Ens ha deixat Juan Martínez Martínez, un dels imprescindibles.

4-06-23

Juan Martínez va néixer a Abrucena (província d’Almeria) l’any 1927. Fill d’una família de camperols, les dures condicions de misèria i la repressió que el franquisme va exercir al món rural andalús, van forçar la migració d’ell i de part de la seva família l’agost de 1943 a Catalunya. Tenia 15 anys.

Una vegada a Terrassa s’implica en els moviments i lluites per la millora de les condicions de vida de la gent. L’any 1955 treballarà de manera estable a la fàbrica Roca i Pons de la ciutat i, l’octubre de 1956, entrà a formar part del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya. Més tard participarà, juntament amb històrics del moviment obrer local com Cipriano Garcia, en la formació de les Comissions Obreres, sempre des de la clandestinitat. També pren part a la qual es pot considerar una de les primeres manifestacions antifranquistes a Terrassa, l’anomenada manifestació de les bicicletes, el gener de 1956.

La seva primera detenció es va produir l’abril de l’any 1957, quan ja tenia una família formada amb dos fills i un tercer que estava de camí. Des d’aquesta data i durant catorze anys, fins a l’última detenció que es va produir el juny del 1971, en Juan Martínez va ser detingut més d’una desena de cops, i processat i condemnat pel TOP (Tribunal de Orden Público) així com per Consell de Guerra unes set vegades. En Juan va passar per les comissaries de Terrassa i la “famosa” de Via Laietana a Barcelona, així com empresonat a les presons Model de Barcelona, la de Carabanchel a Madrid (on va coincidir amb Marcelino Camacho) i la de Jaén.

En les detencions, en Juan va ser interrogat i brutalment torturat. Els noms dels torturadors van ser molts, alguns personatges grisos de la nostra ciutat, com el famós comissari Aníbal; i a Via Laietana, els germans Creix, que es van destacar pel seu sadisme i la seva crueltat.

La seva família també va haver de suportar constants registres i amenaces, requisament de diners, mobiliari destrossat per policies, entre d’altres. La seva filla, la Lolita, va tenir malsons durant molt de temps amb un personatge, “l’home de la gavardina”, que era un dels policies que acostumava a fer els registres cada cop que en Juan era detingut.

L’any 1971, amb quaranta-quatre anys, en Juan va passar a amagar-se durant uns mesos a cases de companys que no estaven fitxats. Després d’un temps en aquesta situació, va aconseguir que li fessin un passaport fals, amb el que va poder marxar a França com a refugiat polític. Allà, després d’uns primers mesos molt durs, va aconseguir trobar una feina, un lloc on viure i va seguir amb la militància i la lluita clandestina fins després de signada l’amnistia, l’any 1977.

A partir de la dècada dels vuitanta trasllada la seva residència a la ciutat de Rubí, on es dedica entre, d’altres, a la lluita per la recuperació de la memòria històrica de la localitat, participant en la creació de l’associació “Neus Català”, l’any 2007.

Conjuntament amb la seva companya Paqui Cruz, van participar en moltes de les activitats de la nostra Associació. Viatges a llocs de memòria, xerrades i testimonis.
L’any 2012, amb vuitanta-cinc anys, en Juan es presenta com a querellant en la demanda argentina de condemna i anul·lació dels judicis de la dictadura franquista. El compromís de militància i lluita per un món més just va continuar intacte fins al final de la seva trajectòria vital.

L’any passat, va poder veure publicades les seves memòries: 70 años de lucha, coraje y compromiso. Es van presentar a Rubí i Terrassa, afortunadament el seu testimoni és molt viu.

El company i soci de l’Associació de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme, Juan Martínez ens ha deixat el dia 1 de juny. Transferir la seva memòria també és un acte de resistència contra la barbàrie i la indigència ètica i moral de les dretes extremes, un acte d’afirmació de la cultura democràtica i antifeixista. Una memòria al serveis dels valors democràtics i la defensa dels drets socials.
El nostre reconeixement, condol i fraternitat a la seva família.

Domènec Martínez