Us compartim un altre article del darrer Catalunya Resistent, 111. Us animem a llegir el butlletí sencer, ple de memòria i valors democràtics.
(Elvira Altés / Generalitat de Catalunya, 2022) per Ignasi Riera
Llibre esplèndid d’Elvira Altés. Sobre una dona ‘fora de sèrie’, que havia nascut a Catalunya el 1921 i que va morir a Madrid el 2017. La vida de Victòria Pujolar té tantes pàgines i tants canvis que resulta a estones inabastable. A la Carta llindar d’Elvira Altés, llegim: “Mentre recorria el teu camí, m’han vingut moltes preguntes i alguns dubtes: em preguntava com t’ho havies fet per empassar-te les decepcions que, com a dona i com artista, significava marginar drets i desitjos a favor del Partit i de la família; d’on havies tret la força per travessar tantes penúries sense enfonsar-te, i també m’agradaria saber com havies aconseguit harmonitzar les contradiccions que una vida de militància comunista et va procurar…”. El text d’Elvira Altés arrenca d’unes “Notas biográficas” que Victòria havia escrit quan ja tenia 90 anys… i també d’uns enregistraments que li havia fet Carlos, el seu fill gran.
Ja al juny de 1945. I quan ella tenia 23 anys, la policia franquista la va detenir per portar-la a la prefectura de Via Laietana. La seva mare, Mercè Amat Duran, que s’havia casat el maig del 1917 a Santa Margarida i els Monjos pareix, així, la seva segona filla. “A l’hora d’escollir escola, els pares van voler per a ella i la seva germana una educació moderna i avançada, que tingués el català com a llengua principal. Van triar per a l’etapa de primària la Mútua Escolar Blanquerna, que el 1924 naixia a Barcelona, amb l’assessorament d’Alexandre Galí. (…) La Victòria encara no havia complert deu anys, quan el 14 d’abril es proclama la República. El seu pare s’havia afiliat a Esquerra Republicana”.
“La vida de Victòria Pujolar Amat ha estat una autèntica aventura. Republicana, antifeixista, comunista i lluitadora convençuda d’un fet: cal lluitar per un món més just. I per això ha viscut la guerra, la presó, la resistència, l’exili, la militància comunista. Lluitadora convençuda, va suportar la clandestinitat des d’angles diferents –les presons barcelonines, la frontera amb França per fugir de les barbaries franquistes, la incertesa de la vida a París, la vida d’exiliada a Bucarest -des d’on treballa per Ràdio Pirenaica-, criar quatre fills -s’havia casat amb Federico Melchor Fernández i en van tenir quatre, de fills- i no oblidar la seva gran passió artística: la pintura, quan es posa a estudiar Belles Arts”.
El llibre d’Elvira Altés: periodista, feminista, investigadora, professora de la UAB, llicenciada en Antropologia per la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Autora i directora de: “Elles també hi eren”, a partir de biografies pioneres de dones a tots els camps. Va presidir, succeint Montserrat Minobis, l’ADPC. Autora també de ‘Les periodistes en temps de la República’ (2007) i ‘Dones a les ones. La història de la ràdio a Catalunya en la veu de les dones’ (2021).
Si recomano amb tots els ets i uts la lectura del llibre, que no gosaria resumir en menys de vint pàgines (que trobo a les meves notes), sí que vull fer esment de les capçaleres temàtiques de cada capítol: pp. 37 a 55: “Juliol de 1936, anys de guerra. La retirada: caminar, fugir. L’exili. La primera escapada Tolosa”. Pp. 63-70: “La Barcelona més fosca. Entrar a la resistència antifranquista. Feines de dibuixant”. Pp. 77-90: “La lluita antifranquista, contactes amb la guerrilla; Prefectura de Via Laietana”. Pp. 101-114: “Disciplina carcerària; companyes de fatiga; activitats en reclusió…”. Pp. 121-130: “L’empenta de la raó. La fugida. El pas de la frontera. Retorn a Tolosa”. Pp. 139-147: “Un lloc al Partit. Treball a les Joventuts Socialistes. Família i militància”. Pp. 159-166: “Nòmada i clandestina; vicissituds del Partit Comunista; de nou recomençar; creuant fronteres”. Pp. 175-193: “Canvis que obren escletxes: Bucarest, la ciutat oriental; Radio España Independiente, ‘La Pirenaica’. Pp. 199-212: “Renúncies: els quadres mai pintats; de nou a París; el Maig del 68”. Pp. 219-237: “Anys d’esperances i frustracions. Vida i política a Madrid. Tomasa Cuevas i amigues; vicissituds de ‘Mundo Obrero’; militància al barri”. Pp. 243-257: “Pintar, crear, malgrat tot; el relat, com la vida, es va fonent”.
De cara a l’epíleg: Tot i que havia anat redactant, capítol per capítol, esdeveniments i presa de decisions (de bon grat i per força), de la protagonista… he preferit no capbussar-me ‘a la menuda’ en el text, per una raó bàsica: són tantes, i tan diverses, les ‘feines’ que havien acaparat el temps d’una dona, casada i amb quatre fills, que sacrificava, a més, la seva doble passió, per la família i per l’art plàstic, perquè se sentia segrestada (en el bon sentit del terme) per decisions vitals, a les quals no volia renunciar –tot i que més d’un cop els seus dirigents polítics posaven claus a les seves rodes- perquè la figura de Victòria Pujolar es convertirà, si encara no ho és, en un referent de primer grau d’aquella infrahistòria que d’altres hauríem volgut compartir… però que ens va faltar coratge per fer-ho. En tot cas, a les persones amigues d’aquest Madrid on visc des de fa més de vint anys, els llegeixo l’epíleg -pp. 275-276—de Tamara Melchor. I sempre arribo a una conclusió: per desgracia col·lectiva, no n’hi ha gaires de dones com Victòria Pujolar.
PS. Per estimular la ‘gana lectora’, heus aquí alguns fragments de l’Epíleg de Tamara Melchor: “El record de la meva àvia és el d’una dona segura i tranquil.la, que gaudia dels petits plaers diaris, de les seves rutines, d’un ordre a casa. (…) principalment llegir: podia llegir un llibre al dia, era el que en diem una devoradora de llibres. El seu escriptor preferit era Saramago, però Paul Auster també va tenir el seu moment. (…). Li agradava mirar el tennis i no es perdia les finals de Roland Garros o la de Copa David. (…) Va tenir un ictus i dues caigudes, amb trencament de maluc en una i d’un os de colze a l’altre. (…) A l’enterrament vam cantar ‘La Internacional’. (…) Està enterrada al cementiri de l’Almudena, al costat del Fede i la Noch, i molt a prop de la tomba de Julián Grimau…”
