Per: Maria Comín
El dia 18 d’abril el Col·legi d’Enginyers industrials de Catalunya va homenatjar Alfonso Comín. Aquest homenatge forma part de la col·lecció Enginyers Il·lustres, canal a través del qual l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya (AEIC) homenatja aquells enginyers i enginyeres rellevants que els han precedit i que van ser influents en la societat de l’època.
La presentació ve anar a càrrec de Maria Salamero, presidenta de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, qui va fer un breu resum biogràfic d’Alfonso Comín i va explicar el sentit i d’aquestes publicacions i homenatges.
Els tres fills de l’Alfonso, la Betona, en Toni i jo vam abordar diferents aspectes de la seva vida, el seu compromís i la seva activitat. La Betona “Els orígens familiars i la joventut d’Alfonso Comín”, jo la “Vocació i compromís d’Alfosno Comín amb Andalusia” i en Toni “El pensament i la praxi religiosa: d’Alfonso Comín: cristià al partit i comunista a l’Església”.
L’Ignasi Riera amb “Alfons Comín, personatge d’obsessions i de passions múltiples” i en Joaquim Sempere amb “Activitat i pensament polític d’Alfons Comín”, van acabar de completar el seu compromís i la seva militància així com el seu perfil cultural i polític.
Dos companys de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB), la Laura Tremosa, amb “Et dius Laura?”, i en Francesc Puig Rovira, amb “Alfonso C. Comín, a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona”, van fer un perfil de l’Alfonso quan estudiaven enginyeria, destacant-ne tant aspectes acadèmics com altres de caire més informal com les relacions d’amistat i els seus somnis i utopies.
Josep Ma Vegara, també company de l’ETSEIB, amb “Memòria d’Alfonso Comín” completa aquells anys. Tot i que participa en la publicació, no va poder ser present a l’acte d’homenatge degut a problemes de salut.
La sala era plena de gom a gom i també el van seguir una trentena de persones online. En paraules d’una amiga de la família, va ser un acte “entranyable, intens i interessant”. Una bona iniciativa de l’AEIC.
A continuació us adjuntem la intervenció de Maria Comín:
VOCACIÓ I COMPROMÍS D’ALFONSO COMÍN AMB ANDALUSIA
Aragonés de naixement, català d’adopció, andalús de vocació, internacionalista d’esperit. Màlaga marcarà un abans i un després en la seva l’experiència vital, en el seu compromís social i polític, i en la seva professió.
Com ell explica, als 18 anys llegeix per primera vegada el filòsof francès Emmanuel Mounier, a qui seguirà llegint i rellegint al llarg de tota la seva vida. Emmanuel Mounier esdevindrà un dels seus referents fonamentals tant pel que fa al seu pensament, a les seves aportacions teòriques, com pel que fa al seu compromís vital, cristià i polític.
En aquesta primera etapa de la seva vida els seus referents seran a més d’Emmanuel Mounier, el jesuïta Padre LLanos, el Père Foucauld, l’Abbé Pierre, i els deixebles de Gandhi, Lanza del Vasto i Danilo Dolci.
De la mà de Mounier s’acostarà des del cristianisme al marxisme i al comunisme, i a través del SUT i de la mà del Padre Llanos penetrarà en la realitat del món del treball, i en les lluites de la classe obrera.
És en aquest camí d’acostament i compromís amb els més pobres que l’any 1957 descobreix l’espiritualitat del “père” Charles de Foucauld i les Germanetes i Germanets de les seves Fraternitats, espiritualitat basada en l’esperit de pobresa i contemplació de la crida de Jesús, portant a terme una vida de testimoni i de treball enmig dels i les més pobres. Establirà un lligam profund amb les Germanetes i els Germanets fins al final de la seva vida. L’any 1961, quan ja casat amb la Maria Lluïsa Oliveres van a viure a Màlaga, ho faran a les Escuelas del Ave María, en el Camino de la Misericordia, al cor de la pobresa, a prop de les Germanetes que vivien en una barraca a la playa de San Andrés.
