità per despatxar-lo, per incomparecencia en el lugar de trabajo. De fet, es tractà d’una conxorxa articulada des de la CNS, el sindicat vertical franquista, contra en Pep, enlace sindical a l‘empresa  Saifa Keller i molt actiu en la lluita contra el Plan de Reestructuración de la industria tèxtil que comportava tancament d’empreses i milers d’acomiadaments.

Mort el dictador, la demanda d’amnistia és un clam: impulsat per totes les parròquies, s’havia fet un acte Pro amnistia al Sant Esperit, amb una nodrida participació. La parròquia  participa en la campanya dels Captaires de la Pau  –encapçalats per Josep Ma Xirinacs i en Josep Ricart –  que havent protagonitzat una vaga de fam de quatre setmanes a Montserrat,  celebren la missa de la Nit de Nadal a Egara que es converteix en un gran acte de solidaritat  – de comunió – entre la comunitat cristiana i el seu entorn, el resultat palpable de la voluntat d’obrir l’església a tothom i que tothom si sentis acollit, fos creient o no ^xix.

Durant l’any 1976, La parròquia dóna suport a totes les activitats del moviment obrer en els diferents conflictes laborals – amb tancament al Sant Esperit inclòs – de la ciutat, al moviment dels objectors de consciència, als mestres en vaga, … i un llarg etcètera. També a les activitats de l’Assemblea Democràtica de Terrassa, que promou les mobilitzacions unitàries, inclosa la primera commemoració de la Diada de l’11 de setembre, amb una manifestació “legal” celebrada el dia10.

Amb la transició cap a la democràcia, ja a prop de la legalització de partits i sindicats, es va fent evident que les esglésies han de deixar de ser els seus espais de reunió i les parròquies han de deixar de ser els referents,  i veritables centres logístics de l’antifranquisme, que han estat en la clandestinitat. Han de reconduir i repensar el seu propi paper.

Però la lluita per transformar la realitat també transforma a les persones. Això va passar a les comunitats cristianes i molt especialment als que encapçalaren la lluita per transformar l’església i la societat. Al llarg dels anys, no ho oblidem pas, uns anys en un context extraordinàriament difícil, les dificultats són enormes, els èxits relatius, les resistències ferotges, els costos personals també seran grans, …  i van apareixent contradiccions que posaran en crisi les persones i el propi procés de canvi.

La comunitat patirà una crisi que portarà a la diàspora dels capellans, alguns dels quals aniran deixant el sacerdoci: Alexandre Garcia Duran havia  marxat a Mèxic ^xx ja l’any 1973, Joan Rofes treballa des de 1974 de professor a Sabadell i Damià Sánchez està també fora de la parròquia, des de finals del 1976. Manel Marcet es casa el mateix any 76, però era a Anglaterra des del 75, i en Victor Blajot ho farà l’any següent. Conscients dels canvi a la parròquia i al barri, l’equip s’ha dissolt.

A Egara, Manolo Seliva, juntament amb Pep Ricart a Sant Llorenç i Ferran Sans a Les Arenes, continuen, tirant endavant la parròquia. Durant la Transició i en els primers passos de la Democràcia, en Josep Ricart estudiarà infermeria i treballa a l’Hospital de Sant Llàtzer. Durà a terme una intensa tasca sindical com a dirigent de CCOO i també política en el PSUC. Liderarà la comunitat del barri de Sant Llorenç, celebrarà les misses a la capella de les carmelites i tindrà la tasca de recosir les relacions entre les monges, la pròpia comunitat i la gent de missa i prou que va retornar a la parròquia.

A Les Arenes, Ferran Sans portarà la comunitat del barri en el que resideix acollint a casa a tothom que ho necessita. Continuarà amb les celebracions a la capella i s’incorpora com a mestre a la nova escola que sorgeix l’any 1975 de la fusió entre l’escola Joan XXIII –l’escola de patronat fundada per l’Alexandre Garcia-Duran, en  fallida econòmica – i l’escola pública de nenes que s’havia construït just al costat. Va desenvolupar una immensa labor socioeducativa al barri, sent l’anima de l’esplai, impulsant grups excursionistes i donant suport al Centre Juvenil.

A Egara Manolo Seliva entoma la tasca de posar pau ^xxi a la parròquia, a la que retornen després d el marxa d’en Joan i en Damià, feligresos disconformes amb la línia radical que aquests van impulsar. Recosir, integrar en una sola comunitat gent de pensament tan diferent, sumar esforços per construir una parròquia que no perdés els avenços aconseguits i s’adaptés als nous temps va ser la tasca dels anys en que hi restà.

