Article del darrer Catalunya Resistent, 114. Us animem a llegir el butlletí sencer, ple de memòria i valors democràtics.
Per Adelina Escandell, mestra jubilada i senadora
Era el juliol del 1974 i vaig anar a fer una entrevista en una escola de les que s’estaven engegant arreu del país; catalanes, amb vocació de públiques, laiques i que agafaven com a models de treball l’escola republicana. En aquella entrevista vaig sentir parlar per primera vegada de Freinet perquè en el projecte pedagògic d’aquelles mestres desenvolupaven moltes de les seves activitats pedagògiques (text lliure, revista escolar, consell de classe…). Evidentment, a l’Escola Normal (ara anomenada de Formació del Professorat), ningú ens havia parlat de Celestin Freinet (a l’Elise la vaig conèixer més tard), pedagog, sindicalista, comunista que va desenvolupar un model educatiu que posava l’alumnat i no el programa en el centre de l’activitat pedagògica. Més tard en l’època de la guerra espanyola, des de la seva escola, van mostrar-se solidaris, també des dels aspectes materials amb les nenes i nens que patien la guerra.
Però no era de Freinet de qui us volia parlar, sinó de la pel·lícula que vaig veure dilluns en una preestrena a CCOO, El mestre que va prometre el mar, basada en una novel·la de Francesc Escribano i amb guió d’Albert Val i direcció de Patrícia Font. La pel·lícula ens narra la història d’una noia (interpretada per Laia Costa) que s’assabenta que el seu avi amb un procés avançat de demència buscava informació sobre el seu pare -mai n’havia parlat- i es desplaça a Burgos on han obert una fosa comuna a La Pedraja, on potser podria estar enterrat. Allà descobreix la figura d’Antonio Benaiges, que va compartir cel·la i història personal amb el seu besavi. L’Antoni va ser mestre de Bañuelos de Bureba. Un mestre nascut a Mont-roig del Camp. Mestre que treballava seguint la metodologia de Freinet.
La història de l’Antoni és la que varen viure tants mestres, dones i homes amb il·lusió per la seva feina i que senzillament volien no només imaginar sinó crear un futur per tot el seu alumnat. Un mestre era considerat primer ciutadà de la República i, això, les forces reaccionàries: l’església, cacics… no ho van poder tolerar i van ser dels primers a patir les conseqüències del cop d’estat, sent el col·lectiu dels mestres el més represaliat. En el cas d’Antoni Benaiges no en van tenir prou en torturar-lo i assassinar-lo, sinó que també s’havia d’esborrar la seva memòria. I el 19 de desembre de 1939, tres anys després del seu afusellament la Comissió Depuradora del Magisteri Nacional de Primera Ensenyança de Burgos resol la «separació definitiva» d’Antoni Benaiges de la seva plaça de mestre.
Aquesta mena d’expedients, en els quals s’humiliava encara més els vençuts varen ser una pràctica habitual en la postguerra. Però no en tenien prou, i dies després de la seva execució un grup de falangistes es van presentar al poble i va obligar a les veïnes i veïns a lliurar-los totes les publicacions que s’havien fet a l’escola i les van cremar a la plaça del poble. És allò de “Muera la inteligencia” de Millan Astray que es va anar executant a sang i fetge. Per sort, la seva família a qui arribaven les publicacions van poder salvar les publicacions creades a l’escola. Una d’elles sobre El mar.
No soc experta en cinema, però la considero una molt bona pel·lícula, començant pel guió en què ens expliquen dues històries al mateix temps (la dels qui busquen als seus familiars en les foses i la del mestre i la seva relació amb l’alumnat), però també des del punt de vista de descripció de personatges, de la interpretació i del guió. I també la música! I no és bona només perquè a mi em va connectar amb la meva professió o em va portar als temps que visionava La lengua de las mariposas amb el meu alumnat. Sinó perquè explica una història humana, de bones persones, i també una visió de memòria històrica en un moment que sembla que avancen les idees negacionistes sobre el passat del país i les forces feixistes estan implementant el seu discurs. S’estrena el dia 10 als cinemes. Aneu-hi amb la família, amb amigues i amics, amb l’alumnat o, millor encara, porteu la pel·lícula al centre educatiu. Una manera fantàstica de treballar no només valors sinó continguts amb les noies i nois.
