Hilda Agostini. Les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona per Cèlia Cañellas i Rosa Toran

5-05-22

Aquí teniu l’editorial complet del darrer CR, 107. Us animem a llegir el butlletí sencer, ple de memòria i valors democràtics.


Amb aquest títol, les autores d’aquesta obra i signants de les lletres que segueixen, presenten el resultat d’una recerca per viaranys diversos que han acabat per conformar una aproximació a la trajectòria de Hilda Agostini, una dona nascuda a Tarragona i traspassada a París l’any 1976.

El lloc del seu traspàs ja anuncia que va formar part de la llarga corrua dels republicans que fugiren dels embats de les tropes rebels en aquell vigorós hivern de 1939 i que decidiren no tornar al seu país mentre es mantingués viva la dictadura encarnada pel general Franco. Però foren 86 anys de vida durant els quals, a la seva trajectòria de mestre republicana, s’hi ha de sumar un bagatge familiar i una persistent defensa dels seus principis.

El seu nom ens va quedar gravat per la seva ressonància italiana mentre, des de les pàgines de Treball, ens ocupàvem de rastrejar el treball femení a la rereguarda des de les organitzacions del PSUC, un partit amb voluntat de govern i entestat, amb èxits i fracassos, en incorporar la dona a les tasques polítiques i sindicals. I ella va ser una de les dones que s’involucraren, des de la secció de propaganda i des de tribunes oratòries al llarg de tot el territori català. Però hi hagué més, el seu nom apareixia en altres arxius com a mestra que havia acabat dirigint la Casa dels Nens Montessori fins a la seva marxa precipitada cap a la frontera. Tot plegat era un estímul per prosseguir amb altres fils, que reeixí amb el contacte amb una neboda, resident a Barcelona i que servava amb cura documentació, fotografies i els records del tracte amb la seva tia Hilda.

Així, els pilars s’anaven alçant amb recerques que han acabat per conformar un relat biogràfic d’una de les dones protagonistes de la nostra història recent. Una història heterodoxa i compromesa amb els seus temps, que havia begut de les fonts del lliurepensament des de la seva infantesa a Tarragona, una ciutat on el pare, un exiliat de la Itàlia empesa a la frustrada unificació sota el mantell republicà, protestant i maçó, va aconseguir fer-se un lloc en mig dels prejudicis i les limitacions d’una societat tradicional.

Hilda i els seus sis germans són un mirall de cosmopolitisme, des dels orígens paterns a les vicissituds posteriors, i ella mateixa palesa una amplitud de mires i una forta personalitat a partir de la presa de decisions que l’allunyaren del futur usual en els cercles protestants, i l’abocaren a una vida independent a la convulsa Barcelona de la dècada dels 20. A la capital catalana desenvoluparà la seva professió de mestra en els cercles de la pedagogia renovadora i finalment en l’escola municipal.

La proclamació de la II República i les mesures immediates dictades pel seu amic i mestre, el també tarragoní Marcel·lí Domingo, significaren la desitjada oportunitat per contribuir a la transformació de la societat, no tan sols a través de l’escola, sinó a través de la defensa dels principis que havia assumit des de ben jove, el laïcisme i la igualtat de la dona i la seva participació política. Conquestes legals que, no obstant, requerien un procés educatiu i de conscienciació per posar fi a les ancestrals dependències masculines i a les influències de l’església catòlica.

I d’aquí en derivà el seu compromís polític amb la ploma i la paraula, persistent i incisiu en la mesura que el govern republicà caigué en mans de la dreta, amenaçador dels drets conquerits de les dones i de l’aplicació dels principis laics a l’escola. L’escriptura d’articles amb la seva signatura esdevindrà una constant, a l’ensems que sovintejarà la seva presència en actes i mítings seguint les petjades de Victòria Kent, la seva companya de partit. Un partit que responia al seu ideari de justícia social i laïcisme i a la seva concepció d’una Espanya federal, agermanada amb tota la diversitat de pobles que la composaven, i que no podia ser altre que el fundat i dirigit per Marcel.li Domingo, el Partit Republicà Radical Socialista, al qual es mantindrà fidel també en l’exili, amb l’excepció dels anys de guerra en que milità en el PSUC. També en les seves files hi trobà concomitàncies amb el món de la maçoneria, al que pertanyia amb el nom de Maya a la lògia Delfos, i que serà una baula en la cadena d’ajuts que podrà rebre a França, al costat dels germans protestants, en els durs mesos d’exili.

Marsella i París l’acolliran i li atorgaran la possibilitat de prosseguir la seva tasca social a partir de l’ajut als refugiats, primer els republicans i, anys després, als damnats per les guerres de descolonització, fins a la seva jubilació i sempre al costat del seu company, Guillermo López, que li aportà els aires republicans almeriencs.

Què queda viu del seu missatge, de la seva obra? L’aferrissada defensa del laïcisme tan en relació a l’emancipació social i intel·lectual de la dona com en la seva aplicació a la escola com a gresol de formació d’una nova ciutadania. Deures ineludibles en els temps presents, en que la informació prima per sobre del coneixement i la reflexió, i en que la igualtat de la dona en el ventall societari encara està sotmesa a influències ancestrals, religioses i patriarcals.