Però més aviat que tard, les coses canvien, l’any 1984 en Josep Ricard marxarà cap a Nicaragua^xxii i en Ferran cap a Senegal^xxiii, l’any 1990. Manolo Seliva continuarà com a rector de la parròquia fins l’any 1993,  … fer la crònica de tot plegat seria ja part una altra història.

A manera de conclusió

La brutalitat de l’actuació repressiva contra les parròquies de Sant Cristòfol i Sant Llorenç ens mostra la importància que va tenir la seva lluita. El  Règim intentava contenir la implicació social i política de clergues i seglars d’aquestes parròquies –i d’altres arreu de l’Estat -, violant drets humans i  conculcant el Concordat, mentre veia amb estupor el comportament transgressor respecte la legalitat franquista que tenia una part de l’església catòlica, un dels seus pilars i que seguia sustentant amb milers de milions. 

L’Església va viure a partir de Concili Vaticà II, una transformació profunda. Els canvis van cristal·litzar a la nostra ciutat en la majoria de les parròquies i especialment a Ègara i Ca N’Anglada, on els equips de capellans es van implicar en la lluita política i social de l’època, aglutinant al seu entorn unes comunitats fortes, lluitadores, obertes i compromeses amb el seu entorn. El temps que van viure no va ser fàcil i va comportar esforços tan grans que van acabar evidenciant contradiccions i dificultats insalvables: la resposta de la pròpia institució eclesiàstica, el que implicava el celibat en la vida comunitària, el desgast d’un a implicació total i sense escletxes, … cremant els protagonistes, que van prendre com ja em vist, camins diversos.

A partir de de 1979, la progressiva normalització democràtica, va restar protagonisme a les parròquies en la lluita social col·lectiva, canalitzada per entitats i institucions democràtiques, però res va ser ja igual en les comunitats cristianes, els barris i la ciutat.

Bibliografia

Conxita Armengol i Mitjans.- La asimilación de los immigrantes en Tarrasa. Ed. Fundació Torre del Palau. Terrassa, 2016.

Felip Blai.- Sant Llorenç, Terrassa. Col. Els barris d’ADIGSA núm. 42. Ed. Departament de Benestar Social, Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1995

Jaume Comellas i Joan J. Montoliu.- Historia d’un barri de Terrassa. AA VV de Les Arenes – Can Montllor- La Grípia. Terrassa, 1989.

DDAA.- Agustí Daura. Col·lecció Homenatges. Ed. Ajuntament de Terrassa, 1998.

DDAA.- Ferran Sans i Antoni Martínez. Col·lecció Homenatges. Ed. Ajuntament de Terrassa, 2008.

DDAA.- Joaquima de Vedruna Terrassa. Des de 1956 fent escola. Edita Fundació Privada Educativa Vedruna. Barcelona, 2009.

Rafael Espinosa i Ramón Capolat.- 1er semestre del 1976. Moviment obrer davant el continuisme franquista. Ed. CCOO. Vallès Occ-Catalunya Central. 2024.

Josep Lluís Lacueva, Manuel Márquez i Lourdes Plans.- Combat per la llibertat. Ed. Fundació Torre del Palau. Terrassa, 2007.

Josep Lluís Lacueva.- La conformació d’una ciutat. Immigració, societat i economia (1900-1985). Ed. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2008.

Temps de fractura d’una església nacionalcatòlica I. Diari de Terrassa, juliol de 2015.

Parròquies obreres contra el franquisme II i III. Diari de Terrassa, setembre de 2018.

Pere Negre i Rigol.- Els “altres catalans” a la Terrassa de 1965. Ed. Fundació Torre del Palau. Terrassa 2018.

Montserrat Oliva Vila.- El barri d’Egara. Terrassa. Els barris d’ADIGSA núm. 45. Ed. Departament de Benestar Social, Generalitat de Catalunya. Barcelona.

Josep Ricart Oller.- Egara, una parroqia obrera bajo el franquismo 1963-1977. Editora pedagògica del Vallès.  Terrassa, 1979.

Una setmana a “La Modelo”,  relat inèdit dipositat a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa.

Ramon Rius i Mosoll.- Parròquia de la Sagrada Família. Quaranta anys d’història i vida (Terrassa 1932-1972).Ed. Fundació Torre del Palau. Terrassa, 2008.