Article del darrer Catalunya Resistent, 116. Us animem a llegir el butlletí sencer, ple de memòria i valors democràtics.
Per Àngels Cordón
Relat basat en fets reals d’Àngels Cordón, membre de l’equip de coordinació de La Model Centre Cultural
El sol de març ja escalfava una mica la tarda i es va animar a fer-ho.
Ben bé una horeta caminant, al seu pas, el pas dels 86 anys, des de la Bordeta.
A la tele deien que es podia entrar a la presó, que es podia veure les cel·les dels presos.
Vestida de diumenge, amb les sabatetes bones, el vestit de flors, l’armilla de ganxet, la bossa de xarol, la panera de roba amb la carmanyola d’alumini i amb l’àlbum de fotos sota el braç, va enfilar cap a la Model.
Només entrar, amb els ulls emboirats i una foto marronosa a la mà, va demanar a aquell senyor d’uniforme, que sap on és el papà?
Com diu senyora? El papà, el meu papà. Es diu Vicenç, Vicenç Garcia Altarriba.
L’uniformat, walkie en mà, avisa a oficines que no entén què diu una àvia.
Una dona jove i ben vestida s’acosta. Digui senyora. Que sap on és el papà?
La cara de la dona és un poema. Mare meva quin panorama.
Vol entrar senyora? Sí filla, vaig a veure si el trobo. Doncs endavant, bona tarda.
Va recórrer diverses vegades tots aquells passadissos tan llargs i tan freds, cridant i plorant. Papà, on ets, que ja pots sortir, la porta està oberta! Va, no facis broma, surt.
La mirada atònita i condescendent dels altres visitants no la tocava.
Ella seguia caminant, agafant amb força la panera, papa surt, que està obert, que he fet els peus de porc que t’agraden.
Fins que esgotada, en Ferran, un informador jovenet, la va trobar asseguda a una cadira del panòptic. L’havia estat observant i de seguida va entendre què passava.
De bracet, van recórrer tota la Model, mentre ella li explicava que al pare se l’havien endut una nit de la fàbrica, que l’havien tancat, que no havia fet res, que tocava el clarinet a la banda de la Bordeta, que li agradaven molt els peus de porc. Que la mamà plorava molt i ja no volia anar a l’envelat. I que venia a dir-li que ja podia sortir, que segur que s’havia despistat. És molt despistat, el papà.
En Ferran la va calmar dient-li que al seu papà l’havien traslladat, que ell s’encarregaria de dir-li que li enviés una postal, aprofitant per demanar-li l’adreça.
La va convidar a un talladet al Forn del Cel. Descafeïnat, maco, gràcies. Deixa’m que et faci un petó. Ets molt maco, sí.
En Ferran va parar un taxi i es va assegurar amb el conductor, que no la perdés de vista fins que no entrés a la porteria.
A casa d’en Ferran sí es parlava d’aquestes coses.
