Faig meu el poema de Violeta Parra per inspirar aquesta entrada del nou any. Les seves cançons ens han acompanyat durant un bon trajecte de la nostres vides. Un dels privilegis de fer-nos més vells és poder participar en activitats d’intercanvi i d’aprenentage intergeneracional, un luxe. Aquesta és una crònica d’agraiment, particularment a la gent jove.
Tot va començar el dia 18 de desembre de l’any passat a la BCT. Una sala d’actes plena de gom a gom, amb l’alumnat de diferents instituts de Catalunya convocats a la X Trobada de Joves Xarxa “Mai Més”. L’evocació i la complicitat d’un professorat —majoritàriament professores—actiu i compromés en la preservació de la memòria, i la capacitat pedagògica del seu president Joan M. Calvo, Amical de Mauthausen, recordant la vigència del la Declaració Universal dels Drets Humans que ara reivindiquem, 75è aniversari. El meu agraiment a la Eva Guades que em va permetre compartir taula amb Miranda de la Rosa, de l’IES Montserrat Roig, i establir el lligam entre les llambordes dels deportats i les pedres i les plaques de la memòria local, el combat per les llibertats democràtiques durant la dictadura. Un mateix fil conductor. Vam recordar la presència al barri de la Cogullada de Gunter Demnig, posant les llambordes dedicades a la memòria de Diego Lázaro Riera[i] i de Ángel Olivares Gallego[ii]. I com les cuiden i preserven de l’oblit. Gran treball de memòria afectiva, afegint el coneixement i la conciència cívica. Hi van haver preguntes i algunes respostes, com la defensa dels valors democràtics amb pluralitat, generant consensus i concòrdia, argumentades brillantment per l’estudiant de polítiques que m’acompanyava. La “manifestació de les pedres” de l’any 1967, va servir per enllaçar els fils de la memòria amb el combat per la dictadura i el testimoniatge de la Generació TOP (anys 60 i 70). Tot un privilegi tancant una de les activitats més estimulants del mes de desembre.
Al dia següent vam compartir un altre espai de testimonis a l’aula amb el programa ECO “Espacio contra el olvido”[iii], a l’Institut Lluís Domènech i Montaner de la Zona Franca de Barcelona. Una experiència coordinada per la cooperativa Calatea, facilitant els diàlegs i la comunicació entre persones de diferents generacions. Confeso que vaig aprendre molt de la Blanca, Mariana, Yehiden, Ashmilet, Aya. Dels seus anhels, somnis i també neguits i pèrdues, arrelades a les seves memòries més properes. La colla o la banda dels amics i amigues de Bogotà, la vida a Bolívia, Equador, Perú o Algèria. Tot un món de sensibilitats de tots colors, presidit pel protagonisme de les mares i de les àvies, esencialment. I les emocions per les absències de figures familiars i el sentit d’algunes de les frases que ara saben interpretar amb tota la seva dimensió “la meva mare ens deia: no demaneu més, no puc més”. El treball i el sacrifici quotidià, conèixer terres i ciutats noves i començar de nou. Com vam haver de fer els nostres pares i les nostres mares vingudes a Catalunya des del sud. Tota una lliçó compartida. Enllaça amb algunes reflexions de la darrera assemblea de l’Ateneu de Memòria Popular, 16 de desembre. “Com hem d’incorporar la memòria de les persones migrades, atrapades entre dos mons”. La necessitat de crear comunitat, i combatre aquesta malefici interioritzat “no es pot fer res per canviar les coses”, esterilitzant, mitjançant exemples que expliquin justament el contrari. Identificant-los i fent una lectura pedagògica de les lluites socials i dels col·lectius implicats que si van ajudar a canviar les coses. L’esforç mancomunat, el coneixement i el reconeixement, com vol evidenciar aquesta modesta iniciativa de Logropedia. Identificant memòria amb valors ètics i valors democràtics, també amb justícia social. Atenent allò que diu la filòsofa xilena Pamela Soto[iv] “aquesta democràcia no ens està facilitant tenir una vida millor: podem votar, si, però per molta gent jove és un significant buit de contingut. Això ens hauria de preocupar”.
