Generació TOP: Teresa Ferran Baltà (1951) 24 anys quan va morir Franco.
Detencions: 1/5/1967, 1969, 1971, 1975. Dues vegades per manifestació, després per associació il·lícita.
Jutjada pel TOP: Innocent la primera vegada (segona detenció) i indultada les altres dues.
(Entrevistada el 31/11/2023 a La Model)
Em dic Teresa Ferran Baltà. En aquests moments tinc 73 anys. Vaig estar detinguda durant el franquisme quatre vegades. La primera en tenia 16, la segona 18, la tercera 20 i l’última 24. O sigui va ser a 1967, 69, 71 i 75. Dues vegades per manifestació, suposo. Després, per associació il·lícita… Et podien acusar per qualsevol cosa. T’agafaven i t’acusaven. Ja està.
Vaig passar les quatre vegades per Via Laietana. Tres hi vaig estar les 72 hores corresponents i una hi vaig estar deu dies perquè era estat d’excepció. La de deu dies va ser al 71.
Quan tenia 16 anys, jo… De fet, amb 16 anys ets bastant inconscient i la primera vegada era… bé, no sabia el que passava, no m’ho podia creure que et poguessin agafar per fer un acte a Torre Baró l’1 de Maig. És que no m’ho podia creure. Abans d’agafar-me vaig tirar bastantes pedres, bastantes històries i tal. Em van haver d’agafar entre varis. Però amb 16 anys no… Després, al passar al TOP, vam sortir tots innocents.
Ho dic perquè al TOP vaig passar dues vegades. Perquè les altres, les altres, no és perquè no pogués passar, és perquè vam tenir la sort que es va morir Franco i ens van indultar.
La primera, la primera vegada que hi vaig passar, que tenia el TOP, ja estava, ja m’havien enganxat una altra vegada. Em van venir a buscar per una caiguda que hi va haver, va sortir el meu nom. Com ja havia estat detinguda, doncs em van agafar i em van portar a la presó de La Trinitat. Que en allà quan hi arribaves no s’acabava la tortura de Via Laietana. En allà teníem les grans estimades Cruzadas, que ens continuaven torturant. A mi, per exemple, em van tenir quaranta dies, tots els sants dies que vaig estar a Trinitat, incomunicada: no podia veure a ningú, ni polítiques, ni comuns, ni a ningú. Només podia tenir contacte amb els advocats i amb els meus familiars, els meus pares, sempre amb una monja pel mig i que havíem de parlar castellà.
Parlar castellà amb els pares no us podeu imaginar lo que costa. Arribàvem a dir: “Hola, Buenos días, ¿cómo estás?” I a llavors dèiem: “Bien, estoy bien”. És que no ens en sortíem moltes més paraules parlant en castellà. O sigui que va ser terrible, els quaranta dies. Jo, al final, no sabia ni parlar, perquè no parlava amb ningú. No parlava. No podia parlar amb ningú. Aquesta va ser la primera vegada que vaig estar a La Trinitat.
La segona va ser al 71, que ens van agafar en una manifestació. Era una manifestació perquè havia detinguts: tots els del Partit del Treball, PCI, no em recordo com es deien, perquè va córrer que un membre van tirar-lo per la finestra. I al carrer Pelai em van agafar. I en allà vaig estar-hi deu dies, a comissaria, deu dies a comissaria no és que… Perquè dius: “t’han torturat?” I sempre dius: “No”. Mentida. Et torturen mentalment i físicament. Jo considerava que no m’havien torturat encara que m’haguessin fer agenollar, perquè agenollar, el mestre també em feia agenollar. Però és diferent, és diferent. Perquè estàs a les seves putes mans, poden fer el que vulguin amb tu, tu no ets res allà. Només sentir “puerta comisaría” ja comences a tremolar. Fins que normalitzes la situació.
D’allà, una vegada passats aquests terribles deu dies, vaig entrar a Trinitat. A Trinitat va ser una altra manera perquè hi havia vàries preses. Érem, no m’ho recordo, set, vuit ,… no me’n recordo de quantes érem. Hi havia que coneixíem i hi havia que no coneixíem. Hi havia que van estar a comissaria amb mi. Perquè elles hi havien estat trenta dies o trenta-u que van anar allà. Bé, es van portar molt bé les preses i va ser diferent a la primera estància a Trinitat.
Encara que les monges continuaven nyiqui, nyiqui, nyiqui, nyiqui, nyiqui, fent-hi la punyeta tot el que poguessin i més. Per exemple, dic un exemple. Mira, explicaré la primera vegada que vaig estar a la presó. Em van donar la llibertat i en canvi les monges no em vam deixar sortir fins que els hi va donar la gana. Van dir: “Prepárate, que te venimos a buscar”. Quant penseu que una pot preparar-se a la presó per sortir?: cinc minuts com a molt. Doncs vaig tenir que picar a la porta perquè em vinguessin a buscar. No contentes amb això, em van portar al seu pis i en allà em van tenir el temps que els hi va donar… Fins que vaig dir: “Bueno, què faig aquí?” I em van dir: “No, esperamos que te vengan a buscar tus padres”. “¿Mis padres? ¿Mis padres me han traído aquí? ¿Han llamado mis padres?” “Ah, No”. O sigui, no em van deixar sortir fins a les vuit o les nou. O sigui, fins a l’últim moment, elles torturaven.
