Article del darrer Catalunya Resistent, 114. Us animem a llegir el butlletí sencer, ple de memòria i valors democràtics.
Per Marià Hispano i Vilaseca
“No sabia on anar excepte a tot arreu”
Fragment de la novel·la A la carretera, de Jack Kerouac (1951)
“No sabia on anar excepte a tot arreu”. Aquest era l’esperit del 1946, l’estar de molta de la ciutadania d’aquell món lliure de la Segona Guerra Mundial, vencedor de feixismes i intoleràncies. Més enllà de la misèria econòmica i moral d’aquells temps, la victòria sobre el feixisme va deixar quallar una cultura partisana universal fonamentada en una idea clau: Mai més barbàrie, per sempre més sobiranies democràtiques. Aquesta fou la idea hegemònica que va córrer pels carrers i les places d’un món que es percebia, encara, lliure de tàctiques sistèmiques forjades per les elits polítiques i econòmiques d’arreu.
La política de blocs i de Guerra Freda, però, van diluir els somnis d’unes joves generacions que anhelaven anar a tot arreu, en llibertat. A poc a poc s’ofegaren els somnis de Jack Kerouac, de Pasolini, de Glenda Jackson, de Jean-Luc Godard o de Violeta Parra. També s’ofegaren les polítiques d’Ernesto Che Guevara, d’Alexander Dubcek, d’Angela Davis, d’Olof Plame, d’Enrico Berlinguer o de Petra Kelly. El període de Guerra Freda –des d’ambdós bàndols- cobrí amb la repressió unes vivències i una educació partisana universal on bategava el millor de la dignitat humana: una identitat comuna sostinguda en els valors d’uns drets humans que garantirien el viure lliure i en pau.
L’hegemonia de la política internacional liderada pels EEUU i l’URSS al llarg d’aquests anys (1945-1989) va perdurar, però sempre va restar condicionada per la cultura partisana a través de la lluita del moviment obrer i dels moviments pels drets civils. Aquesta resistència popular i civil davant les actuacions governamentals fonamentades en el militarisme i en l’abús del poder, van poder apuntar i aportar a la ciutadania polítiques democràtiques de civisme i humanitat.
El segle XXI deixa enrere aquest període de la nostra història. Molts i moltes de nosaltres vèiem oportunitats polítiques de progrés quan varem veure en directe per televisió les imatges de la caiguda del Mur de Berlín i la conseqüent desfeta de la política de Blocs imperant fins llavors. I molts encara continuem creient que les oportunitats per a la consolidació i progrés de les vies democràtiques hi són. Tot i la perseverança dels EEUU per a exercir en solitari una hegemonia política mundial, el procés econòmic i social encetat per la revolució tecnològica, la globalització i la crisi mediambiental imposa expectatives de canvi. Són, però, expectatives de canvi per a tots els agents econòmics i socials, també pels representants dels sectors més reaccionaris i autoritaris.
Des de les esferes polítiques, sindicals, associatives i culturals de l’antifeixisme ens cal crear àmbits mundials, comuns i plurals, per a la defensa i divulgació de la cultura partisana, de les vies democràtiques partidàries d’un progrés democràtic global i d’una defensa aferrissada del medi ambient. Caldria promoure una Comunitat Democràtica Global (fent un ús protagonista de les xarxes socials) amb la volença de renovar i enfortir toleràncies, democràcia i llibertats.