Els tres anys anteriors l’Alfonso havia treballat a CEAM (Centro de Estudios y Asesoramiento Metalúrgico), a través d’on va conèixer l’empresa capitalista per dins, i confirma que mai no podrà treballar defensant el capital: “treballava vuit hores per a mantenir el que en hores lliures intentava girar del revés”.[i]
L’agost de 1961 l’Alfonso i la Maria Lluïsa faran una estada a Partinico, Sicília Occidental, per conèixer l’acció desenvolupada per Danilo Dolci i el seu Centre d’Estudis i Iniciatives per a la plena ocupació, amb l’objectiu de formar-se en el treball comunitari en el qual estava immers a Màlaga i d’intercanviar les experiències mútues.
A Màlaga treballarà a les Escoles professionals de l’Ave María i de El Palo, aquesta darrera dels jesuïtes, on hi impartirà classes d’Higiene i Seguretat en el Treball, d’Organització Laboral i Relacions Humanes, i de Geografia Econòmica; i a la Escuela Técnica de Peritos Industriales d’Organització de Tallers i d’Economia Política. També dirigirà a la Escuela de Maestría Industrial els cursos de Quadres Intermedis.
“El tranvía de Huelín, el de la Misericordia, es el último tranvía que queda en Málaga. Por poco. Ahora en diciembre, lo quitan. (…)
El tranvía de Huelín une Málaga con ese barrio, uno de los barrios obreros y populares de más sabor y tradición de la ciudad. Allí está también, más reciente, la Barriada Girón, de viviendas protegidas, y al final el sector de la Misericordia.
El viajero que coge el tranvía de Huelín no debe tener prisa. Hay que tomárselo con calma.(…) allí hay ocasión de bromear con el cobrador o con las chicas que van o salen del trabajo.
Las de la textil, me refiero.
El tranvía de Huelín, el de la Misericordia, a las ocho es un centro de jolgorio… Sobre todo, sí toca un cobrador en vena. Las caras adormiladas sonríen, y poco a poco participan en las bromas.
Al tranvía de Huelín, el de la Misericordia, cuando falte le echaremos de menos. Sobre todo, a las ocho de la mañana… Por la gente.”[ii]
“El temps de Màlaga és un temps especialment ric en molts aspectes: el coneixement d’una altra realitat del país, viscuda dia a dia, l’atur, la inseguretat en el treball, la lluita per a defensar els drets humans més elementals.
Per altra part, l’experiència personal és dura: la policia controla la casa on viu i sovint li fan interrogatoris i l’amenacen de detenir-lo. La relació amb la jerarquia eclesiàstica també és difícil. La situació econòmica és molt precària.”[iii]
La relació amb els Germanets i les Germanetes de la Fraternitat del père Foucauld és molt intensa, es pot dir que la casa esdevé una segona Fraternitat. També esdevé punt de trobada dels obrers que treballen a les fàbriques properes, quan sona la sirena del descans corren a casa de la nostra família on la Maria Lluïsa els hi té preparades olives ens els bols de ceràmica de Coín i “xatos” de vi negre, quan torna a sonar la sirena corren a les fàbriques de nou. Aquest ritual es repetia una vegada al matí i una altra vegada a la tarda, cada dia.
Els primers anys de la família viscuts a Màlaga, fruit de l’opció de treballar al servei dels més pobres, renunciant a exercir la professió d’enginyer industrial, deixen una petjada permanent. Tal com escriu J. M. Castellet : “L’Alfons havia tornat definitivament compromès amb la classe obrera; una opció que havia pres intel·lectualment molts anys enrere, però que havia reblat en la pràctica en els anys andalusos. En tornar explicava, amb la vivacitat de sempre, la seva experiència del subdesenvolupament i la del descobriment del poble andalús, dia a dia, en el barri popular on s’havien establert amb la Maria Lluïsa. Diria que aquesta vivència el va convertir, segurament, en un dels pocs intel·lectuals del país autènticament inserits en la realitat obrera. Per a mi l’Alfons va ser sempre un intel·lectual en el sentit més precís del mot, és a dir, en aquella dimensió que intenta veure les coses del món en la seva totalitat i que la projecta en les seves obres. D’escriptors no intel·lectuals, de tècnics, de sacerdots, de sindicalistes o de polítics que han viscut problemes de la classe obrera des de dins n’hi ha i n’hi ha hagut bastants a Catalunya i a Espanya. Alguns per la seva pròpia procedència, d’altres per una adhesió i una solidaritat que traspassaven les fronteres de classe. D’intel·lectuals, tanmateix, poquíssims, i l’Alfons n’era un d’ells.”[iv]. Les amistats construïdes aquells anys a Màlaga i a Andalusia perduraran sempre més, amb els alumnes de les Escuelas Profesionales del Ave María i de El Palo, i de la Escuela de Peritos Industriales, amb els militants i les militants de la JOC i dels grups cristians de base. Alguns d’ells i d’elles el van ajudar quan va escriure España del Sur[v], tal com queda reflectit en la seva dedicatòria. El testimoni de José Antonio Ruíz Muñoz posa de manifest la seva inesborrable i duradora empremta:
“El nombre de Alfonso Carlos Comín Ros en Málaga, pese a la distancia en el tiempo que lo tuvimos aquí, se sigue recordando porque su huella fue profunda entre algunos intelectuales, como José Jiménez Villarejo y en un grupo de estudiantes de Formación Profesional, que tuvimos la suerte de tenerlo en nuestras escuelas, habiendo captado su capacidad y sensibilidad con la situación del Mundo Obrero que, indudablemente nos cautivó y nos marcó para una larga vida de lucha; primero en los Movimientos apostólicos como la JOC y después, nuestro compromiso en la lucha obrera en Málaga, que hoy perdura en otras facetas, como la divulgación de la historia industrial de Málaga, firmemente conectada con la clase obrera.
