Enric Cama. Pontons, 14 de juliol 2024
Bon dia,
Amigues i amics, us porto a l’Escola d’Estiu que avui clausurem la salutació de l’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme, i del seu president, Carles Vallejo. És en nom de tota l’associació que rebo aquesta distinció que renova la relació fraternal que uneix a joves i veterans des de fa molt de temps i que és una tradició que cal que conservem.
Abans de res, però, permeteu-me unes paraules d’agraïment per aquesta distinció i aquest emocionant homenatge que acabo de rebre i que és per mi un autèntic honor. Com algunes i alguns sabeu, sempre he mantingut una especial relació amb l’organització de joves, des de fa molts anys. Ja us explicaré una de les raons d’aquesta especial relació.
Sempre he pensat que una associació de joves sòlida i arrelada al seu entorn és una garantia de futur, la garantia de l’imprescindible relleu del nucli dirigent. Però també és imprescindible, en la meva opinió, la barreja de lo vell i de lo nou. La barreja de la gosaria, la força, del pensament crític dels que acaben d’arribar amb l’experiència de la veterania, del coneixement dels que fa temps que lluiten per tirar endavant l’organització.
Aquesta barreja l’he experimentada en la meva vida excursionista, en concret en la pràctica de l’escalada, en la que la millor cordada és la formada per la barreja de joves i veterans. Es forma així un molt bon equilibri.
Abans us he dit que explicaria la meva relació amb l’organització dels joves.
Eren els anys seixanta i jo, amb el meu amic Antoni Broggi, seguíem la política, cercàvem la manera d’entrar en alguna organització, a poder ser de tendència comunista -doncs en aquell temps, s’estenien pel món els Moviments d’Alliberament Nacional -que conformarien el Tercer Món- i arreu ressonava l’èxit de la Revolució Cubana.
En aquells temps buscàvem el PSUC, però no era fàcil trobar-lo. Era difícil establir contactes amb el Partit per qüestions de seguretat, i un cop que creiem que havien entrar al PSUC a les primeres reunions vam veure que hi havia alguna cosa que no quadrava i amb les intervencions que sentíem no hi estàvem gens d’acord. Ens vam preguntar fins i tot si ens havíem equivocat d’organització.
Finalment i a través de les Comissions de Barri, en aquell cas de l’Eixample, vàrem poder establir relació amb el PSUC. De feia temps, jo sentia una gran admiració per la JC, en la qual hi veia uns joves idealistes, valents, agosarats, herois que lluitaven contra la dictadura franquista. Jo tenia la intenció d’afiliar-me a les JC. Tenia 20 anys i escaig, i creia que era el lloc més adequat per militar-hi.
Em varen citar a una trobada amb un representant de la direcció del PSUC, recordo que era a la plaça Molina. Aquest dirigent era el Miguel Núñez, que aleshores no coneixia de res i amb el qual, amb el temps, establiria una gran amistat. La cita era a la plaça Molina i des d’allà vam baixar pel carrer Balmes i vam acabar a la Barceloneta. Em va explicar que darrerament hi havien hagut moltes detencions que havien afeblit l’organització i que feia més falta al PSUC que a la JC. Jo vaig preguntar si això volia dir que jo també seria detingut aviat, i va respondre ràpid i segur que molt possiblement….Efectivament, al cap de poc temps ja estava a La Model.
I des d’aleshores porto 55 anys afiliat al PSUC.
Però mai he deixat de sentir un especial afecte per la Joventut Comunista, o ecologista, o com es digui segons les circumstàncies polítiques del moment.
Sempre he dit que allà on hi ha una munió de joves amb idees, que pensen que el món és pot millorar, que dediquen una bona part del seu temps a construir una societat de lliures i iguals, a construir una societat on un desigual bressol no comporti una desigual vida, a construir una societat de pa i roses per tothom. -com li agradava dir a Miquel Núñez- allà doncs on hi ha un grapat de joves amb aquest esperit, allà tenim les arrels del gran arbre del món nou que substituirà al vell. I allà tenim un motiu per l’esperança.
Una esperança imprescindible per empentar la humanitat cap un món millor.
Un sentiment d’esperança que no podem confondre amb ingenuïtat.
No és un joc canviar el món, és una cosa mols seriosa. Però això vosaltres ja ho sabeu.
De la mateixa manera que sabeu que per formar part d’aquest exèrcit transformador, el primer que hem de tenir clar, permeteu-me que us ho digui, és un claríssim sentiment de que la lluita no és inútil. Molts cops ens trobem massa gent que creu que és inútil l’esforç per canviar les coses. Hem de combatre aquest sentiment. Al meu entendre no hem de perdre de vista que la història de la humanitat està plena d’objectius aconseguits que han millorat la vida de la gent.
I que les passes endavant en aquest sentit han estat molt nombroses. Que des de la revolta d’Espartac i els esclaus de Roma fins la lluita avui dels palestins a Gaza, la història és la historia d’una lluita de classes. I és cert que no sempre s’acaba aconseguint el que és just, però molts cops sí.
La Memòria Democràtica ha projectat llum sobre aquestes realitats que han anat protagonitzant la història. I és evident que en el tema de la Memòria Democràtica s’ha produït una dura lluita que la dreta ha plantejat per controlar el relat històric
Avui som davant d’un combat per la veritat en el qual s’intenta recuperar el relat històric real. Sabem que qui controla el relat històric controla al relat polític, i avui , amb l’excusa d’una revisió crítica, és modifica el record, es tergiversen els fets i es presenten sota un contingut marcadament conservador.
