Article del darrer Catalunya Resistent, 113. Us animem a llegir el butlletí sencer, ple de memòria i valors democràtics.
Per Enric Cama
(A Robert Blasco, in memoriam)
La victòria de Salvador Allende en les eleccions del 4 de setembre del 1970 i la via xilena al socialisme desenvolupada pel Govern d’Unitat Popular, un front comú de l’esquerra que ajuntava a socialistes, comunistes, socialdemòcrates, moviments socials i sindicats, va crear una gran esperança no solament entre una part important de la població xilena sinó també en tota Llatinoamèrica. El programa amb el qual Allende i la Unitat Popular havien guanyat les eleccions proposava la transformació radical de Xile instaurant el socialisme de manera democràtica i pacífica. Propugnava la via xilena al socialisme de manera diferent del procés seguit anteriorment a la Unió Soviètica o a Cuba.
Les elits xilenes van veure en aquest triomf d’Allende i de la Unitat Popular un greu perill pels seus privilegis i van començar ben aviat a crear un clima hostil al nou govern. Poc després de la victòria d’Allende, Eduardo Frei ja es va reunir amb l’ambaixador dels EEUU, Edward Korry, per demanar-li la seva intervenció. El Govern dels EEUU també veia en el triomf de la UP el perill de convertir Xile en un possible punt de referència important per l’esquerra llatinoamericana. Davant d’això les elits conservadores de Xile i el Govern dels EEUU, amb Nixon i Kissinger al davant, van unir-se per acabar amb el projecte d’Allende. Els EEUU aviat van preparar una campanya del terror que el memoràndum Política cap a Xile, del 9 de novembre de 1970, explicitava prou bé marcant la política a seguir: suport a les dictadures properes (Argentina i Brasil), bloqueig dels préstecs, cancel·lació de crèdits, sancions a empreses si no abandonaven el país i control total de la premsa.
D’acord amb aquesta estratègia, els sectors conservadors de Xile i el Govern dels EEUU van començar a organitzar un moviment desestabilitzador boicotejant la situació econòmica i intoxicant la situació política, potenciant el sorgiment de bandes paramilitars com “Pàtria i Llibertat” i dirigint els seus esforços a liquidar els sectors demòcrates de l’exèrcit xilè assassinant el capità de l’Armada Araya Peeters, de l’equip presidencial d’Allende, el comandant en cap de l’exèrcit xilè, el general René Schneider i, després del cop d’Estat, el general Carlos Prats que havia substituït a Schneider en el comandament de l’exèrcit, etc. Finalment, amb un grup d’alts càrrecs militars, i amb la CIA com a protagonista, van organitzar un cop d’Estat que va acabar amb Allende i la democràcia, instal·lant un règim de terror que va durar quasi 20 anys.
Aquest règim de terror imposat per la dictadura del general Pinochet, aliada als EEUU, va mantenir-se fins 1990, quan va iniciar-se a Xile un període de transició afavorit per una situació de canvis mundials, a la URSS, a Alemanya, a Sudàfrica, etc. Canvis que marcaven la fi de la Guerra Freda. Xile va iniciar aleshores un camí cap a la democràcia ple de contradiccions i amb l’ombra de Pinochet projectant-se damunt el record d’aquella esperança desfeta fa 50 anys per un cop d’Estat que no va deixar que el programa de la UP i la presidència d’Allende acabessin la seva obra històrica. Però, encara que lentament, les coses anaven canviant, i l’activitat dels xilens exiliats, junt amb la solidaritat de moltes organitzacions i personalitats del nostre país, no van deixar de considerar la possibilitat d’acusar Pinochet de la desaparició de més de 3000 persones y de la tortura de milers més durant el seu mandat. El 1996, l’advocat espanyol i ex assessor d’Allende, Joan Garcés, va començar a reunir proves per denunciar Pinochet davant l’Audiència Nacional d’Espanya i demanar la seva extradició al nostre país. Els jutges britànics van acceptar la petició i el 16 d’octubre de 1998 Pinochet va ser arrestat a instàncies del jutge Baltasar Garzón d’acord amb el principi de Jurisdicció Universal, però el 2 de març del 2000 el govern britànic va decidir posar-lo en llibertat .argumentant el seu estat de salut. Malgrat la seva llibertat, la detenció del general Pinochet va canviar per sempre la idea de justícia internacional; va ser la primera vegada que es detenia a un excap de govern sobre la base del principi de jurisdicció universal i malgrat que va tornar a Xile lliure i sense condemna la seva detenció va marcar un fita important en la lluita pels Drets Humans. Pinochet va morir com a pròfug de la justícia, mentre la figura d’Allende creix cada dia més en l’admiració i el record dels que considerem que un desigual bressol no ha de comportar una desigual vida. El cop d’Estat de fa 50 anys no va afectar solament a Xile i als xilens sinó que va tenir unes importants conseqüències internacionals. Una d’aquestes repercussions va ser la imposició, de la mà dels EEUU, d’un sistema econòmic nou: el neoliberalisme dels Chicago Boys, inspirat per l’economista Milton Friedman, i que postulava un capitalisme lliure de la intervenció de l’Estat, amb privatitzacions massives (incloent les pensions), acomiadaments massius, retallada dels pressupostos nacionals, disminució de les polítiques socials, pujada de l’IVA, etc. Una política econòmica el resultat de la qual va ser un empitjorament de la situació econòmica general, amb un gran deteriorament de les classes mitjanes i treballadores. Malgrat tot, el neoliberalisme es va convertir, impulsat pels EEUU, en un model per l’exportació adoptat per molts Estats.
El cop d’Estat a Xile va ser també motiu de reflexió per les esquerres; especialment important va ser l’anàlisi que va fer el PCI, en concret en seu secretari general, Enrico Berlinguer en el sentit de constatar que no n’hi havia prou amb aconseguir un govern sorgit de la unitat de les esquerres, era necessari realitzar “un compromís històric” amb altres forces polítiques, en particular amb la Democràcia Cristiana, per assegurar la pervivència de la democràcia davant l’atac de les forces reaccionàries a les reformes econòmiques i socials. Berlinguer arribava a la conclusió que encara que els partits d’esquerra tinguessin una majoria de 51% en vots i diputats, aquesta majoria no seria suficient per garantir la supervivència del govern. Aquesta era una de les lliçons de l’experiència xilena.
Catalunya va sentir com a pròpia la lluita del poble xilè, multiplicant la seva actitud d’ajuda als exiliats, mobilitzant-se en accions solidaries, organitzant tot tipus de col·laboració amb les forces democràtiques xilenes que van trobar en el nostre país, malgrat el franquisme, una fraternal base per desenvolupar la seva lluita contra la dictadura de Pinochet. Aquest escrit està dedicat in memoriam a una d’aquestes persones, Robert Blasco, que va ser un exemple d’aquesta solidaritat i al qual els companys xilens sempre recorden amb admiració i agraïment. Aquesta solidaritat encara té avui la seva expressió, entre d’altres, en el Comitè Ciutadà per l’Homenatge a Salvador Allende de Barcelona i en el Centre Salvador Allende de la mateixa ciutat, que cada any, l’11 de setembre, a la plaça Salvador Allende del Carmel realitzen un acte d’homenatge al president xilè, col·laborant a no deixar caure en l’oblit aquella esperança que fa 50 anys van encarnar Allende i la Unitat Popular.