A Inocencio Fernández, José Antonio Ruíz, Antonio Roldán, Francisco Román, Antonio Rodríguez (Falele), Pedro Andrés, Paca Montes y muchos más, que hemos liderado muchos acontecimientos obreros en Málaga, nos preguntaran que de donde nos vino esa inquietud, sin dudarlo responderíamos: de Alfonso Comín.”
També conservarà els vincles socials i polítics, i així participarà i col·laborarà més endavant en la fundació de les CC.OO del Campo a Andalusia. I la intensa relació amb les Fraternitats dels Germanets i Germanetes de Jesús de la família espiritual de Foucauld ja anomenada. A les primeres eleccions democràtiques, l’any 1977, participarà activament en la campanya electoral a Andalusia, en mítings entre d’altres al barri de El Palo de Màlaga, on, per cert, una plaça hi porta el seu nom, i a Puerto de Santa María, a Cádiz, junt amb Rafael Alberti. A Málaga es manifesta en tota la seva plenitud “que el compromís es viu en la pràctica i en el cor de l’espiritualisme, però també del materialisme i del comunitarisme”, explica Josep Ma Castellet en el llibre ja citat.[vi]
Emprèn una intensa tasca de recerca i estudi en el camp de la sociologia del treball i col·labora amb el professor Murillo, catedràtic de la Universitat de Granada, i amb el professor Alain Touraine, de l’École Pratique des Hautes Études de la Sorboan de París, en una enquesta realitzada a Sevilla entre treballadors industrials d’origen rural.
Així mateix, iniciarà la seva recerca sobre Andalusia que es traduirà en els llibres España del Sur (Aspectos sociales y económicos del desarrollo industrial de Andalucía) (1965) i Noticia de Andalucía[vii] (1970), i en nombrosos articles publicats a les revistes Aún, El Ciervo, Triunfo, i Cuadernos para el Diálogo. España del Sur, primer, i Noticia de Andalucía, després, així com els nombrosos articles, representaran un canvi de paradigma quant als estudis i a la visió que fins llavors s’havia donat d’Andalusia pel que fa a la metodologia, a l’enfocament que hi dóna a l’anàlisi econòmic i social, a la manera com estan escrits, a les conclusions a les que arriba i a les aportacions que hi fa. Parteix de l’anàlisi directe de la realitat andalusa i trenca amb les visions idealistes i metafísiques que fins llavors s’havien donat de la regió. Junt al mètode científic, a l’enquesta directa, a les dades, xifres i taules hi trobem poemes i descripcions poètiques, i en l’anàlisi hi integra conceptes econòmics i socials, amb aspectes de la vida quotidiana, elements culturals i aquelles pinzellades poètiques que els fan sortir de les recerques socials a les que habitualment estem acostumats. És interessant destacar la reflexió que fa al voltant de la tasca de l’investigador i de la recerca, del mètode a seguir, del paper de l’intel·lectual, de la necessitat d’estar inserit en la realitat, de l’intel·lectual “engagé” de Mounier i de Gramsci.: “…el amor que dilata nuestro quehacer y que ha ido quemando nuestras breves vidas, este amor que trata de forjarse en una concepción arriesgada de la tarea intelectual, este incesante amor por los hombres de España”[viii] y prosigue: “la historia de nuestro país se hace y debemos participar en ella” (…) la historia se hace, las decisiones se toman, los hombres viven, la injusticia prospera”.[ix]
A España del Sur trenca amb els paràmetres clàssics que interpretaven una Andalusia agrícola per reconèixer en la regió una emergent realitat industrial, desmunta els mites que s’havien construït sobre Andalusia, tant els d’índole racista que justificaven la pobresa secular com els d’índole folklòrica que explicaven l’adaptació del poble andalús a la pobresa. I justifica per què el seu treball gira al voltant dels problemes de la industrialització a Andalusia i la necessitat d’harmonitzar la reforma agrària amb un procés d’industrialització. El llibre conclou: “Las estructuras sociales y económicas que condicionan la realidad andaluza favorecen, como hemos visto, el triunfo de la clase dirigente. La clase obrera del Sur español debe encontrar su camino de liberación. Prosperidad y sacrificio son palabras que van unidas a la historia del movimiento obrero· (…) Que el sacrificio sea breve para que la prosperidad sea fecunda. Y que la España del Sur se libere definitivamente de las raíces del atraso y halle el camino del desarrollo acelerado. Al fin ahí va apostado el porvenir de toda España”.[x]