Aquest revisionisme històric té ja alguns exemples notables. A França per exemple, es va començar revisant la importància transformadora de la Revolució Russa tot contraposant-la a la Revolució Francesa. Però després li va tocar el torn a aquesta i es va posar en qüestió, entre moltes d’altres coses, el seu mateix caràcter igualitari. I aviat serà -ja ho comença a ser-ho- la mateixa Il·lustració la que serà revisada negativament.
I així anirem revisant i reinterpretant la història fins arribar al mateix Espartac, el qual al final en serà presentat com un esclau de Roma sense ganes de treballar, borratxo i faldiller que junt amb una colla de trinxeraires van saquejar i assassinar a tort i a dret.
I fa temps que s’està intentant tergiversar la història en un tema molt sensible per nosaltres: les Brigades Internacionals. S’està intentant amb l‘excusa de pretesos documents trets dels arxius del KGB canviar la seva bona imatge. I tenyir-la de negre embrutant una de les històries més boniques del segle XX.
Jo soc membre de Junta Directiva de l’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme, des de 1992, i fa quasi 30 anys que dirigeixo la revista de l‘entitat.
A l’associació he conegut gent admirable que ha passat a la presó una part important de la seva vida. I voldria dir que he aprés moltes coses al seu costat. He treballat molt estretament amb gent com Maria Salvo, que va estar 16 anys empresonada o amb l’Enric Pubill que en va estar 11.
Tots dos van ser presidents de l’entitat amb els quals vaig col·laborar intensament.
Però molts membres de l’associació han passat també llargs anys a la presó. Citaré gent com el mateix Miquel Nuñez, que n’hi va estar 17 anys o Joan Busquets, anarquista, que va estar tancar 20 anys, o García Tristany, 9, o Wilson Batlle –que es va fer el boig per evitar l’execució de la pena de mort- que va estar 18 anys empresonat i al final ja ningú sabia si fingia o no-.
I no voldria deixar de citar al també llibertari Angel Fernández, que va estar 16 anys tancat o a Domènec Serra -marit de la Maria Salvo- amb 14 anys de presó.
I tants que van patir llargues condemnes per haver lluitat per la llibertat.
I deixo pel final el degà dels empresonats polítics del franquisme, Marcos Anna, que va passar 23 anys seguits a les presons de la dictadura i que vaig tenir l’honor de conèixer i col·laborar amb ell a l’Associació Catalana d’Expresos Polítics.
Aquesta gent va ensenyar-me a no ser sectari, a no odiar ni alimentar rancúnia. Allà vaig aprendre que és millor discutir amb un somriure als llavis que amb una ganyota despectiva.
Allà vaig aprendre també que, com deia l’escriptor Txec Milan Kundera, fins i tot en els moments de més profunda dissort podem trobar-hi bellesa, que fins i tot amb gent lluny del nostre pensament podem establir moments d’entesa.
Hem d’estar disposats al pacte, a aconseguir establir aliances, i per això cal analitzar la correlació de forces, estar oberts a algunes cessions sense les quals és impossible arribar al pacte amb d’altres forces diferents.
L’associació, un cop reivindicades qüestions que afavorien materialment els ex-presos, està decididament dedicada a la preservació de la Memòria Democràtica a la defensa de la democràcia i a la lluita antifeixista.
No som un grupet de gent gran que es troba per explicar batalletes, sinó que estem molt actius, a voltes massa i també participem en moltes organitzacions, i som membres de la FEDERACIÓ INTERNACIONAL DE RESISTENTS, que manté ben alta la bandera de l’antifeixisme. Anem a centres educatius de primària i secundària, organitzem cursets de temàtiques polítiques, i coordinem les nostres activitats amb d’altres organitzacions de l’Estat.
Resumint: idees clares de canviar la societat, organització ben estructurada, barreja de la novetat i la veterania, fugir sempre del sectarisme -jo he vist el mal que fa el sectarisme i la idea de que la raó la tenim només nosaltres- i confiança en el futur de la humanitat.
Estimats amigues i amics, la vida està composada d’il·lusions i emocions sense les quals la vida és molt avorrida. Us felicito per haver triat viure la vida, precisament en uns moments en que el neo-feixisme avança pel continent europeu. Ja no porten corretges ni uniformes, però continuen essent la serp de sempre, al servei de la reacció.
En l’actualitat veiem com avancen les seves posicions, encara que les recents eleccions al Parlament Europeu no han significat la victòria per l’extrema-dreta que les enquestes pronosticaven, Tot i així el seu l’avenç és notable.
Però hem de fugir de dibuixar escenaris catastròfics, doncs aquests escenaris impedeixen trobar solucions, amb l’argument que el món es dirigeix cap la seva ruïna, i davant d’això només queda resignar-nos.
No es veritat, i ni ens resignem ni ens desanimem, i continuarem lluitant sense perdre l’esperança en el nou món que vindrà, que com diu el poeta Carlos Álvarez, si nosaltres no arribem a veure, algú el veurà apujant-se a la nostra esquena.
I voldria acabar amb una frase de l’escriptor Josep Roth, “L’alegria d’haver lluitat per una gran idea segueix determinant la nostra conducta molt després que els dubtes ens hagin tornat més lúcids, conscients i un xic desesperançats.”
Gràcies per la distinció i per haver-me convidat altra vegada a aquesta Escola d’Estiu. Sempre estem a la vostra disposició.
Fins sempre! Salut!
