Article del darrer Catalunya Resistent, 112. Us animem a llegir el butlletí sencer, ple de memòria i valors democràtics.
Marià Hispano
Quan a principis de la dècada de 1920 els primers exiliats de la Itàlia feixista alarmaven París amb els seus relats sobre la violència extrema del règim de Benito Mussolini, els líders polítics i sindicals de les esquerres i dels entorns liberals i demòcrata cristians francesos i de la resta d’Europa no van ser capaços de copsar la dimensió del drama que s’estava gestant dins la llavor europea. Van haver de passar molt anys presidits per la barbàrie i el desordre polític per tal de construir una resposta política contundent que pogués combatre eficaçment aquell feixisme anunciat. Els ideals marxistes, anarquistes, demòcrata cristians i la pragmàtica liberal van haver de bastir un nou cos moral fonamentat en els drets democràtics de la ciutadania per tal d’atorgar a l’antifeixisme la capacitat de combat necessària per a vèncer arreu d’Europa als camises negres i al nazisme. Quaranta milions de morts testimonien el cost d’aquesta batalla.
La lliçó és clara i contundent. Per a la defensa i implementació de societats democràtiques cal una cultura vivaç fonamentada en la unitat nuclear entre l’acció civil i un pensament polític sostingut tan sols per la crida cultural anunciada quan la Revolució Francesa: Llibertat, igualtat i solidaritat. És una de les lliçons més brillants que ens ha deixat el Segle XX, la de saber sumar actius populars i síntesi política en pro de la defensa i el progrés de les llibertats.
La Revolució Francesa, la Comuna de París, la Revolució Russa, la Guerra d’Espanya o el Maig del 1968 esdevenen així testimoni i lliçó de la crida i lluita populars en defensa d’unes societats justes en el marc cronològic del món contemporani nascut de la Revolució Industrial. Aquest món, però, és avui passat històric. La caiguda del Mur de Berlín (1989), l’atemptat a les Torres Bessones de Nova York (2001) o l’impacte global de la pandèmia de la COVID-19 ens han endinsat en un nou món, crònica anunciada d’ençà la crisi del petroli de l’any 1973 i els inicis de la Revolució Tecnològica.
L’antifeixisme del Segle XXI ha d’atendre aquests canvis. El subjecte social revolucionari ha deixat de ser la classe obrera i esdevé ara una ciutadania global que s’ha de confrontar a un i-liberalisme que pretén substituir la política per una dinàmica econòmica dominant i allunyada de les administracions públiques i de les regularitzacions polítiques democràtiques. Davant aquest panorama social violent i global, cal que l’antifeixisme generi nous marcs de pensament i lluita que ens alliberin dels marcs ideològics del Segle XX. El socialisme, l’anarquisme o els comunismes del segle passat van ser plataformes i eines polítiques per unes societats que responien a un temps històric on els marcs de poder i de repressió responien a mecanismes generats per unes classes dominants nascudes del capitalisme industrial. D’aquestes lluites del moviment obrer i de les classes populars s’han tret i traurem lliçons, estratègies, teories polítiques o històries de vida, però calen noves respostes per a noves realitats, cal que l’antifeixisme no es deixi emboirar pel Segle XX.
Democràcia participativa, ciutadana i global hauria de ser avui el pal de paller de l’antifeixisme del Segle XXI. Una lluita franca amb uns objectius molt clars: els d’alçar democràcies avançades al servei d’una majoria social enfront d’aquest nou liberalisme dissolvent d’estructures polítiques i, alhora, esdevenir un moviment global determinant en la construcció d’eines polítiques i culturals eficaces pel desenvolupament i implementació d’un nou marc de llibertats, solidaritats i igualtats. Més enllà de la supervivència dels marcs mentals esquerra-dreta o socialisme-liberalisme, avui ens cal sumar ciutadanies disposades per a la defensa i consolidació d’un món civil on l’humanisme i la democràcia signin els pactes polítics per a la nostra convivència.