A El oficio de resistir. Miradas de la izquierda durante los años sesenta, Javier Aristu planteja respecte a España del Sur: “Junto a este trabajo de tipo teórico e investigador, Comín desplegó lo que entonces se llamaba <<conciencia de clase>>. Su formación cristiana, paradigma comprensivo que nunca abandonó, le inclinaba a concebir la acción social fuertemente influida por la entonces cultura del cristianismo obrero de procedencia francesa (Emmanuel Mounier i Simone Weil) y a conectar e impulsar las primeras organizaciones obreras de nuevo tipo, las comisiones obreras.
Alfonso Comín participó del mismo impulso que movía a otras personas que en aquel tiempo dedicaron sus esfuerzos intelectuales a investigar sobre esos cambios sociales que estamos describiendo. Participa (…) de lo que podríamos llamar <<un nuevo regionalismo andaluz>> fundamentado en un conocimiento científico y en una metodología analítica y objetiva”.[xi]
“Comín es sin duda un precursor, un avanzado de <<la nueva teoría sobre Andalucía>> que trata de superar anteriores visiones idealistas o metafísicas (Ortega, Marías, Infante) que están en la base de una representación falseada, o al menos muy parcial, de la sociedad andaluza.”[xii]
“¿A dónde `podía llevar esta reflexión de Comín? Evidentemente, a dotar al proyecto del regionalismo andaluz con unos contenidos sociales de los que posiblemente había carecido en su historia pasada, a desprenderlo de resabios culturalistas e identitarios, para aunar en una síntesis nueva y prometedora el desarrollo social producido por la industrialización de aquellos años y las alianzas sociales regionales que pudieran sacar a Andalucía del histórico hundimiento en el que se hallaba desde hacía décadas.”[xiii]
A Noticia de Andalucía,[xiv] “a la noticia de sí mismo, la que Andalucía comunica y transmite”[xv] el seu objectiu és buscar “la fuerza de un pueblo sin noticia aparente”[xvi]. Segueix desmuntant els mites i les construccions falsejades sobre la regió. Es tracta d’un llibre elaborat a partir de quatre reportatges, on s’endinsa en el món social andalús seguint la tècnica del reportatge antropològic clarament impregnat pels treballs d’Oscar Lewis. Hi aborda el que ell considerava els problemes crucials de la “qüestió andalusa”: el problema estructural de la propietat de la terra i la modernització de l’agricultura, l’emigració andalusa cap a terres espanyoles i europees, les diferències socials i territorials entre les diferents zones d’Andalusia i del seu camp i la seva ciutat, i els problemes d’un model d’industrialització que no seria capaç de donar resposta coherent al problema del desenvolupament andalús: “Así, una vez más, hemos vuelto al Sur, porque es ahí, entre los que siguen quedando, donde se halla la esperanza del cambio que anhelamos. (…) Así hemos vuelto de nuevo a la España del Sur, no para buscar nuevas interpretaciones metafísicas, no a considerarla siquiera como problema o como caso clínico, sino a vivirla como realidad; como realidad que nos interpela y nos incita a descubrir lo que pasa realmente en Andalucía.”[xvii]
I tornant a Javier Aristu: “En estos reportajes Comín se adentra en el mundo social andaluz, siguiendo la técnica del reportaje etnográfico o antropológico. En una metodología que por aquellos años se estaba desarrollando y que en España conocimos a través de Oscar Lewis.”[xviii]
