Generació TOP: Maria Olivella (2/10/1948) 26 anys quan va morir Franco
Detencions: febrer del 69. Tenia 21 anys quan la van detenir.
Jutjada pel TOP: setembre de 1971. Absolta.
(Testimoni recollit el 31/11/2023 a La Model)
Soc la Maria Olivella. Tinc 75 anys. Vaig néixer a Barcelona el 2 d’octubre de 1948. Vivia al Barri Gòtic. Hi vaig néixer. Vaig anar a col·legi de monges.
No suportava les diferències ja des de molt petita, les injustícies. Primer, vull dir, a l’escola ja et deien que Jesucrist ho arreglava tot. I Déu. I, bé, com que no ho arreglava, així que vaig ser una mica més gran i la meva parella era boy scout i coses d’aquestes, pues vaig trobar un altre camí. I el camí va ser un partit polític. Jo no hi entenia gaire. Simplement volia una mica de justícia, no? I aleshores va anar passant: manifestacions diverses.
I l’any 69, a l’Estat d’excepció, va haver-hi una caiguda molt gran. Jo estava organitzada. Al primer, em sembla que era al PCE. I després vam fer l’anada al PSUC. Aleshores, pues bé, van agafar a la meva parella. I després de la meva parella, jo hagués pogut marxar, m’hagués pogut amagar. Però deien que si t’amagaves se’n portaven als de casa. I jo tenia germanes petites amb els meus pares i vaig pensar: jo aguanto a casa.
I, al febrer del 69, suposo que algú va cantar. Normal perquè estomacaven a la gent. Vull dir no… Aleshores van venir-me a buscar a casa. Jo vivia al carrer Ferran: Via Laietana estava allà mateix. Em van fer vestir, van regirar coses, només es van portar un diari cristià que jo escrivia. No van trobar res més, perquè havíem cremat papers i tot això. Bueno, vam anar caminant des de casa. No em vam venir a buscar en un cotxe. Vam anar caminant. Dos nanos joves al darrere i jo al davant amb un senyor més gran. I anava parlant i em va dir: “Imagino que no te vas a escapar por estas calles”. Digo: “No tengo por qué escaparme, eh”. I, aleshores, vam anar xerrant.
Bueno, vam arribar allà i hi havia tanta gent detinguda que no s’hi cabia. Em van fer la fitxa i em van portar a una comissaria de la Gran Via, a tocar la Plaça Espanya. Allà vaig passar la nit. Vaig trobar un “gris” molt amable. Em va portar un cafè amb llet. Em va dir que em tapés, em va portar una manta i em va dir que hi havia “piojos y que fuera con cuidado”.
Bueno, a l’endemà pues ja em van portar a Via Laitana, em van tornar a fer una fitxa… Per cert, que els meus pares a l’endemà al matí, a primera hora van anar a portar-me coses i jo no hi era i es van pensar que m’havia raptat algú. I, aleshores, bé, després em van portar, ens van portar en una furgoneta a varis d’allà de Via Laietana.
I jo no sabia que existia una presó de dones. Els nois els van deixar aquí (es refereix a la presó Model, on s’està fent la gravació) i a mi em van portar a un lloc que no tenia ni idea, que era La Trinitat. I allà vam entrar, ens van regirar, vaig veure la gent que hi havia allà, era una sala molt gran. I allà vam estar. I, aleshores,… El que passa és que jo estava per lo militar. A llavors, l’entrada, pel que he vist ara als expedients, és que primer estàvem per lo militar i vam passar després al TOP, quan ells van determinat que ja havíem purgat o que havíem… Sé que a la presó, mentre estàvem per lo militar, vam venir tres militars vestits de militar que a mi em van dir una comunicació. I uns d’ells diu: “¿María Olivella quién es? I jo vaig dir: “Yo”. I em va dir: “Tú estás condenada a pena de muerte”. ¿Yooooo?
I vaig saltar com una fura. I es que era un que treballava amb el meu pare, que el meu pare li era jefe (sic) i a més de militar feia de pasante a l’oficina. Bueno, era broma. Però jo vaig dir, “per favor”… Vaig saltar. Però bueno, després va riure i “que no, que Trabajo con tu padre, que era broma”. I jo vaig pensar “collons quina broma”.
Vam estar a la presó. Allà vam fer vida normal. Jo tenia fins i tot la guitarra, tocava la guitarra, vull dir, cantàvem amb les companyes. I després, el dia que baixàvem a prendre el sol estàvem separades de las comuns i després, pues…, allà estàvem. I ens havíem castigat perquè diuen que havíem provocat un guàrdia civil “de mujer a hombre”. I la cosa era que no ens podien portar menjar. Però, aleshores, amb les companyes de baix ens passàvem amb una corda i un pal, ens passàvem menjar.
Després ja de lo militar vam passar al TOP i aleshores el TOP ja es va fer càrrec de tota la història.
Jo vaig entrar a mitjans de febrer i vaig sortir al maig. I aquesta és la història del TOP i de tota la història d’aquests personatges sinistres.
Aleshores, tota la trama del TOP i de tot això ho portava primer el Solé Barberà. Després, el dia del judici, que va ser el setembre del 71, a Madrid, aleshores ho va agafar la Montserrat Avilés, perquè el Solé tenia unes altres coses. Érem vuitanta i pico o cent. Érem molts. I les úniques que vam sortir absoltes érem una companya, la Roser Escric i jo. Resulta que jo no vaig…, encara que m’amenaçaven i tot això no em van pegar. Estic segura que si peguen, canto. Que tampoc sabia gaire cosa, però bé, no em van pegar, m’amenaçaven. Suposo que sortia el Creix per allà. Perquè la companya meva d’allà, estic parlant de Via Laietana, la van penjar pels peus d’una finestra. I jo no vaig cantar perquè ja tenia la meva parella, que ja estava aquí a La Model i al pensar que ell ja hi estava… I, ells mateixos m’ho van dir, em van fotre una quartada, vaig seguir aquella quartada, que jo només anava amb el meu novio (sic), que anàvem a fer berberechos i cervesa i que Bueno, una mica, una mica així.
Al juny del 71 van fer el judici i només aquesta noia, la Roser, i jo vam sortir absoltes. I ja està. A la presó vaig estar del febrer al maig. Vaig estar de cap a mitjans de febrer fins a primer de maig a la presó de l’any 1969, de l’estat d’excepció.