Generació TOP: Joan Bové (1955) 20 anys quan va morir Franco
Detenció: 26/9/1972
Jutjat pel TOP:
(Testimoni recollit el 31/11/2023 a La Model)
“Em dic Joan Bové Maeztu. Vaig néixer el 18 de març de 1955. Per tant, quan va morir Franco jo tenia 20 anys.
Quan estava fent COU, em vaig organitzar dintre de les Joventuts del Partit Comunista d’Espanya Internacional, que se’n hi deia PCI.
En una manifestació en la qual jo portava una bandera vermella amb la falç i el martell, em van detenir, el 26 de setembre de l’any 72. En una manifestació a Horta en que, en pla defensiu, els membres de la manifestació van tirar còctels molotov i van cremar un jeep de la policia armada, que van haver-hi ferits, sembla.
A resultes d’això vaig estar dos dies a Via Laietana on vaig ser salvatgement torturat. Un dels que em va torturar, que ja vaig denunciar-ho públicament quan vaig fer la meva al·locució davant de Via Laietana, amb la campanya perquè Via Laietana sigui un centre de memòria, vaig denunciar Francisco Anguas Barragán, que, casualment, és l´únic que he pogut identificar, perquè va sortir publicada la seva foto just un any després que m’haguessin detingut a mi. La meva àvia m’anava ensenyant les fotos de tots els que anaven matant ETA i els que anaven morint. Una mica com dient “a veure si és algun salvatge que ha torturat al meu net”, no? Les àvies sempre han sigut… Bé, a aquell el vaig poder identificat perquè va sortir amb nom i cognoms. La resta, evidentment, no se’m presentaven amb el nom i cognom ningú. Em van torturar diferent gent. Em van fer la… lo que se’n diu la cigonya i, bé, i moltes tortures, vull dir, que crec que no ve al cas ara. Vaig estar dos dies en allà, una nit al Palau de Justícia i d’allà em van portar aquí a La Model. Hi vaig estar fins al 12 d’octubre. O sigui vaig estar unes dues setmanes justetes.
Em va portar els papers el jutjat número 13. Vaig mirar la documentació aquests dies. Era el sumari 55/72 del TOP 2. Perquè llavors el TOP ja no donava de sí i van tenir que crear un tribunal d’ordre públic 2. I em va processar per terrorisme. Vaig quedar en llibertat provisional. Tenia que anar a signar cada quinze dies al jutjats que ara estan enderrocats, l’edifici nou.
Bé, jo, després de la mort de Franco, em vaig desorganitzar, però, bé, la meva fitxa policial quedava. I quan em va tocar fer el servei militar em va tocar per casualitat Marina. A Marina ja em van destinar a El Ferrol del Caudillo, que era un dels llocs més lluny dels que em podien enviar. I la setmana següent que es legalitzés el Partit Comunista, el Servei d’Intel·ligència de la Marina… La Marina llavors…, el ministre de Marina es deia Pita da Veiga i era potser del tres…, tots eren molt retrògrads, però pot ser la Marina era dels més fatxes. Va anar una mica a allò fàcil. Jo havia tingut un pis llogat amb altres catalans que coincidien allà perquè tots estàvem…, ens deien puntos rojos, és a dir tots estaven per fitxa policial prèvia i allà ens van enviar, ens vam agafar i ens van portar directament a la presó. Hi vaig estar una setmana incomunicat, a la presó. Em van fer un interrogatori ridícul a uns despatxos i vaig estar gairebé dos mesos a la presó. A llavors va haver…, que va ser una…, és una imatge, vull dir, parlant de la Transició, és un cas…, és un cas típic. Jo les primeres paperetes de vot d’aquesta democràcia les rebo al penal militar, la presó militar de Carranza. Evidentment, quan vaig rebre les paperetes, les vaig agafar i les vaig estripar lògicament perquè pensava: a veure, de què estem parlant? Perquè era… Jo estava al pati de la presó i sentia la campanya electoral del Partit Comunista i de diferents partits. I nosaltres estàvem allà.
Vam sortir de la presó militar l’11 de juny del 77, o sigui quatre dies abans de les primeres eleccions democràtiques. I a llavors vaig estar uns dies per allà al Ferrol. Però ja semblava que era molt perillós i em van desterrar a San Fernando. També sempre a 1.200 kilòmetres de casa. I allà em van fer, bé, vaig seguir, vaig tenir que seguir acabant la mili. Però, el temps que vaig estar al penal militar no em contava de mili. Llavors vaig veure llicenciar el meu reemplaçament i vaig tenir que complir els dies que havia estat a la presó. Va ser una… més mili que vaig haver de fer. En tot això, jo ha havia estat amnistiat perquè l’amnistia va ser, crec, al final del 76 i la van aplicar al llarg del 77. Per tant, no tenia… Jo estava pendent de judici encara quan vaig anar a la mili, però, una vegada t’amnistien ja no, ja no tenia cap causa pendent. Vaig al·legar això a la gent del servei d’intel·ligència dient-los que bueno, que si estava amnistiat, estava amnistiat per tot. “Sí, sí, ja t’ho mirarem, ja t’ho mirarem”. I així va ser la història.
Aquesta és una mica la meva història. Les causes per les quals… són fàcils d’explicar. L’Espanya o la Catalunya del 72 era molt molt molt grisa i qualsevol persona amb una mica de cultura i una mica de sensibilitat veia que allò era una cosa que teníem que enderrocar. Potser també la meva generació va se l’última que vam…, que pensàvem que la revolució era possible. I, per tant, d’alguna manera, pues si venia la policia, pues ens defeníem i era una mica, bé, potser una postura més intransigent que la d’altres que hi havia dintre del moviment antifranquista. Però, bàsicament, i el que ens unia a tots era la lluita contra la dictadura. I aquest és una mica… tot. No sé si vols… En puc afegir més però és una històrica colateral.