“A Ia par que el autor analiza y describe a partir de datos estadísticos y observaciones la situación económica y social de Andalucía, introduce en cada capítulo la experiencia de Conversaciones con personas representativas de las diversas actividades, una modalidad de encuesta social, donde destaca ya la presencia del joven movimiento obrero urbano surgido al calor de la industrialización de esos años. De nuevo se adentra de lleno en el análisis de los procesos de cambio y transformación social que, de forma a veces salvaje, se estaban desarrollando en esos años en Andalucía.” [xix]
La segona edició de España del Sur[xx] Alfonso la va plantejar a partir de la primera edició i de Noticia de Andalucía, a més d’altra bibliografia publicada a partir del 1965. En ella hi plateja noves hipòtesi, la verificació de les quals, del seu abast o encert “no se trata de un mero ejercicio académico sino de una cuestión cargada de futuro”[xxi]. I conclou al final de la Introducció: “La identidad de la conciencia andaluza tan sólo puede ser fruto y resultado de la realidad histórica, y de las fuerzas sociales que la componen, de las esperanzas y aspiraciones que la alimentan”.[xxii]
Andalusia, tal com escriu Antonio Miguel Bernal a la Introducció al IV Volum de les Obres Completes va estar sempre present en el pensament i en els escrits de l’Alfonso: “Desde que en 1965 publicara España del Sur fueron éstos verdaderos modelos de reflexión, lúcida y pionera, de los problemas andaluces contemporáneos y desde entonces hasta febrero de 1980 no pararían de sucederse ininterrumpidamente, nuevos escritos que no dejaban de ser testimonio siempre fieles de la evolución del pensamiento del propio Alfonso así como de los avatares sociales en que se viera envuelta Andalucía en las últimas décadas.”[xxiii] I prossegueix: “La originalidad de la obra radicaría tanto en el tipo de análisis como en el enfoque propuesto al centrar lo fundamental de su estudio en las actividades y procesos industriales más que en los análisis agrarios de corte tradicional. Fue, tal vez, el primer libro dedicado a analizar y explicar el subdesarrollo andaluz en función de unas variables económicas que no tenían a la tierra como principal protagonista”[xxiv]. D’aquí l’impacte de l’obra al seu moment. “Posteriormente volvería a ocuparse de temas andaluces que, curiosamente, le llevaban a aproximarse a los problemas de mayor permanencia y virtualidad en la sociedad de esta región, siempre vinculados al tema de la propiedad agraria, el desempleo y la conflictividad campesina (…) y desmitificar las múltiples interpretaciones metafísicas del atraso andaluz, (…) o la preocupación por la emigración masiva de andaluces y la incidencia del nuevo nacionalismo de Andalucía”.[xxv] El que es reflecteix als articles dedicats a la burgesia i oligarquia andaluses publicats a Cuadernos para el diálogo l’any 1972, i a Noticia de Andalucía. Això explica que en l’esquema de la nova edició d’España del Sur i en els materials ja preparats, aquests siguin els temes centrals, a més d’un tema apuntat, però per elaborar, dedicat a l’Andalusia marginal.
La vocació andalusa de l’Alfonso segueix enfortint-se una vegada retornen a Barcelona, “Si el andaluz acomodado piensa en Madrid, y el andaluz pobre piensa en Barcelona ¿Quién piensa entonces en Andalucía? deia un cartell penjat a la “cabaña”, la caseta de fusta ubicada a la terrassa del pis familiar, que va ser el despatx de l’Alfonso en retornar a Barcelona. Establirà una estreta relació amb el Baix Llobregat, especialment amb la comunitat cristiana del Nepo, el jesuïta Juan García Nieto, a Ciudad Satélite, Cornellà. L’emigració andalusa a Catalunya i després l’emigració de la resta d’Espanya seran objecte seu d’estudi i preocupació.
El seu compromís social i cristià amb els més pobres que l’havia portat els anys de Màlaga a col·laborar amb la JOC (Juventud Obrera Católica), prosseguirà al seu retorn a Barcelona.
