per Beatriz Silva, autora i editora de «CHILE, 50 años después», una publicació, prologada per Michelle Bachelet i amb epíleg de Carlos Castresana, indispensable para conèixer les claus de la crisi política i social, la més important des de la recuperació de la democràcia.
Quan les persones entraven a Villa Grimaldi, la visió es reduïa al que podien distingir per sota de la bena que els cobria els ulls. La bena els acompanyava tot el temps. Els impedia veure la cara dels seus victimaris però podien distingir els seus propis peus quan es dirigien al bany o a la sala de tortura, els turmells dels companys, les rajoles i les llambordes del terra i la grava del jardí.
La bena, pensada com un element més de tortura, els obligava a bolcar-se a dins i veure el món des d’una perspectiva diferent. Es va convertir, per aquesta raó, en un símbol del captiveri per a les persones que van passar per aquesta vella casona que va funcionar entre el 1974 i el 1978 com un dels principals centres de detenció i tortura de la policia secreta de la dictadura xilena, la DINA. Es calcula que unes 4.500 persones van anar a parar a Villa Grimaldi i d’aquestes, hi ha constància que 241 van ser assassinades o fetes desaparèixer.
La vila va ser ocupada pels militars pocs dies després del cop. Fins aquell moment havia estat un lloc d’esbarjo als afores de Santiago, amb jardins, piscina i una decoració d’estil italià, on s’organitzaven activitats culturals i lectures de poesia. Els militars, al comandament del general Manuel Contreras, van obligar el propietari, Emilio Vasallo, a vendre’ls la propietat i la van rebatejar com a Caserna Terranova. Van mantenir el casalot per a tasques administratives i van aixecar galpons als jardins que van organitzar en base a diferents tipus de cel·les.
Hi havia les “cases Corvi”, que eren similars a un petit armari i s’utilitzaven per obligar les persones detingudes a romandre dempeus i a les fosques durant dies. També hi havia les anomenades “cases Xile”, que tenien una mida més gran i albergaven vuit lliteres i 50 homes. A les “cases Xile” els presoners romanien tancats entre els interrogatoris i les anades i vingudes a la sala de tortura. Les dones tenien una cel·la especial única de 24 metres quadrats en què 30 presoneres es repartien tres lliteres. Aquest espai s’ubicava al costat d’una sala de tortura, per això les dones que passaven per Villa Grimaldi escoltaven dia i nit els crits.
Amb la dissolució de la DINA el 1978, la propietat va passar a les mans dels seus hereus, el CNI, que van intentar fer desaparèixer les evidències de manera que, quan el 1994 un grup de veïns i d’organitzacions de defensa dels drets humans va recuperar el lloc, va trobar només runes. L’Estat xilè va decidir llavors expropiar el recinte que es va convertir el 1997 en allò que és avui: el Parc per la Pau Villa Grimaldi, un lloc de memòria, recolliment i reparació simbòlica que és visitat per més de 20.000 persones cada any i que el 2004 va ser declarat Monument nacional.
La seva superfície de 10.400 metres quadrats acull jardins, un teatre obert on es fan representacions artístiques i trobades relacionades amb la memòria, però també arbres, escultures i fonts d’aigua que simbolitzen i recorden les víctimes. Moltes són a terra per mantenir la mirada de les persones presoneres que romanien sempre embenades. En un mur enorme construït en pedra s’han gravat els noms de les persones executades o desaparegudes de Villa Grimaldi i als jardins s’ha reconstruït un antic roserar que ara ret homenatge a les dones desaparegudes i executades durant la dictadura.
L’antiga porta d’accés, que era el lloc on ingressaven totes les persones detingudes, va ser clausurada per simbolitzar que aquesta porta mai més no seria transitada. El parc actual s’ha anat aixecant per etapes i les víctimes i els familiars han participat en les decisions. Un enorme arbre ombú que va sobreviure a la destrucció i que era utilitzat pels torturadors per als penjaments, ha estat rebatejat com a arbre de l’esperança i roman com a testimoni a la zona on s’ubicaven les cel·les i les sales de tortura.
També es va reconstruir l’antiga torre que presidia el lloc i que era on passaven les persones que estaven destinades a no sobreviure. Allí hi ha dibuixos i descripcions de les tortures que es practicaven i un esquema dels responsables amb les seves fotos, noms i estructura de comandament. El 2007 es va afegir a l’entrada del parc un monument amb la forma d’un cub girat en què es conserven restes dels rails de ferrocarril recuperats de la badia de Quintero i que van ser utilitzats com a llast per llançar cossos al mar i ocultar l’evidència dels crims.
El parc és una combinació de testimonis visuals i escrits, dibuixos i maquetes, que expliquen el que va passar, però també és un memorial en record de les víctimes. Prendre les decisions sobre què fer amb Villa Grimaldi no va ser fàcil. Un grup era partidari de la seva reconstrucció mentre que un altre volia destruir tots els vestigis i aixecar un parc que fos un lloc de reflexió i pau. Un tercer grup, que va ser el que es va imposar, va proposar mantenir elements de memòria, per conèixer el que havia passat allà, però també un parc que servís per al recolliment.
Villa Grimaldi va ser el primer centre de detenció i tortura del Con Sud recuperat per a la memòria i moltes preguntes que es van plantejar el 1994 continuen obertes. Com es converteix un espai de repressió i tortura en un lloc de memòria? Què cal exhibir i què no? De quina manera s’articula la relació entre el passat i el present? Algunes qüestions són compartides amb altres llocs de memòria, com el camp d’extermini d’Auschwitz, i és com garantir que un lloc de terror no es converteixi en un parc temàtic. També hi ha la qüestió de les decisions. Qui les pren? Les víctimes o la societat en conjunt? És possible aconseguir una reparació simbòlica?
Quan el Parc per la Pau Villa Grimaldi ja estava obert, alguns familiars van notar la deshumanització amb què es representava les víctimes que no eren més que números o noms. Es va crear llavors la “Sala de la memòria” que reuneix objectes personals d’algunes d’elles per mostrar que eren persones que llegien, cantaven, estimaven. En aquest espai hi ha fotos, cartes, llibres, peces de roba i petits records. Entre aquests, els de Carlos Carrasco Matus, un militar de 21 anys que va ser destinat a fer de guàrdia a Villa Grimaldi i que va ajudar les persones detingudes. Quan va ser descobert, el van penjar de l’arbre ombú i el van assotar amb cadenes fins a la mort compartint el destí de les persones que custodiava.
L’expresidenta xilena Michelle Bachelet, filla d’un general de brigada aèria assassinat per la dictadura, va ser una de les persones que va passar per Villa Grimaldi. Va estar tancada deu dies amb la seva mare, Ángela Jeria, encara que mai no es van arribar a veure. Amb motiu dels 50 anys del cop, Bachelet va parlar per primera vegada de la seva experiència i va explicar que a diferència de la majoria de les altres dones que van estar en aquest lloc maleït, ella no va passar per la “parella”, el catre de metall on s’aplicava electricitat. Però que escoltava els crits dia i nit. Diu que en un moment de descans dels interrogatoris, un dels torturadors li va demanar consell sobre la seva filla que volia estudiar medicina, perquè ella ja era a cinquè any de carrera. I es preguntava: “Com vam passar de viure junts als mateixos barris, compartir a les mateixes bases aèries a ser enemics. I que, per tant, podíem ser torturats?”.