Doncs, la segona vegada, em van fer tres quartes del mateix: no em van portar al seu pis, però, em van donar la llibertat, vaig estar en allà, a una saleta que et registren i tal, i em van portar a l’habitació dient que no em podien donar la llibertat. Bueno, em tens allà cridant a les reixes i tal i, al final, a l’hora del sopar, quan els hi va venir bé, em van venir a buscar i em van deixar sortir. Perquè us doneu compte del que eren aquestes… no vull dir el nom. I… m’he perdut una mica.
Al TOP hi vaig anar dues vegades. Et volia dir això. Perquè la primera vegada que em van passar al TOP, com estava detinguda, el meu advocat ja havia fet els papers perquè m’anessin traslladant de presó a presó. Sort va ser que vaig sortir abans i hi vaig poder anar en tren. En el TOP era una fantasmada, era una fantasmada. Depèn de com et tocava, anava bé i depèn del que els hi convenia. Era igual de lo que t’acusessin. En allà, al TOP, ens van fer el judici, vam explicar lo que fèiem en allà. Tothom va dir el que va voler i vam sortir tots en llibertat. Menys una dona, que li van posar sis mesos de presó.
Això va ser la primera vegada i la segona vegada hi vaig anar i com tots els que havien agafat amb mi eren mestres i jo no era mestre, em van preguntar: “Usted, ¿es maestra?” I jo vaig dir: “No, no soy maestra”. “Pues ya se puede retirar” (riu). Així va ser el TOP que vaig tenir jo. O sigui que era, era una fantasmada. N’hi va haver que sí que els van condemnar, o sigui que no era una fantasmada però… Hi va haver que van sortir amb dos anys de presó, entens? Jo, perquè vaig tenir sort.
I l’última vegada no vam entrar al TOP perquè es va morir el nostre estimat jefe del Estado, Francisco Franco Bahamonde, ojalá si es morís abans, i ens van donar un indult.
La quarta vegada vaig estar a comissaria però ja era el 75, que faltava poc per la mort, i ja va ser una altra història. D’allà vam passar al jutjat i del jutjat vam sortir amb càrrecs. Però ja, amb l’indult i tot això, ja no vaig passar pel TOP.
Aquesta és la meva història i n’hi ha milers i milers i milers d’històries més terribles que la meva.
A la presó vaig estar quaranta dies, que ja ho he dit, quaranta dies incomunicada. Aquesta la sé perquè feia ratlletes. I l’última exactament no ho sé, no ho sé, vaig estar un mes i mig, mes i mig o dos. I ja està. Incomunicada vol dir: estar a una sala on hi ha un wàter, un lavabo, un llit –un camastro– amb un llit de palla i una tauleta de nit. No hi ha res més. Penso que hi havia una cadira. Però quan vaig entrar en allà el wàter estava embussat i no me’l van deixar desembussar fins al cap de igual una setmana o més dies.
I la sensació d’entrar en un lloc així… Jo explico la que vaig tenir. Jo vaig entrar que vaig dir: “què son, assistentes sociales? Perquè hi anaven amb una capa, no sé. “No, somos señoritas”. I això que et posen les mantes a sobre, et porten a un lloc, hi entres i sents: bum. I es tanca la porta. És devastador. Perquè mires el que hi ha en allà i et sents, et sents res. Fins que poc a poc vas agafant, vas agafant-te amb tu i arriba una punt que dius: “Pitjor que això, ja no et poden fer res”. O sigui: “No faré lo que vosaltres vulgueu, faré lo que em doni la gana. Soc lliure”. Això va ser després la conclusió a la que hi vaig arribar després, estant allà, però el primer és devastador. Penseu, per exemple, que va sonar… Perquè en allà, mentre hi estava, l’advocat em va dir que hi havia l’estat d’excepció. Jo no sabia lo que era un estat d’excepció. I estava en allà i hi va sonar una alarma, una d’una fàbrica que devia sonar cada dia. En canvi va ser la primera vegada que la vaig sentir i vaig pensar: “bombardeig” i em vaig tapar (es tapa el cap amb les mans i riu). I després vaig veure que no hi havia bombardeig.
Quaranta dies sense parlar amb ningú, només parlant amb els advocats i amb lo que ja he explicat de la família: “Hola, ¿cómo estás?”, sense poder comunicar-te cada dia, bé, quan entraven i “gràcies”, o no, era… No sabia parlar, no sabia articular. El meu advocat es va espantar una mica perquè moltes paraules no articulava, perquè no parlava amb ningú. Inclús va demanar que em posessin amb algú. O em van portar al cine, una vegada, al cine de la presó, clar. Però no, clar, no pots parlar, no pots articular i a llavors no sé perquè però te’n oblides. I unes altres coses que feia no sé, com de zumbada, jo m’arrancava cabells, així amb la pinta, i els anava estirant per tot el llit i anava agafant d’un en un: pum, pum. Això és les distraccions que tenia a part de després lo que podia somniar o no. És que, és que, quaranta dies son molts quaranta dies. A tothom li afecta com li afecta. A mi em va afectar així i hi ha gent que va estar més d’un any, o sigui que… Sí, un que va estar, que va estar amb els períodes, que va estar molts anys, va estar molt de temps en cel·les de càstig. I a llavors sempre et preguntes, com aguanten? Jo vaig aguantar així, però els altres… I jo veia, encara que sigui, la llum.