LA FUNDACIÓ DEL PSUC, AHIR I AVUI

29-07-23

L’Estiu sempre ha estat una època propensa al desenvolupament d’esdeveniments que han canviat la història: revolucions, guerres, revoltes, etc. han tingut en els mesos d’estiu un marc en el qual la població moltes vegades s‘ha convertit en protagonista del seu destí. Tot plegat fa de l’estiu un temps especialment destacable. Al nostre país també trobem destacables esdeveniments que transcorren en aquests mesos calorosos i que han constituït significatius moments que han quedat gravats per la posteritat. Recordem-ne alguns:

Juliol de 1627, massiu atac dels pirates barbarescos a la costa catalana
Juny de 1640, revolta dels segadors,
Estiu de 1835, revoltes a Barcelona, crema de convents.
Juliol de 1842, aixecament popular a Barcelona.
Juny de 1854, vaga dels obrers filadors contra les màquines selfactines
Setembre de 1868, Revolució “La gloriosa”. Exili dels Borbons.
Juliol de 1909, La Setmana Tràgica.
Agost de 1917, Vaga general revolucionària.
Setembre de 1923, Cop d’Estat del Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera.
Juliol de 1936, Cop d’Estat d’una part de l’exèrcit.

Enguany, com cada any, es commemora el 87 aniversari de la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) l’estiu de 1936. Una commemoració que enguany no es podrà realitzar el proper diumenge 23 degut a les eleccions, motiu pel qual la commemoració serà traslladada al mes de setembre. Una commemoració que recorda la fundació d’un partit que ha estat determinant en el nostre país en el segle XX i que ha jugat un paper clau en tres períodes d’aquest segle: guerra, dictadura franquista i període democràtic. Un partit que s’ha anat transformant en altres formacions a mesura que la situació anava canviant, mantenint-se, però, fidel a la seva història i sobretot sense perdre la seva condició de partit antifeixista.

Precisament aquesta característica de partit antifeixista donava consistència i urgència a la fusió que s’estava preparant el juliol de 1936, accelerant la unitat doncs des del 18 de juliol una part important de l’exèrcit havia protagonitzat un cop d’estat contra la república. Un cop d’estat que feia temps que amenaçava i que tenia darrera a les potències feixistes d’Alemanya i d’Itàlia, l’ajut de les quals va ser decisiu per traslladar a la península l’exèrcit d’Àfrica (marroquins i legionaris junt amb avions, artilleria, tropes, etc.).

L’Ombra del feixisme estava ben present aquell moment mentre les quatre formacions comunistes i socialistes preparaven la creació del PSUC. Un PSUC que neix el 23 de juliol de 1936, en el bar del Pi, a Barcelona i com a resultat de la fusió de la Unió Socialista de Catalunya, del Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE. La proposta de fusió de les forces socialistes i comunistes en un sol partit havia pres força a partir de la reorientació de la política de la Internacional Comunista, que en el seu VIIè Congrés, celebrat a Moscou l’agost de 1935, havia cridat a la creació de partits obrers unificats.

Es van acordar els principis del PSUC com a partit nacional i de classe, d’ideologia marxista-leninista i adscrit a la Internacional Comunista, essent el primer cop que aquesta acceptà dos membres d’un mateix estat. Va ésser escollit com a secretari general Joan Comorera, i es va establir la seva seu central a l’Hotel Colón, requisat pel sindicat UGT, a la cèntrica Plaça Catalunya de Barcelona.

La urgència de la situació provocada pel cop d’estat el 1936 amb el perill del feixisme amenaçant la república, ha estat present en l’imaginari col·lectiu de les eleccions del diumenge 23 de juliol. L’onada reaccionària que està estenent-se actualment pel món, sobretot per Europa i Nord-Amèrica, l’hem aturat a casa nostra amb una gran participació i una majoria progressista que ha barrat el pas a l’extrema dreta. De la mateixa manera que aquell mes de juliol de 1936 es va lluitar per garantir un país més just en el qual un desigual bressol no comportés una desigual vida, el 23 J hem votat perquè el feixisme no torni al govern del país.

Enric Cama