per Andrea Carrera
Des d’Irídia, una entitat que treballa dia a dia en la defensa dels drets humans, celebrem – amb prudència- l’admissió a tràmit de la querella presentada ara fa gairebé un any per l’assassinat de Teófilo del Valle, treballador de la indústria del calçat mort a Elda l’any 1976. Tot i l’esperança que aquesta notícia ha desencadenat, és important recordar que a l’Estat espanyol aquest tipus de querelles se segueixen arxivant sistemàticament, perpetuant la impunitat dels crims del franquisme.
I, malgrat tot, no podem desistir. A l’Estat espanyol, ja s’han presentat més de 115 querelles pels crims del Franquisme, iniciatives que son el reflex d’una lluita constant per aconseguir un dels drets més fonamentals dels processos de memòria: el dret a la justícia. Els crims comesos durant la dictadura franquista, que van afectar milers de persones, no poden quedar impunes, i és fonamental lluitar contra el silenci i la voluntat d’oblit imposada, de manera perfectament calculada, pel règim franquista.
La justícia, però, no és l’únic dret que les víctimes i les persones represaliades mereixen. El dret a la reparació també és essencial, i pot materialitzar-se de diverses formes. En primer lloc, a través de la via penal, amb querelles com la de Teófilo del Valle; però també amb la creació d’espais de memòria, que ajuden a preservar el record de la repressió -però també de la resistència- ocorregudes durant el Franquisme. Un exemple de bones pràctiques respecte als llocs de detenció del Franquisme és l’antiga presó Model de Barcelona que, en el present, és un indret de cultura que acull rellevants actes i activitats de memòria, com les organitzades per l’Associació Catalana de Persones Ex Preses Polítiques del Franquisme en el marc de l’exposició “Generació TOP”. Lamentablement, molts altres llocs de la repressió, com la Prefectura Superior de Policia de Via Laietana de Barcelona o la Direcció General de Seguretat de Madrid, encara no han estat convertits en espais de memòria i, fins i tot, continuen sent utilitzats com a espais policials, com és el cas de la comissaria de Via Laietana. Aquest fet constitueix un greuge que s’ha de corregir de forma immediata.
Aquest greuge és encara més flagrant si tenim en compte que les lleis que garanteixen els drets de justícia i reparació ja existeixen, tant a l’àmbit estatal com a l’autonòmic. Però la realitat és que, malgrat la seva existència, aquestes legislacions no s’apliquen de manera efectiva. Fa gairebé 50 anys de la mort del dictador, i ni les víctimes concretes del Franquisme ni la societat de forma col·lectiva, han assolit de manera plena els drets bàsics en matèria de memòria i justícia transicional.
En un context polític cada vegada més polaritzat i bel·ligerant contra els drets humans, és més necessari que mai defensar aquests drets fonamentals. Les polítiques de memòria estan sent atacades, no només per aquells que volen oblidar la història, sinó també per aquells que volen reescriure-la, tergiversant la veritat. Al País Valencià, a Cantàbria i a Aragó, per exemple, les lleis de memòria han estat derogades o modificades, substituïdes per lleis que, en alguns casos, arriben a comparar la violència franquista amb la violència republicana, la violència d’ETA i fins i tot amb el terrorisme islàmic. A altres comunitats com les Balears, Extremadura i Castella i Lleó, els processos de derogació estan en marxa. Aquestes agressions contra la memòria històrica no són un fet aïllat; formen part d’un atac generalitzat i calculat contra els drets humans i fonamentals, que inclou els drets de les dones, del col·lectiu LGTBIQ+ i de les persones migrants, el dret a l’accés universal a un habitatge digne, entre d’altres.
Aquesta tendència ens preocupa profundament. Per això, és essencial seguir lluitant a favor de les polítiques públiques de memòria de qualitat, que no es limitin a homenatges simbòlics, sinó que tinguin un impacte real en la vida de les víctimes, les seves famílies i de la societat en general, també de les noves generacions que no van viure els horrors de la dictadura. Ja fa 50 anys de la mort del dictador i no podem esperar més.