Intel·lectual inserit en la realitat obrera i amb una fe profunda, sempre va compartir amb nosaltres el seu compromís, la seva lluita i la seva militància. “La Casimira se’n va” cridava, quan empreníem viatge de Màlaga a Barcelona i de Barcelona a Màlaga.
Comparteix amb la família el seu esperit internacionalista: la situació política de Vietnam, de Biafra, d’Amèrica Llatina…, les condicions de vida de la seva població, especialment dels infants, formaran part habitual de les nostres converses. La cultura llatinoamericana entra amb força a casa: literatura, música, pintura, artesania… De jove havia viscut l’experiència de convivència internacional de les Rutes Internacionals de Pax Christie per Europa, junt amb la Maria Lluïsa i el grup d’amigues i amics.
Persona molt vital i creativa, escriptor prolífic, col·labora en revistes de Catalunya, Espanya, Europa i Amèrica Llatina i escriu més de dotze llibres. Era un gran apassionat de la música, els darrers anys el concert d’arpa i flauta de Mozart, Malher, el Rèquiem de Fauré i la música sacra de Vivaldi l’acompanyaran les llargues estones que dedica a escriure. Els cantautors i cantautores formen part de la banda sonora familiar, no faltem als seus concerts, i en els viatges i desplaçaments amb el 2CV, “La Casimira”, cantem les seves cançons. Els versos de Miguel Hernández cantats per Paco Ibáñez[xxvi], han passat a formar part permanent dels records de la nostra infantesa. Els cantàvem a “la Casimira”, de camí a la platja des de Torrelles de Llobregat, on hi passàvem els estius, més d’una i de dues vegades seguits pel 600 gris de la policia secreta. Són el testimoni d’aquest vincle que va establir l’Alfonso amb l’España del Sur, d’aquest amor per Andalusia que ens va inculcar als fills: “Andaluces de Jaén,/aceituneros altivos,/ decidme del alma: ¿quién,/quién levantó los olivos?”/ “No los levantó la nada, /ni el dinero, ni el señor, /sino la tierra callada, /el Trabajo y el sudor”.[xxvii]
Articles i escrits meus consultats:
Alfonso Comín, compromís i testimoni del segle XX a Alfons Carles Comín: Fe, compromís i lluita. El pensament i l’acció, Quadern de la Fundació Nous Horitzons nº38, estiu 2010.
Acto de conmemoración de los 50 años de la publicación de España del Sur, Ateneo de Málaga, 12 de novembre de 2015.
“La Casimira” i el compromís vital d’Alfonso Comin a Treball, 24 de juliol de 2020.
Alfonso Comín, Lanza del Vasto i Castellterçol a Els inicis de l’objecció de consciència. Castellterçol com a punt de partida, 8 de juliol de 2023
Notes
[i] Alfonso Comín a Nota Biogràfica, Maria Lluïsa Oliveres a Taula de Canvi Extra núm. 3: Alfons Comín (1933-1980), Barcelona juny 1981.
[ii] Alfonso Comín, Tranvía de Huelín, o nuestro pueblo de cada día (De las impresioines de un recién llegado a Málaga). El Ciervo, nº100, desembre de 1961; V Volum Obra Completa, Fundació Alfonso Comín, Barcelona 1989.
[iii] Maria Lluïsa Oliveres Sanvicens, Nota Biogràfica a Taula de Canvi Extra núm. 3: Alfons Comín (1933-1980), Barcelona juny 1981.
[iv] Josep Maria Castellet, Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos. Edicions 62, Barcelona 2009, pàg. 178.
[v] Alfonso Comín, España del Sur. Aspectos sociales y económicos del desarrollo industrial de Andalucía. Editorial Tecnos, Madrid 1965; IV Volum Obra Completa, Fundació Alfonso Comín, Barcelona 1987.
[vi] Josep Maria Castellet, Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos. Edicions 62, Barcelona 2009, pàg. 176.
[vii] Alfonso Comín, Noticia de Andalucía. Editorial Cuadernos para el Diálogo, Madrid 1970; I Volum Obra Completa, Fundació Alfonso Comín, Barcelona 1986.
[viii] Alfonso Comín, España del Sur. Aspectos sociales y económicos del desarrollo industrial de Andalucía. Editorial Tecnos, Madrid 1965; IV Volum Obra Completa, Fundació Alfonso Comín, Barcelona 1987.
