Article del darrer Catalunya Resistent, 115. Us animem a llegir el butlletí sencer, ple de memòria i valors democràtics.
Per: Enric Cama
Es perd en el temps de la clandestinitat la imatge d’un petit grup de membres de PSUC, encapçalat per la humanitat del company Víctor, pujant en silenci pels costeruts carrers del cementiri de Montjuïc fins arribar davant d’uns nínxols on estan enterrats quatre companys del partit afusellats al Camp de la Bota el 17 de febrer de 1949. Puig Pidemunt, Pere Valverde, Angel Carrero i el jove Numen Mestre, de tan sols 25 anys.
El mes d’abril de 1948, l’organització clandestina del PSUC va rebre un dels cops més durs amb la desarticulació de les agrupacions guerrilleres instal·lades a la ciutat de Barcelona i d’una bona part de l’estructura regular de l’organització política. És el que es coneix com la “caiguda dels vuitanta”, les conseqüències de la qual van ser força importants en l’activitat del PSUC.
Un any abans, el gener de 1947, la policia havia detingut Angel Carrero. Era membre de la Comissió Politico-militar i tenia el comanament de dues brigades urbanes, una dirigida per Numen Mestre i l’altra per Jaume Valls, que no va ser detingut. La detenció d’Àngel Carrero havia portat a la detenció de Carles Sancho, encarregat de portar armes de Manlleu a Barcelona. L’abril d’aquell mateix any de 1947 es produí la important “caiguda” de Puig Pidemunt, Ferran Rius Tomàs “Calduch”, Sebastià Piera Llobera, Eduard Arias Cabrera i Numen Mestre. Tots van ser ingressats a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, on van ser reiteradament torturats durant setmanes.
Les terribles tortures van anar facilitant la cadena de detencions fins totalitzar quasi un centenar de membres del PSUC. Els dies 13 i 14 d’octubre de 1948 es va realitzar el consell de guerra contra 78 dels detinguts, que va condemnar la majoria a llargues penes de presó, i vuit a pena de mort, de les quals se’n compliren quatre: Joaquim Puig i Pidemunt, editor de Treball i responsable de la delegació del Comitè Central del PSUC; Numen Mestre Ferrando, dirigent de la JSUC; Angel Carrero Sancho, cap militar de la guerrilla a Barcelona i Pere Valverde Fuentes, responsable polític de l’Agrupació van ser executats. Els altres quatre condemnats a mort van veure commutada la seva sentència per 30 anys de reclusió.
Durant tots aquests anys, primer en rigorosa discreció i després en actes oberts quan la situació de llibertat ja ho permetia, cada mes de febrer gent del PSUC recorda i ret homenatge als quatre afusellats dels 80. La gent del PSUC és especialment sensible i té una relació estretament emocional amb el record d’aquests quatre companys que no van sobreviure a la caiguda més famosa de la clandestinitat psuquera. La gent del PSUC sempre ha considerat el seu record com un acte íntim de partit, tanmateix obert a qui vulgui compartir-lo.
Fa temps, però, que pels costeruts carrers del cementiri de Montjuïc no puja en silenci cap petit grup de membres del PSUC encapçalats pel Víctor. Ara els que caminen amunt són una munió de joves, membres d’organitzacions hereves del PSUC, que amb pas viu es dirigeixen a commemorar la vida i la mort dels quatre executats del grup dels 80.
Com el passat diumenge 18 de febrer, quan un grup de joves, amb familiars de Puig Pidemunt i amb un grup de veterans, van retre homenatge, com cada any, al cementiri de Montjuic als quatre companys del PSUC executats. Convocats per l’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme, els terrassencs Enric Cama i Domènec Martínez, de la Junta de l’associació, van dirigir unes paraules sobre la història de la “caiguda” dels 80 i sobre el sentit de l’acte. Van fer referència també a Domènec Servetó-Bertand, un terrassenc que refugiat després de la guerra a França va participar activament en la resistència francesa. El 1941 fou detingut i traslladat a la presó d’Eysses on va participar en una insurrecció durant la qual va resultat ferit. Fou condemnat a mort i executat un 23 de febrer de 1944, just fa 80 anys.
A les 12h, i al Camp de La Bota (aquest any no ens reunim, com ho fèiem tradicionalment, al Fossar de la Pedrera per manifestar el nostre desacord amb la instal·lació, en aquell indret emblemàtic de l’antifranquisme d’esteles funeràries que no tenen a veure amb aquell espai històric), i amb una notable presència de gent, entre la qual destacava un bon grapat de joves, es va realitzar l’homenatge de cada any. Va parlar Carles Vallejo, president de la nostra Associació, i Raül Valls, president de l’Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya. Després de varies actuacions musicals va acabar l’acte amb el cant de la Internacional i els Segadors. Un acte de memòria que recorda amb dolor als quatre companys afusellats el 17 de febrer de 1949, i amb ells a tots els que van lluitar, i molts morir, amb la idea d’aconseguir un món de justos i d’iguals, un món on un diferent bressol no comporti una diferent vida, un món de pa i roses per tothom. El proper any hi tornarem.