El pensador i catedràtic de filosofia José Antonio Marina autor d´“Anatomia del miedo”, ens recorda en una entrevista recent[v] com aquest sentiment, el de la por, ha estat al llarg de la història de la humanitat un gran organitzador social. Les pors actuals, davant l’emergència climàtica, les precaritzacions laborals i socials, les guerres indiscriminades contra la població civil i televisades, les pandèmies, l’ús de la intel·ligència artificial (IA), o les crisis econòmiques, generen severes incerteses, i sentiments d’ansietat entre les noves generacions. Cal afegir, el deteriorament de la salut mental davant de l’ús compulsiu, la necessitat de resposta immediata davant les urgències digitals, i de projecció personal a les xarxes socials. Una mena de polifonia superficial i una comunicació que fuig dels argumentaris complexos, i de les experiències empíriques i físiques, generant noves fòbies i incapacitats socials. Atiant un consum de missatges, algoritmes i pantalles tàctils, que ens fan creure que som més lliures que mai, quan la realitat és que ens tenen ben atrapats, esclaus de dinàmiques addictives i de control hipercapitalista. Demonitzant el pensament crític, l’aprenentatge de la dissertació, la cooperació i la conformació d’un pensament sòlid universal i transformador. Cada tribu disposa del seu pensament propi, las seva parcel·la de veritat, en el marc d’una pluralitat enxarxada, que esdevé estèril. Generant una ciutadania impotent i acrítica, a on prima l’individualisme davant la col·lectivitat. Una categoria periclitada. Mentrestant les corporacions tecnològiques en mans d’un pocs multimilionaris concentren poder i riquesa, fent créixer les desigualtats. Condicionant fins i tot la política dels Estats democràtics, i buidant de contingut el seu significat. L’autoritarisme i les sortides dictatorials són plausibles en determinats segments de la població jove, atrapada entre el nihilisme i la resignació. En aquest inici de l’any 2024, amb moltes cites electorals a Europa i el món, ens hauríem de preocupar.
“Amunt els damnats de la terra, amunt els qui pateixen fam (…) la Internacional serà el gènere humà”, no pot ser un càntic nostàlgic. El món ha de canviar de base, cercant la pau, i Diguem no com cridava en Raimon els anys 60, amb justícia social i preservant el Planeta per les noves generacions. És la confirmació de la vigència de l’optimisme de la voluntat.
Per això són reconfortants els espais físics d’aprenentatge compartits. Alguns i algunes de nosaltres, per raó d’edat, tenim el privilegi de participar en sessions de l’anomenat “Consell de les persones sàvies”[vi] del Museu d’Història de Catalunya, amb centenars d’alumnes cada any. Una comunicació fructífera en totes direccions. Una manera de prendre el pols a les noves realitats de les escoles i els barris de les nostres ciutats. De tot això també vam parlar i vam brindar a la trobada del dia 20 de desembre.
Per aquesta raó el testimoniatge de les persones de la Generació TOP poden ser un incentiu útil davant de la polarització, la (des)informació, el cinisme o l’escepticisme paralitzant. El nostre testimoni és el de la generació que durant els anys 60 i 70 va desafiar la lògica de la dictadura més llarga i sanguinària d’Europa, i no es va resignar davant de les adversitats. Ho vam reafirmar, un any més a la trobada de la nostra Associació, ACPEPF, amb la presència de la nostra associada més veterana, Teresa Alonso. Una invitació, també, a enfortir-la amb noves incorporacions. Reivindicant una memòria amb pedagogia per preservar i defensar les llibertats democràtiques i les conquestes socials, que no van caure del cel, i millorar la qualitat democràtica de les nostres institucions col·lectives.
Domènec Martínez, sociòleg
[i] Diego Lozano Ribera. https://www.terrassa.cat/documents/12006/45001487/Diego+Lozano+Ribera.pdf/a5d65f48-6f37-498b-a132-fd3605b5bcaa
[ii] Ángel Olivares Gallego. https://www.terrassa.cat/documents/12006/45001487/Angel+Olivares+Gallego.pdf/4820ad4a-a8b6-47ea-9439-111b78704f5d
[iii] ECO. https://www.calatea.es/single-post/eco-espacio-contra-el-olvido
[iv] Pamela Soto, filòsofa xilena. https://elpais.com/ideas/2024-01-05/pamela-soto-filosofa-esta-democracia-sirve-para-elegir-representantes-pero-no-nos-permite-tener-una-mejor-vida.html
[v] José Antonio Marina. https://elpais.com/eps/2023-12-13/tenemos-miedo-o-es-solo-incertidumbre.html
[vi] Consell de les persones sàvies
IMG-20231221-WA0000 museu historia
20231223_125835 ACEP
IMG-20231219-WA0004 bct
