Maria Comín Oliveres
La grisor i la negror envoltaven la vida en aquells anys del franquisme, un règim que havia començat amb un cop d’Estat, provocant l’èxode de milers de persones, i empresonant, assassinant i afusellant, i que va acabar igual, amb cinc execucions el 27 de setembre de 1975.
Però tot i aquest règim de terror i de mort sempre hi va haver persones que s’hi van oposar, que es van organitzar i van lluitar pels drets i les llibertats polítiques i socials col·lectives, arriscant la seva vida.
El dictador va morir al llit, però la dictadura va morir als carrers, a les fàbriques, als instituts i universitats, a la premsa, a les esglésies obreres, als barris de les perifèries, on la població organitzada en partits polítics, sindicats, organitzacions estudiantils, associacions cristianes de base, associacions de dones, associacions veïnals, arriscant la seva llibertat i la seva vida es manifestava, reivindicava, organitzava vagues, feia tancades, vagues de fam… oposant-se al règim i defensant els drets i llibertats polítiques i socials col·lectives.
La nostra família vivíem amb intensitat i amb compromís els esdeveniments polítics i socials. Recordo molt bé el Procés o Judici de Burgos (1970), l’execució de Salvador Puig Antich i de Heinz Chez (en aquell moment anomenat “el Polaco”, no tenia ni nom) (1974), els cinc darrers afusellaments amb Txiki entre ells (1975), el Procés 1001 a la direcció de les Comisiones Obreras (1972-1973). Així com les vagues obreres de la Seat, de Camy, de Motor Ibérica…. i en general les mobilitzacions i lluites del Baix Llobregat. I els conflictes i esdeveniments internacionals: la guerra de Vietnam, la fam a Biafra, i els processos convulsos que tenien lloc a l’Amèrica Llatina. Els pares ens ho explicaven i feien entendre, ens en feien partícips com a infants.
El pare, l’Alfonso, amb la coherència que el caracteritzava, ens explicava perquè a casa no compràvem gelats Camy, havien acomiadat un grup d’obrers d’aquella fàbrica per protestar contra les inhumanes condicions de treball. Els productes Nestlé tampoc entraven a casa, Nestlé era còmplice i part activa de la malnutrició i mort per disenteria i diarrees d’infants a l’Amèrica Llatina, a l’Àfrica i a l’Àsia. Mai vam tenir un cotxe Seat, en solidaritat amb els obrers de les seves fàbriques, represaliats, acomiadats i per la mort d’Antonio Ruíz Villalba. I podria seguir.
La mare, la Maria Lluïsa, era la mestra de plàstica de l’escola on anàvem, Escola Santa Anna (escola catalana de pedagogia activa) i s’encarregava de fer el pessebre on hi participaven tots els cursos de l’escola, un gran pessebre amb les figures i altres elements fets per tot l’alumnat, al voltant del gran pi que teníem al pati. El Nadal de l’any 1970, en solidaritat i suport als condemnats en el Procés de Burgos, a la població de Vietnam, on la guerra s’havia agreujat, i als infants de Biafra, vam fer un gran pessebre amb la representació dels pobles de tot el món i els condemnats de Burgos en primer terme davant del naixement. La nostra classe vam fer la població vietnamita, jo concretament vaig fer una dona amb un infant penjat a l’esquena.
A casa també fèiem cada any nosaltres el pessebre amb fang. La mare guardava les figuretes de cada any dins d’una caixa amb la data corresponent. I el Nadal del 1970 el nostre Nadal també va ser solidari amb els condemnats en el Procés de Burgos. Aquell any les figures del pessebre no les vam pintar, les vam deixar només en fang. Un pessebre compost simplement pel naixement i els condemnats del judici de Burgos, amb el cap cot i les mans al darrera.
Així mateix, nosaltres realitzàvem les felicitacions de Nadal, les dibuixàvem i pintàvem a mà una a una. L’any 1975 -tenia 13 anys- vaig fer la felicitació d’un nen d’esquena assenyalant l’estel de Nadal amb la paraula Amnistia escrita a la cua. Em recordo dibuixant aquella felicitació a casa les ties paternes. Estàvem vivint allà, doncs davant com estava la situació política, el pare havia rebut amenaces, els pares i el partit, el PSUC, van decidir que no podíem romandre a casa nostra, i tota la família ens vam mudar. El lloc que van considerar més adequat era la casa familiar paterna a la Rambla del Estudis, al rovell de l’ou de totes les manifestacions i protestes, per ser tan poc “adequat” i “evident” era el més segur. Vam viure clandestinament allà més d’un any, no ho podíem dir a ningú, quan sortíem de l’escola, al baixar dels ferrocarrils, ens separàvem de la resta de companyes i companys per a que no sabessin on vivíem.
Un dia de la tardor de l’any 1976, els pares van arribar a casa les ties, on seguíem vivint, amb una proposta de la reunió de l’Assemblea de Catalunya de la que venien. S’havia acordat, per aquell Nadal de l’any 1976, plantejar una campanya a favor de l’Amnistia: “Per Nadal tots a casa. Amnistia sense exclusions”, amb actes, cartells… i unes felicitacions, per tal de fer-la el més visible possible i que arribés al màxim de persones, llocs, entitats… Les felicitacions de la campanya les vam fer en Cesc, en Perich i jo. En aquella reunió els pares van proposar que jo podia fer una de les felicitacions, i així va ser com vaig participar en la campanya. I de nou al menjador de casa les ties em vaig posar a la tasca, fent un dibuix del mur de la presó Model amb una pintada amb el lema de la campanya i els familiars a fora, d’esquena, de cara al mur.
Aquesta felicitació està reproduïda a la cel·la 8 de l’Exposició “Generacions TOP: Resistir, Protestar, Conquerir” de la Model. Iniciativa que junt amb els actes que s’hi han anat portant a terme dona a conèixer una etapa de la nostra història que no hem d’oblidar. I que permet als qui la vam viure endinsar-nos en la memòria col·lectiva, a l’hora que ens impulsa a rescatar les pròpies experiències. I a compartir amb les noves generacions que els drets i les llibertats que avui gaudim, tot i les seves imperfeccions, són el fruit de les lluites d’ahir.