[ix] Alfonso Comín, España del Sur. Aspectos sociales y económicos del desarrollo industrial de Andalucía. Editorial Tecnos, Madrid 1965; IV Volum Obra Completa, Fundació Alfonso Comín, Barcelona 1987.
[x] Alfonso Comín, España del Sur. Aspectos sociales y económicos del desarrollo industrial de Andalucía. Editorial Tecnos, Madrid 1965; IV Volum Obra Completa, Fundació Alfonso Comín, Barcelona 1987.
[xi] Javier Aristu, El oficio de resistir.Miradas de la izquierda en Andalucía durante los años sesenta. Editorial Comares, Granada 2017, pàgs. 44-45.
[xii] Javier Aristu, El oficio de resistir.Miradas de la izquierda en Andalucía durante los años sesenta. Editorial Comares, Granada 2017, pàg. 47.
[xiii] Javier Aristu, El oficio de resistir.Miradas de la izquierda en Andalucía durante los años sesenta. Editorial Comares, Granada 2017, pàg. 49.
[xiv] Alfonso Comín, Noticia de Andalucía. Editorial Cuadernos para el Diálogo, Madrid 1970; I Volum Obra Completa, Fundació Alfonso Comín, Barcelona 1986
[xv] Alfonso Comín, Noticia de Andalucía. Editorial Cuadernos para el Diálogo, Madrid 1970; I Volum Obra Completa, Fundació Alfonso Comín, Barcelona 1986.
[xvi] Alfonso Comín, Noticia de Andalucía. Editorial Cuadernos para el Diálogo, Madrid 1970; I Volum Obra Completa, Fundació Alfonso Comín, Barcelona 1986.
[xvii] Alfonso Comín, Noticia de Andalucía. Editorial Cuadernos para el Diálogo, Madrid 1970; I Volum Obra Completa, Fundació Alfonso Comín, Barcelona 1986.
[xviii] Javier Aristu, El oficio de resistir.Miradas de la izquierda en Andalucía durante los años sesenta. Editorial Comares, Granada 2017, pàg. 50.
[xix] Javier Aristu, El oficio de resistir.Miradas de la izquierda en Andalucía durante los años sesenta. Editorial Comares, Granada 2017, pàg. 52.
[xx] Alfonso Comín, Manuscrito para una versión actualitzada de España del Sur, IV Volum Obra Completa, Fundació Alfonso Comín, Barcelona 1987.
[xxi] Alfonso Comín, Manuscrito para una versión actualitzada de España del Sur, IV Volum Obra Completa, Fundació Alfonso Comín, Barcelona 1987.
[xxii] Alfonso Comín, Manuscrito para una versión actualitzada de España del Sur, IV Volum Obra Completa, Fundació Alfonso Comín, Barcelona 1987.
[xxiii] Antonio Miguel Bernal, Introducción al Cuarto volumen de las Obras de Alfonso Comín, IV Volum Obra Completa, Fundació Alfonso Comín, Barcelona 1987.
[xxiv] Antonio Miguel Bernal, Introducción al Cuarto volumen de las Obras de Alfonso Comín, IV Volum Obra Completa, Fundació Alfonso Comín, Barcelona 1987.
[xxv] Antonio Miguel Bernal, Introducción al Cuarto volumen de las Obras de Alfonso Comín, IV Volum Obra Completa, Fundació Alfonso Comín, Barcelona 1987.
[xxvi] Paco Ibáñez 2, segon disc del cantautor, apareix l’any 1967
[xxvii] Miguel Hernández, Aceituneros a Viento del Pueblo, poesía en la guerra, Ediciones “Socorro Rojo”, 1937, edició facsímil publicada per Ediciones de la Torre, 1992.
Acte del 18 d’abril al Col·legi d’Enginyers
Amb Rafael Alberti a Puerto de Santa María: juny 1977, campanya eleccions juny 1977
Escuelas del Ave María: desembre 2023,
Bruna Lira Comín i Maria Comín
Fotografia familiar Alfonso, Maria Lluïsa, Maria i Pere: any 1964
Amb els amics de Málaga que el van ajudar a l’estudi i llibre d’España del Sur: any 1964
Postal Escuelas de El Palo: entre els anys 1961 i 1965