Es perd en el temps fosc de la clandestinitat, a finals dels anys seixanta, la imatge d’un petit grup de companys del PSUC pujant en silenci els costeruts carrers del cementiri de Montjuïc fins a arribar davant uns nínxols on estaven enterrats quatre companys del partit: Puig Pidemunt, Pere Valverde, Angel Carrero i el jove Numen Mestre, de tan sols 25 anys. Havien estat afusellats al Camp de la Bota segons sentència del Consell de Guerra franquista del 13 i 14 d’octubre de 1948.
Durant tots aquests anys, des d’aleshores, primer en rigorosa discreció i després en actes oberts quan la situació de llibertat ho permetia, cada mes de febrer gent del PSUC recorda i ret homenatge als quatre afusellats de la caiguda dels 80. La gent del PSUC és especialment sensible, té una relació estretament emocional, amb el record d’aquells quatre companys que no van sobreviure a la caiguda més famosa de la clandestinitat psuquera.
El mes d’abril de 1948, l’organització clandestina del PSUC va patir un dels cops més durs amb la desarticulació de les agrupacions guerrilleres instal·lades a la ciutat de Barcelona i d’una bona part de l‘estructura de l’organització política que tenia la base a la capital catalana. És el que es coneix com la “CAIGUDA DELS VUITANTA”, les conseqüències de la qual van tenir força importància en l’activitat del PSUC.
Un any abans, el gener de 1947, la policia havia detingut Angel Carrero. Era membre de la Comissió Política-militar i tenia el comanament de dues brigades urbanes. Una de les brigades estava dirigida per Numen Mestre i l’altra estava a las ordres de Jaume Valls, que no va ser detingut. La detenció d’Àngel Carrero havia portat a la detenció de Carles Sancho, encarregat de portar armes de Manlleu a Barcelona. L’abril d’aquell mateix any de 1947 es produí la important caiguda de Puig Pidemunt, Ferran Rius Tomàs «Calduch», Sebastià Piera Lloveras, Eduard Arias Cabrera i Numen Mestres. Tots van ser ingressats a la Jefatura Superior de Policia de Barcelona on durant setmanes foren brutalment torturats. A Pere Valverde, per exemple, li trencaren les dents i durant dies va perdre la visió a causa dels hematomes als ulls; l’havien de baixar i pujar entre dos policies doncs els companys no podien fer-ho pel seu compte degut a que no es podia mantenir dret. Van ser dies de terror, pallisses i tortures
Les terribles tortures i les indagacions policials van anar facilitant la sèrie de detencions fins a totalitzar quasi un centenar de camarades. L’acció de les forces repressives del règim va ser possible per una fallida de les mesures de seguretat del Partit, en concret per les relacions que els grups guerrillers mantenien amb l’organització política regular a través dels comitès de sector, o sigui que no es mantenia la rigorosa separació que les mesures de seguretat recomanaven entre les diferents parts de l’estructura orgànica del Partit, en concret per no haver mantingut separades l’organització responsable de la propaganda de l’organització guerrillera, quan cosa va provocar la detenció de la totalitat de la direcció clandestina i de l’aparell de propaganda i d’alguns responsables d’organitzacions.
Les detencions es van produir per tot arreu. Foren detingudes set dones, encarregades bàsicament de la distribució i transport de propaganda i armes, confecció de banderes catalanes, i republicanes i responsables de la reorganització de la Unió de Dones de Catalunya. Entre les detingudes hi havia Empar Arranz Castillo, Paquita Coronel Garcia, Flora Martínez Monreal, Mercè Clota Vilarrasa, Eulàlia Martínez Salart, Anna Mayoral, Dolores Sanz de Arellano. En total foren detingudes un total de 96 persones, entre militants i simpatitzants,
Entre 13 i 14 d’octubre de 1948 es va realitzar consell de guerra contra 78 dels detinguts (Sumaríssim 35836). Es va produir una campanya internacional que va recollir moltes mostres de solidaritat. Joan Comorera va enviar un telegrama al secretari general de l’ONU, Trygve Lie, demanant la seva intervenció en el cas. Lie també va rebre d’altres peticions d’intervenció, igual que en van rebre la presidenta de la Federació Democràtica Internacional de Dones, Eugénie Cotton, i el secretari general de l’Associació Internacional de Juristes Democràtics, Joe Nordman, membre de la Haldane Society. Es va fer públic l’informe d’un advocat, James S. Clark, que va assistir com observador al judici.
Finalment el Consell de Guerra va condemnar la majoria a llargues penes de presó, i a vuit els va condemnar a pena de mort, de les quals foren executades quatre: Joaquim Puig i Pidemunt, editor de Treball i responsable de la delegació del Comitè Central del PSUC; Numen Mestre Ferrando, dirigent de les JSUC; Angel Carrero Sancho, cap militar de la guerrilla a Barcelona i Pere Valverde Fuentes, responsable polític de l’agrupació. Els altres quatre condemnats a mort: Santos Gómez Nebot, Carlos Martínez, Esteve Arias Gázquez i Bernat Cregut Beltran, van veure com els hi era commutada la pena de mort per 30 anys de reclusió.
La “caiguda dels 80” va portar a les direccions del PSUC i de la JSUC a la decisió d’accelerar el viatge a Catalunya de Gregorio López Raimundo, que s’estava a França preparant l’entrada a l’interior, amb l’objectiu que assumís la direcció del partit a l’interior substituint a la direcció que acabava de ser detinguda. López Raimundo era un destacat militant de les JSUC que havia format part del seu Comitè Nacional. Al final de la guerra, amb la derrota, havia passat a França des d’on va marxar a Mèxic el mateix 1939 fins al 1947, quan va tornar a França. El 1947 va passar a Catalunya a través dels Pirineus, ajudat per un guia del Partit.
El PSUC sempre ha considerat l’acte de record als afusellats de la caiguda dels 80 com un acte íntim de partit, tanmateix obert a qui vulgui participar-hi, però arrelat a la pròpia història de la nostra organització. Durant molts anys el company Napoleó Figuerola (a) Victor, va estar organitzant amb discreció la trobada de cada any, en record d’uns companys que ell coneixia prou bé.
Però fa temps que pels costeruts carrers del cementiri de Montjuïc no puja en silenci cap petit grup de membres del PSUC encapçalats pel Víctor, ara els que caminen amunt són una munió de joves, d’organitzacions hereves de l’heroic PSUC, que amb pas viu es dirigeixen als nínxols de quatre afusellats pel franquisme amb l’objectiu d’honorar la seva lluita i la seva mort. Una lluita i una mort amb la idea d’aconseguir un món de justos i d’iguals, un món on un diferent bressol no comporti obligatòriament una diferent vida.
La gent del PSUC continuarà honorant el seu record.