per F. Xavier Corominas i Mainegre, pres polític del Franquisme 1974/1975
La Causa General
En Francisco Maynegra Rabaseda, masover del Castell de Vilobí d’Onyar, pare de 10 mainades, nascut el 26 de novembre de 1883: el meu avi i padrí. Fou delatat per una propietària del mateix poble davant el fiscal de la Causa General que l’interrogava per si calia procedir contra ell arran de la violència exercida contra la seva propietat el juliol de 1936 . Quan llegeixes la declaració i veus el seu nom al costat d’altres que el fiscal hi escriu “ fusilado” penses que va tenir sort. De fet el meu avi Francesc, bon pagès i pare, era un tros de pa, que complia mes o menys amb les seves obligacions religioses i contractuals vull dir que anava a missa, tenia la parròquia de Vilobí al costat de casa, com també portava el delme al propietari quan tocava.
La Guàrdia Civil no es va acostar a Mas Pi Vilablareix que era on l’avi portava la masoveria. La padrina, l’ Angela Fullà Cornellà, nascuda a Salitja el 24 de gener de 1888, caminava sovint fins a Girona per anar al mercat a vendre ous, gallines, quatre conills, que era tot el que podia carregar en els seus cistells. Aprofitava per portar menjar al seu fill gran, Gil Maynegra Fullà, empresonat al Seminari de Girona, perquè algun testimoni va delatar que havia participat en la entrada del seu Mas, amb d’altres membres del POUM, CNT, PSUC, UGT. L’ Oncle Gil fou alliberat amb una severa tuberculosis que l’acompanyaria fins a la seva mort.
Por decreto de 26 de abril de 1940, se conceden amplias facultades al Fiscal del Tribunal Supremo para que proceda a instruir la Causa General, con el objeto de averiguar los hechos delictivos cometidos en todo el territorio nacional durante la “dominación roja”.
L’Antoni Corominas Casas, natural de Palau-Sacosta, nascut el 4 de desembre de 1912 d’una família catòlica, apostòlica i romana, feu el servei militar a Barcelona on jurà fidelitat a la bandera republicana el 1933 i, destinat a la Caserna de Lepant, visqué en primera persona el Fets d’Octubre del 1934, per la seva condició d’enllaç amb la Capitania General. De camí de tornada després de veure el Govern de Lluis Companys detingut al complert, agafà la seva bicicleta per tornar a la caserna i, a la plaça de la Sagrada Família, fou tirotejat pels escamots d’Estat Català d’on pogué sortir cridant “No tireu! Som catalans”
Fou fet pres al front d’ Aragó pels italians d’en Mussolini, aliat del Dictador, en la seva avançada i portat als camps de concentració de Vera de Bidasoa i a la Magdalena de Santander, on passà 22 mesos un cop comprovat que no tenia res a veure en els fets de Girona de 1936, i per tant quedà exclòs de la Causa General.
La Llei d’ Amnistia de 1977
La reforma pactada del Franquisme inclogué la proclamació d’una Llei d’Amnistia que no era la que havíem reclamat pels carrers de Girona en una de les primeres manifestacions celebrades a la ciutat, que acabà amb pilotes de goma i càrregues policials davant del Govern Civil.
La ley 46/1977 de 15 de octubre, de Amnistia, era la llei de la impunitat.
Los delitos y faltas que pudieran haber cometido las autoridades, funcionarios y agentes del orden público, con motivo u ocasión de la investigación y persecución de los actos incluidos en esta Ley.
Los delitos cometidos por los funcionarios y agentes del orden público contra el ejercicio de los derechos de las personas.
La “democràcia” arribava amb un Cap d’Estat imposat pel Dictador, i a nosaltres, denunciats, depurats, detinguts, torturats, empresonats, per lluitar contra la Dictadura i per les llibertats no ens donaven ni les gràcies, mentrestant els que ens havien acomiadat de la feina, els que ens havien maltractat, vexat, torturat, insultat a les nostres mares, els que ens havien robat dies, setmanes, mesos, anys de les nostres vides, continuaven fent la seva, amb els corresponents ascensos i promocions de categoria, malgrat haver delinquit contra les seves pròpies lleis, falsificant declaracions i procediments, amb una pràctica barroera i, en alguns casos, venjativa.
El TOP, Tribunal de Orden Público, fou substituït per l’Audiència Nacional que els catalans coneixem bé per la seva estimació a qualsevol acte que encara que sigui mínimament faci trontollar en règim del 78 i la magna “Unidad del Estado”
Un estat que va ser incapaç de resoldre tot el que havia significat la Guerra de 1936/1939 i la duríssima repressió posterior amb una llei que més de Punt final, deixava a les cunetes milers de persones afusellades, que encara estan pendents d’un enterrament digne.
La Llei de Memòria Democràtica
Ara el Senat acaba d’aprovar definitivament la Llei de Memòria Democràtica, i de seguida la dreta i l’extrema dreta espanyola han anunciat que la derogaran si governen algun dia. 83 anys després del final de la guerra encara molts no han assumit que tot va començar contra un govern legítim, el de la II República, i han creat, inventat una història paral·lela.
La llei podria ser la de punt final perquè declara el dret de la societat i els familiars a conèixer què va passar, trencant el terrible silenci dels anys de la Dictadura. A la majoria de nosaltres ningú, ni els nostres pares no ens varen explicar la seva història emmanillats per la por. El silenci fou una condemna sense necessitat de cap llei que varen patir els nostres pares i avis.
La Llei declara la il·legalitat dels Tribunals Franquistes d’excepció i la nul·litat de les sentències. Declara el dret a la investigació de les violacions dels drets humans durant la Guerra i la Dictadura fins a la promulgació de la Constitució de 1978.
Espero que aviat Europa ampliï aquesta data fins a l’actualitat doncs el que hem vist darrerament en l’actuació de la justícia no és res més que una continuada violació dels drets humans en multitud de casos, fins arribar a la paradoxa que són els propis jutges, en aquest cas els del Consell General del Poder Judicial, que incomplien les pròpies lleis.
La nova Llei crea una Fiscalia de Sala de Drets Humans i Memòria Democràtica, dins la Fiscalia General de l’Estat com a instrument d’investigació.
Esperem que aquesta Fiscalia investigui a les grans fortunes creades a l’empara de la Dictadura , trobi els nens robats, enterri a totes les persones que són a les cunetes, persegueixi als que fan apologia de la Dictadura, si cal amb la il·legalització dels partits polítics que tergiversen la història i promouen el feixisme.
Mentrestant els hi explicaré al meu avi, a l’oncle, al pare, assegut al llindar de casa esperant a la Fiscal Especial i a algú que vingui a disculpar-se per totes.
